La importància de Barcelona com a capital cultural espanyola ha anat donant tombs al llarg dels anys, però va ser a mitjans del Franquisme quan va adquirir un caràcter gairebé emblemàtic. A Barcelona es va normalitzar una producció cultural compromesa a la qual acudien amb regularitat creadors de tot el país atrets per una vitalitat artística notòriament antifranquista i amb certs aires estructurals en la mesura que congregava una part de la societat civil que suplantava la manca d’institucionalitzat cultural. És probable que la proximitat de la frontera tingués alguna significació ritual de la mateixa manera que la tenia un emergent diàleg lingüístic que en territoris tan evocatius com la música (Nova Cançó) o la poesia (Escola de Barcelona) generaven una autèntica explosió de transcendència llibertària. A tot això se li va sumar l’arribada de les primeres multinacionals i una capacitat protoindustrial que va convertir a alguns empresaris catalans en autèntics mites culturals.

A inicis de la democràcia hi ha dos factors que generen un procés disruptiu que posa en qüestió la vigència d’aquesta idea fundacional que converteix Barcelona en la capital cultural de l’Estat. El primer ve amb l’arribada al poder de Convergència i el nomenament de Max Cahner com a Conseller de Cultura i el segon és l’eclosió icònica de Madrid com a capital cultural de la transició política espanyola en aquell moment que la història va batejar com “La Movida”. Els dos esdeveniments son en certa mesura vasos comunicants.

En aquells anys Catalunya inicia un període de mirada introspectiva en què apareixen els primers símptomes d’un estajanovisme cultural que a poc a poc es converteix en una praxi habitual del pensament nacionalista. Tot d’una la cultura és un instrument al servei d’una causa política en què normalitat lingüística i organicitat nacional passen a ser part d’un paisatge que contrasta amb les polítiques municipals de Barcelona i les ciutats que l’envolten, molt més obertes a la diversitat creativa i lingüística. Tot i que el diàleg entre les dues realitats és difícil, quan no absent, el germen per a la creació d’un sistema cultural català que creix al marge de la realitat espanyola es va plantar irremeiablement. Madrid, per la seva banda inicia un procés cosmopolita que converteix la cultura en un camp de batalla ètic i estètic contra el qual hauran de lluitar els futurs alcaldes de dretes (convé recordar, a manera de paradoxa, l’extremada proximitat cultural del molt conservador Ruiz Gallardón).
Els Jocs Olímpics li concedeixen a Barcelona una segona oportunitat que vindrà reforçada per un extraordinari nivell de desenvolupament municipalista en matèria sociocultural. A la fi dels 80 i durant la primera meitat dels 90 la complicitat entre la societat civil i les administracions públiques catalanes no es limita a generar transferències econòmiques sinó a desenvolupar associativament el país, donant lloc a una enorme explosió d’equipaments i programes culturals de tota mena. La construcció dels grans centres culturals catalans és la millor mostra d’això i en alguns casos l’Estat entrarà a formar part dels seus òrgans de direcció.

L’any 2007 Barcelona i el Govern de l’Estat signen un conveni de bicapitalitat cultural sota l’empara de la Llei de Grans Ciutats i de la Carta Municipal de Barcelona. Més enllà d’un reconeixement històric es tracta de corregir (potser hauríem de fer servir la paraula compensar) el dèficit d’inversió estatal a la ciutat que en el cas de Madrid ve donada per l’enorme existència d’institucions de l’Estat. Aquest conveni que va contribuir a dibuixar un mapa cultural estatal complementari va deixar d’aplicar-se en l’any 2011 a conseqüència de la crisi i sobretot de l’arribada del PP al poder. Van ser anys de pensament neoliberal en què la cultura va rebre durs atacs (desaparició del Ministeri i pujada de l’IVA al 21%).

La bicapitalitat cultural de l’Estat és un fet, encara que la seva constatació institucional sigui un Guadiana intermitent. Res hauria d’impedir que la complicitat entre la cultura feta a Catalunya i el conjunt de l’Estat promogués amb similar o major eficiència la producció cultural en català, ni que una fluïda interacció entre els nostres respectius mercats ens permetés ampliar el potencial creatiu d’una i altra realitat. No obstant això el cicle vital que determina les oportunitats culturals està canviant i els processos digitals determinen escenaris deslocalitzats des dels quals s’influeix a escala global sense el cost físic (o polític) d’una determinada ubicació. Cal córrer, perquè recompondre un pacte cultural estatal en què Barcelona i Madrid comparteixen capitalitat és una necessitat imprescindible per a tots, a la qual li queden poques oportunitats de funcionar.

*

Xavier Marcé és economista i gestor cultural