* * *
Segueix el debat diari de Hänsel* i Gretel* al nostre compte de TWITTER[:es]* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL
Construcció. Barcelona, situada en un enclavament limitat per la muntanya de Collserola i el mar i pels rius Besòs i el Llobregat, està pràcticament consolidada. No li queden gaires llocs per créixer i el territori està pràcticament reblert. És veritat que la gran Barcelona metropolitana encara està per definir i aquest serà un dels objectius dels propers anys, però el nucli tradicional presentarà poques oportunitats per construir més. El repte doncs, si volem continuar influint en l’evolució de la ciutat, no serà tant projectar noves peces al tauler, sinó més aviat gestionar sàviament el que ja està construït. Buidant en alguns casos i construint nou espai públic, o bé detectant espais sense ús que cal transformar i ocupar.
En aquest sentit iniciatives com el que s’ha dit la gestió del “mentrestant”, que tracten de donar nous usos ciutadans a espais on ara mateix no hi ha capacitat per invertir, són un començament d’una nova manera de fer, compartida entre l’administració i els ciutadans. El Pla Buits, les Fàbriques de Creació, Can Batlló, etc. són magnífics exemples del que probablement caldrà fer a partir d’ara, recolzant accions que neixen de necessitats reals dels ciutadans sense oblidar, però, el paper fundacional de l’arquitectura.
Cansament. L’anomenat model (arquitectònic) Barcelona, després d’anys d’èxits internacionals ha entrat en crisi. Les generacions més joves ja no s’hi senten identificades perquè veuen que no respon al món en transformació que estem vivint. Sense una alternativa clara a l’horitzó, es busquen nous camins d’expressió que inclouen les persones com a part important de l’equació: Ja no es tracta tan sols d’una recerca de la bellesa en si mateixa, ni de la reivindicació de la modernitat que ens ha acompanyat tots aquests anys. La nova arquitectura vol ocupar-se del subjecte i no fer tant cas a l’objecte, cercant una continuïtat amb la tradició i el context que probablement no s’hauria d’haver trencat mai, teixint complicitats amb l’existent.
És l’hora de deixar de jugar individualment per fer joc d’equip.
Jordi Badia
*
Jordi Badia és arquitecte principal a BAAS i professor de Projectes a l’ETSAB.
