A inicis de segle les empreses fonogràfiques catalanes van viure un autèntic sotrac. En molt poc temps els efectes de la digitalització que semblaven augurar un trasllat ordenat entre la compra física de cd’s i les baixades digitals es varen accelerar exponencialment canviant de manera radical el funcionament de la distribució discogràfica. La pirateria, per un costat i la fragilitat del mercat varen implicar un canvi profund en el paper del distribuïdor i del venedor final que, de sobte, va deixar de comprar en funció d’una expectativa de vendes a funcionar pràcticament com un intermediari de prevendes concertades. Ras i curt; la botiga va deixar d’actuar com un magatzem de cd’s per esdevenir únicament un punt de venda a demanda segura. Mes enllà de suposar una baixada important en les vendes de cd’s, aquesta transformació de la cadena de valor de la música va implicar una reducció importantíssima en el número de còpies produïdes de cada treball discogràfic i conseqüentment una disminució radical en el cobrament avançat de drets per als músics. En pocs anys un èxit editorial va passar de suposar una venda de 50.000 exemplars a quedar recuit a xifres inferiors a les 10.000 còpies.

Les discogràfiques catalanes, englobades totes elles dins el que anomenem indústria independent, varen fer per adaptar-s’hi ràpidament. La majoria varen cercar el finançament necessari per reduir la seva mida i reorientar un model de negoci on el pes de les vendes físiques es reduïa posant en valor, per contra, les rendes derivades de la comunicació pública i les tasques derivades del management.

A resultes de tot plegat la música en viu ha tingut un creixement espectacular que, amb independència d’esdevenir un fenomen sociocultural, ha adquirit una importància determinant per a l’economia dels professionals de la música. Aquí rau el debat que cal afrontar des de les polítiques culturals.
En l’actualitat una proposta musical no pot construir-se a foc lent. Això succeïa abans, quant el treball acumulat d’un músic (o d’ un conjunt de músics) a partir d’un conjunt de produccions discogràfiques construïa una sòlida narració estilística que s’acompanyava d’elaborades gires en viu. Ara una proposta musical neix al voltant d’un impacte viral i necessita trobar un sistema estable de festivals per tal de sobreviure. Aparentment sembla que tot plegat té una vitalitat sorprenent però, en realitat, el músic està sotmès a un discurs comercial hiperexigent que crema amb rapidesa totes les propostes sense donar-li el temps ni la oportunitat de construir un relat artístic consistent. Probablement es tracta d’un model de negoci molt lucratiu per a una petita part del sector, però per a la majoria dels músics és una autèntica tortura.

Si el sector fonogràfic, que ha estat la base de la indústria de la música, té dificultats per generar autèntiques pautes de valor, bé sigui perquè les vendes han caigut en picat bé sigui perquè les pràctiques d’audiència digital estan controlades per les grans multinacionals i es conformen amb la repetició exhaustiva de cançons d’èxit global, potser caldrà repensar el paper de l’Administració Pública respecte del món musical.
Fins ara l’Administració ha tingut un paper molt passiu que s’ha limitat a regular permisos per a locals i festivals i a subvencionar-los molt tímidament. Evidentment el model de producció de la música no té res a veure amb el de sectors com el cinema o el teatre i seria absurd homologar-ne les relacions amb l’Administració però segurament tindria sentit intervenir-hi per assegurar la programació estable d’un àmbit musical tan emblemàtic com el de la música d’autor.

Convé no confondre la música d’autor amb la del cantautor, en la mesura que la segona és un gènere i la primera un espai de pas en el que pràcticament tots el músics hi volen fer una parada. Un espai públic a Barcelona (gestionat des de l’expertesa privada) que fos capaç de relligar ambdues realitats aportaria a la música feta a Catalunya noves oportunitats que ara cal trobar enmig de la bogeria del mercat. No es tracta de substituir-lo sinó de donar-li valor afegit.

Hi ha gent que porta anys treballant en aquesta direcció – l’exemple més destacat és el de BarnaSants – sense haver estat objecte d’una atenció especial. L’esforç que fan aquestes programacions és, per a moltes propostes musicals de gran qualitat, la única oportunitat de visibilitat, la qual cosa es una tragèdia que caldria evitar si volem mantenir una banda sonora pròpia amb personalitat.

*

Xavier Marcé és economista i gestor cultural