Hi ha desenes d’articles als mitjans sobre l’afectació de la crisi del coronavirus al sector de la cultura. Tots ells coincideixen a destacar la gravíssima afectació i la més que probable transformació que patirà aquest sector un cop superem la pandèmia.

Cal recordar que es tracta d’un sector colpejat repetidament per la pujada de l’IVA al consum final entre els anys 2012 i 2018 i per constants retallades pressupostàries que han aprimat el muscle cultural institucional fins nivells poc comprensibles dins el marc de la Unió Europea.

Malgrat tot, el debat pressupostari és únicament un dels elements que afecten al sector, atès que en els darrers anys la cultura viu sotmesa a tensions profundes d’ordre local i d’ordre general.

A nivell general cal senyalar un debat irresolt sobre la transformació dels drets d’autor i dels drets editorials en l’entorn de la distribució i l’economia digital. També patim les conseqüències d’una creixent concentració oligopòlica que exerceix un control ferri sobre la cadena de valor i els mercats en sectors tan importants com el musical i l’audiovisual. Altres àmbits de la producció cultural com l’editorial semblen viure al marge d’aquesta problemàtica tot i que les amenaces planegen en la mateixa direcció.

A nivell nacional, l’escassa claredat d’idees per definir polítiques concretes a un i altre costat de la frontera entre el desplegament social de la cultura i l’economia del sector esdevé un greu problema. Amb la crisi del coronavirus em pogut observar com les polítiques culturals han estat incapaces de proposar cap mesura que tranquil·litzi els ànims de les empreses del sector, tothora que les proposades per combatre la precarietat del sector o la tasca de les associacions i petites empreses quasi unipersonals seran de molt difícil aplicació per manca d’un marc legal específic que permeti donar-les viabilitat.

També hem pogut observar com trontolla l’arquitectura institucional de multitud d’equipaments sustentats majoritàriament amb recursos públics que cerquen sortides a la crisi amb lògica estrictament privada. La rapidesa en proposar ERTOS o fins i tot reduccions de plantilla en alguns casos ha estat alarmant, la qual cosa senyala l’escassa fortalesa del sector i la manca global de sentit públic d’algunes institucions. Si el món de la cultura vivia abans de la crisi sota l’amenaça de greus desajustos estructurals, el coronavirus pot esdevenir un autèntic cementiri d’elefants.

En aquests dies terribles, hem sentit tota mena de propostes per mantenir una mínima activitat empresarial i per limitar els efectes de la crisi sobre l’economia. Malgrat tot no n’hem sentit cap que parli de la cultura com un sector econòmic. Es mantindran els contractes artístics en les programacions institucionals, les subvencions, potser incrementades en un petit percentatge, i els contractes de prestació de serveis. Faltaria més. El sector públic, que lidera una autentica missió sanitària amb greus restriccions econòmiques, no podria fer menys que exemplificar-ho en la seva activitat cultural, però cap proposta s’ha adreçat al sector com el que també es: un vector econòmic de primera importància local i nacional.

Hi ha tres coses que caldria incentivar per alimentar les esperances de recuperació: la primera és llançar un clar missatge a les empreses culturals permetent-les condonar tota mena d’impostos de beneficis si els reinverteixen en producció de continguts. Aquesta proposta podria perfectament ampliar-se si a més a més aquesta inversió desgravés per l’exercici posterior.

La segona obliga a dedicar una mica d’atenció a l’element eternament oblidat en totes les polítiques culturals: el foment de la demanda. En el nostre cas caldria que els ciutadans poguessin desgravar per la quota autonòmica de l’IRPF una quantitat raonable de les seves despeses culturals. No únicament fomentaríem el consum sinó que impulsaríem les polítiques de promoció i màrqueting d’empreses i institucions.

La tercera és fonamenta en un missatge il·luminador: dotar-nos d’un sistema econòmic innovador que faciliti el risc i la inversió per elaborar nous continguts més atractius. No si val seguir únicament amb un model basat en la subvenció repartidora, ajustada i primmirada per que ningú malfiï de la quantitat que rep l’altra. Potser és inevitable quant donem diners a fons perdut, però els efectes del diner públic poden canviar i ser molt més productius quant entenen que una part de l’activitat cultural es inevitablement una inversió. Cal posar una part de la vida cultural en la mateixa onda amb la qual operem amb altres sectors de l’economia productiva.

Fixem-nos-hi, no es tracta únicament de cercar solucions a curt termini, que ja s’ha dit, sinó de plantejar-li al sector cultural un horitzó a mig plaç per adaptar-se a una realitat que dissortadament no tornarà a ser la mateixa que abans de la malaltia.

Hem vist, en els darrers dies, com una part notable del sector cultural ha envaït les xarxes amb propostes gratuïtes de tota mena: concerts, llibres, pel·lícules, conferencies, tallers i obres de teatre. També podem fer recorreguts artístics per museus i centres d’art de tot el mon. És extraordinari, però a l’hora perillós.

El debat sobre la gratuïtat dels continguts culturals i la possible conversió d’agents i creadors de la cultura en activistes i animadors socioculturals és més viu que mai. Per contra, algunes grans corporacions esdevindran en el futur més concentrades i poderoses que abans i probablement la producció cultural local tindrà nous problemes per a sobreviure.

Superarem aquesta crisi malaurada i els mercats seguiran plens de continguts i propostes culturals. No hi haurà problema per omplir la cistella de la compra, la qüestió rau en qui serà el propietari de tot allò que hi posem.

*

Xavier Marcé és economista, gestor cultural i regidor de turisme i indústries creatives de l’Ajuntament de Barcelona.