Skip to content

Valèria Gaillard – ¿Un turismo de música clásica es posible?

Primavera Sound, Sónar, Cruïlla… aquests són alguns dels festivals que han posicionat Barcelona com a punt de pelegrinatge de molts joves arreu d’Europa convertint la ciutat en una de les parades imprescindibles del circuit dels grups de pop-rock i electrònica. Però hi ha una altra realitat més desconeguda i que estaria bé refrescar: la capital catalana ha estat històricament vinculada a l’avantguarda musical, i això des de fa segles. Per exemple, va ser pionera a Europa a l’hora de mostrar les òperes de Mozart. Una prova d’això: només vuit anys després de la seva estrena a Viena, el Teatre de la Santa Creu (després Principal, avui tristament tancat) va programar Così fan tutte, el 1798, sense oblidar el fervor wagnerià que tradicionalment ha marcat la ciutat en un cas força excepcional a nivell mundial.

L’escenari modernista del Palau de la Música Catalana ha acollit al llarg del segle XX compositors de renom com ara Richard Strauss, Igor Stravinski o Sergei Prokofiév, que hi han dirigit les seves obres. També s’hi han fet estrenes mundials, com el concert de violí A la memòria d’un àngel, d’Alban Berg, el 1936, que s’ha programat precisament la propera temporada 19/20. A la inversa, els músics del país també han triomfat a l’estranger, com el pianista lleidatà Ricard Viñas, anomenat “els dits d’or” en els salons parisencs, o el virtuós violinista Joan Manent, que va protagonitzar exitoses gires internacionals. El ressò de compositors com Isaac Albéniz i Enric Granados troba una continuïtat en l’actualitat amb un Hèctor Parra, per exemple, que ha seduït la crítica europea aquesta primavera amb l’òpera Les benignes, un muntatge espectacular de Calixto Bieito que haurem d’anar a veure –si l’acaben programant al Real– a Madrid, perquè l’avantguarda escènica sembla haver desertat del Liceu.

En una ciutat en què el turisme ja no es limita als mesos d’estiu, els programadors no han trigat a organitzar-se per crear festivals pensant en ells, com ara el Barcelona Obertura Spring Festival, que va tancar la seva primera edició el passat mes de maig amb 33.800 espectadors i 50 concerts repartits entre diversos equipaments. Després d’aquest èxit, ja han anunciat les dates de la propera edició, que serà del 19 al 30 de març. Amb la voluntat de convertir la capital catalana en un referent de la música clàssica arreu del món, el Festival, que compta amb el suport de l’Ajuntament, duu a terme una campanya de màrqueting i comunicació molt potent a l’estranger per tal de captar un públic de melòmans tant al Japó, com a Alemanya, Àustria i Anglaterra. El cas és aprofitar les grans estrelles que passen per les sales de la ciutat –els directors Sir John Eliot Gardiner, William Christie, Philippe Herreweghe, Gustavo Dudamel–, o bé orquestres de prestigi com la del Teatre Mariïnski, la London Sympony Orquestra, o l’Akademie für Alte Musik Berlin, sense oblidar l’Orquestra del Festival Bayreuth, que va triar el 2012 Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, en una de les poques sortides que ha fet mai a l’estranger, o compositors com el mateix Philip Glass, que ha protagonitzat un concert la passada temporada al Palau de la Música Catalana.

Altres festivals, com el Life Victòria, també duen a terme una política d’obertura a l’estranger. “A nivell internacional, el lied és tan reduït que poc a poc el LIFE Victoria s’ha anat situant en el circuit de festivals internacionals, tals com el de Heildelberg Frühling o l’Oxford Lieder, amb qui fem un intercanvi d’artistes emergents”, comenta Marc Busquets, el director artístic. Enguany, a més, sumen un nou “partner” internacional, l’Académie del Musée d’Orsay-Abbaye de Royaumont (París) per potenciar encara més aquest intercanvi. Busquets assenyala que sovint aquestes operacions afavoreixen també els artistes locals, que entren en un circuït internacional i es poden donar a conèixer a l’estranger.

Al Liceu han constatat un increment en el percentatge de públic procedent de fora de Catalunya. Les darreres temporades se situa entorn del 20%, mentre que al 2015 representaven un 16%. Si es compta només els clients no abonats, els turistes han representat les dues darreres temporades el 26% dels clients, unes persones que han fet una nit a Barcelona per venir a l’òpera. A L’Auditori no tenen dades sobre què representa el públic estranger, però en canvi disposen de les dades dels visitants del Museu de la Música el 2018, un 29’27% dels quals són de procedència europea, i un 20’85% de la resta del món. Pel que fa al Palau, les tres darreres temporades, el percentatge se situa entre el 20 i el 23% i això només pel que fa als concerts. Tots aquests indicadors menen a pensar que sí, que Barcelona es pot constituir com un pol d’atracció per als amants de la música clàssica trencant l’estereotip de ciutat de platja, gresca i shopping que tan empobreix la nostra imatge com a capital cultural.

*

Valèria Gaillard es filósofa y periodista cultural especializada en literatura, danza y música clásica.

Published inSERIE CULTURALSerie Valèria Gaillard

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons