Skip to content

Fèlix Riera – Com acabar amb els artistes

Mai la cultura havia tingut tants mecanismes econòmics per abordar amb plenitud la seva causa en favor de crear una societat més culta com els té ara i, no obstant això, el que domina és el desànim, una sensació d’apatia i d’esgotament de les seves energies. Aquesta sensació s’ha aguditzat a Catalunya a causa de la crisi econòmica i institucional i del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Fins i tot, la Barcelona prodigiosa, vitalista i creativa es veu sotmesa a les contradiccions entre fer ciutat utilitzant instrumentalment la cultura o deixar que les manifestacions artístiques projectin una nova idea de ciutat diferent de la promulgada pel poder polític o la inèrcia institucional.

Si ens endinsem en les aportacions de pensadors que han mostrat les contradiccions i les fortaleses de la cultura des de principis del segle XX fins ara, resseguint-les, observarem que hi ha una idea que es transmet a tots i els travessa, i que afecta a Barcelona, Catalunya, Espanya i el món: establir la utilitat, el sentit de transcendència, la capacitat profètica i anticipadora del que viurem i la incapacitat per evitar el desastre, com va quedar testificat en la primera i la segona guerra mundial. El Malestar en la Cultura de Sigmund Freud, Notas para la definición de la cultura de TS Eliot, Entre las Sombras del Mañana de Johan Huizinga, Venecias de Paul Morand, En el Castillo de Barba Azul de George Steiner o L’Estat cultural de Marc Fumaroli són alguns exemples que mostren les tensions entre la cultura com a substantiu i el cultural com a adjectiu que implica observar cap a on va la nostra cultura i determinar el paper que té l’art com a element catalitzador i definitori d’aquesta.

Jean Clair, que va ser conservador del Museu Nacional d’Art Modern de París, es tornava a fer l’any 2007 la pregunta que ja es va formular Gaëtan Picon a finals dels anys setanta, per què i quan es va reemplaçar en la nostra llengua la paraula cultural per la paraula cultura. Es tracta d’una qüestió clau, ja que, com indica Jean Clair «la cultura és una qualitat, una identitat que uneix i que s’eleva. El cultural dispersa, escampa, degrada, desqualifica, ens fa baixar de nou al número, amb la pesadesa de plom del quantitatiu: els assumptes culturals, les activitats culturals, els nínxols culturals, les indústries culturals… fidel al seu origen, la cultura era el culte, la fundació del temple i el naixement, literalment, de la contemplació… El cultural és l’exportació, el comerç, la política de les botigues».

El diagnòstic avui encara és viu, més viu que mai i ens permet observar un element clau per mantenir viu el diàleg crític contra la banalització de la cultura: constatar que, si bé és sabut que una obra artística és capaç de construir una cultura, ara també sabem que el sistema cultural (amb les seves ajudes públiques, les activitats culturals, les indústries culturals o la gestió cultural) és capaç de no aportar res a la literatura, la música o les arts escèniques, que són les que donen orientació i sentit a la cultura; s’ha arribat a l’extrem paradoxal de desvirtuar-les o fins i tot anul·lar-les.

Hem d’afrontar la crisi del sistema cultural, que és el lloc on s’estableixen aquestes prioritats i on es determinen les tendències, els ajuts públics, les estratègies de promoció, el paper del públic o els públics, la gestió de les institucions culturals o els incentius econòmics per a la realització de produccions artístiques que, cada vegada amb més intensitat, menyspreen i desplacen del debat el paper de l’artista o creador. Aquesta crisi s’expressa en la metàfora del pâté de foie del sistema cultural, imatge evocadora de l’afany de sobredosi i de sobrealimentació d’allò que fan els artistes i del paper que han de jugar en la difusió i comercialització de la seva obra: una explotació intensiva de la creació. La imatge que evoca la metàfora alerta del desplaçament instintiu i de vegades orquestrat per esborrar la cultura del centre del debat i amb això el lloc que ocupen els artistes, a fi de fer prevaler el control de l’explotació de la seva obra sota una aparença sofisticada encara que essencialment consumista. La lògica del sistema cultural en la qual ens movem pretén aconseguir la hipertròfia de tot contingut: fer augmentar la grandària del fetge de l’animal, ja que la qüestió central no és l’oca, els artistes, sinó el seu fetge, les obres, col·locant un embut pel qual es fan lliscar grans quantitats de productes a pressió, en aparença en nom del seu benefici però produint conseqüentment i essencialment ferides que ja no podran ser reparades. El que baixa per l’embut del sistema cultural són polítiques per mantenir institucions i esdeveniments, esdeveniments culturals que no aporten gran cosa a la causa de la creació. La tendència és convertir les retallades i la contenció pressupostària en ideologia en mans d’una visió gerencial del cultural i fer-ho d’esquena a la creació o parasitant-hi. El que baixa per l’embut és considerar el nombre de visitants i no la qualitat de l’obra exposada com a factor determinant per justificar la programació de les institucions culturals. Un embut per on es fa descendir un públic convertit en actuant en el qual preval la vivència d’una experiència per sobre de l’obra i la seva autoria. I malgrat tots els elements assenyalats, el que més engreixa l’hipertrofiat fetge del sistema cultural és la influència, cada vegada major, de la demanda sobre l’oferta; dit d’una altra manera, la cada vegada major indefensió a la qual resta sotmesa l’autonomia dels artistes davant el que vol, reclama o desitja el públic, o els públics, quan molts productors o promotors culturals han acceptat que són els consumidors culturals els que estableixen què es fa o no es fa. ¿Com deixar d’escoltar els cants de sirena dels lectors, els oients o els espectadors avui convertits en els nous programadors teatrals, televisius, definidors dels continguts en xarxes socials, produccions musicals o mostres en els centres d’art contemporanis? Aquesta demanda condiciona cada vegada més la creació, fins a afectar els artistes que la realitzen, resulta una paradoxa que canvia l’estatus i la jerarquia cultural, ja que ara és el públic el que tria els artistes i no l’artista qui conforma el gust del públic a través de la seva obra.

L’embut, un cop col·locat, inicia el perillós camí d’una mercantilització per la mercantilització que portarà l’obra artística a la paràlisi fins a convertir-se en una paròdia d’ella mateixa, en allunyar-la cada vegada més dels seus objectius creatius per modificar-los i convertir-los en objectius que només tendeixen a mantenir el consum cultural. Aquest procés basat en fer créixer la mida del fetge del sistema cultural porta molts creadors a preguntar quant temps resistiran mantenint en peus els seus projectes creatius. Una cultura basada en la hipertròfia de la dimensió artística apel·lant al gust del públic, a la contenció de les despeses i a la pèrdua del valor del creador en favor d’un sistema cultural que fa massa temps que ningú qüestiona, viu sotmesa a la inèrcia d’unes polítiques que no presten el grau d’atenció que mereix al creador i sobrevaloren la demanda del públic i el valor de consum de mercat. És com si Prometeu, com a imatge de l’artista, havent robat el foc als déus per tornar-lo als homes, ara fos encadenat, no per Zeus enviant una àguila perquè es mengés el seu fetge, sinó aquesta vegada pels mateixos homes, ideant un sistema/embut per augmentar el fetge i fer créixer el cultural, destruint el foc, la cultura.

Un reconegut artista espanyol m’explicava amb pesar com en un dels certàmens més importants de fotografia del món, Kyotography, celebrat al Japó, havia viscut una reveladora experiència. Li havien pagat un vol en primera classe, l’havien anat a buscar a l’aeroport, havia dormit en un hotel de cinc estrelles, havien posat al seu servei un traductor i un guia, li havien organitzat una infinitat d’entrevistes per parlar de la seva obra amb tota mena d’atencions i havia menjat en els millors restaurants; però, quan li van pagar els seus honoraris, només arribaven a una xifra irrisòria. El fotògraf es va quedar perplex davant la maquinària del certamen, el poder de convocatòria d’aquest, la gran quantitat de patrocinadors amb la presència de les millors institucions culturals del món, però també va quedar atordit pel poc valor que realment es concedia al seu treball. L’anècdota permet visualitzar la força que ha adquirit el muntatge del sistema cultural i la consegüent degradació de la cultura. En el sistema cultural el creador és subtilment explotat per als seus fins. L’explotació intensiva del treball de l’artista permet advertir que, de la mateixa manera que la política que va impulsar Pilar Miró en la seva època com a directora de l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA) a favor dels directors i directores cinematogràfics va provocar la manca de plantejaments empresarials que va fer insostenibles econòmicament moltes de les seves apostes artístiques, avui podem afirmar que l’absència de polítiques decidides a favor dels creadors implica una aposta que afebleix el talent, la creativitat i la innovació i, per tant, debilita la Cultura amb “ce” majúscula.

La qüestió a dirimir ha de centrar-se a posar en equilibri el necessari suport destinat al teixit empresarial, sense el qual la cadena de valor de qualsevol disciplina artística es trencaria, i tornar a col·locar els artistes en la posició d’ocupar un lloc central a l’hora d’establir polítiques culturals. S’ha de considerar prioritari reclamar des de les institucions públiques no només els artistes d’èxit com a únic eix del plantejament empresarial sinó també aquells que, al marge voluntàriament de les polítiques culturals, són creadors.

La defensa de la cultura implica saber separar el que l’envolta i allò que és el seu centre, el seu únic centre vital i complex: la creació. En els últims anys, alguns hem participat activament en reforçar el paper del sistema cultural, de les activitats culturals, les indústries i gestors culturals, sense adonar-nos que havíem de restituir i ajudar a posar en equilibri polítiques adreçades als artistes, aquells que creen. No fer-ho implica la devaluació (dessacralització) de la cultura fins a quedar-nos només amb la closca, amb l’exterior i superficial, amb l’anècdota, el sistema cultural.

* En l’assaig La Banalitat, de José Luis Pardo, vaig poder llegir el concepte pâté de foie de la cultura que em va permetre donar forma a la reinterpretació que vostès han llegit com pâté de foie del cultural.

 

*

Fèlix Riera es cofundador de Hänsel* i Gretel*

Aquest article es va publicar originalment a Política i Prosa

Published inARTÍCULOS DE HÄNSEL* Y GRETEL*CICLOSFestival o creación

Be First to Comment

Deja un comentario

Simple Share Buttons