La crisi global de l’habitatge té dues grans excepcions. Una és el conegut cas de Viena, on l’accés a un pis assequible no és un problema des de fa un segle, quan en el període roig d’entreguerres es va iniciar una planificació habitacional pública que avui cobreix les necessitats del 80% de la població. Però hi ha una segona excepció, la de la ciutat-estat de Singapur, que va adoptar a partir de la seva independència, una exitosa estratègia d’habitatge massiu públic que ha proporcionat estabilitat a les famílies del tigre asiàtic.

Més del 80% dels ciutadans de l’arxipèlag viuen en habitatges públics dissenyats, construïts i regulats per l’Estat. El model preveu que l’inquilí sigui el propietari, però amb un arrendament de 99 anys. Finalitzat aquest període, tornarà a mans del Govern. El rellotge no s’atura ni reinicia en cas de canvi de titularitat, doncs els pisos es poden vendre o llogar després de cinc anys d’habitar-los. Passí el que passi, s’ha de retornat al venciment del termini.

El model singapurès contempla també un programa de subsidis significatius i l’obligació que part dels estalvis es destinin a l’habitatge. La planificació de noves promocions es duu a terme a través de diversos programes. Tot plegat garanteix l’assequibilitat i estabilitat del mercat immobiliari. També hi ha un escàs mercat lliure que, debut a que la disponibilitat de sol és molt minsa, és extremadament car i acaba majoritàriament a mans de ciutadans estrangers. La gestió la fa un organisme públic, el Housing Development Board (HDB).

Aquesta agència governamental va ser creada el 1960, un any després de la independència del Regne Unit i mentre Singapur va formar part de la federació de Malàisia, de la que va ser expulsada el 1965. Des d’aleshores és l’actual ciutat-estat, un petit país amb una extensió de tan sols 720 kilòmetres quadrats.

Singapur patia fa sis dècades un greu problema d’habitatge, degut a que bona part dels seus edificis havien estat destruïts durant la Segona Guerra Mundial. La gent, especialment els més desfavorits, vivien amuntegats. Per acabar-ho de fer més dramàtic, el 1961, un incendi va arrasar 400.000 metres quadrats de la ciutat i 16.000 persones van perdre l’habitatge.

Va ser quan va entrar en acció l’HDB després que el Govern aprovés una regulació que permetia a l’agència apropiar-se de qualsevol terreny ocupat que hagués estat assolat per un incendi o desastre natural. I així el Govern singapurès va proporcionar en un any habitatge per a totes les víctimes. El 1965, la HDB havia construït 51.000 pisos per a 400.000 persones, un quart de la població del Singapur de l’època.

Aquest va ser l’inici d’una política d’habitatge assequible singular en un país amb poc sol i un dels més cars del món. Avui, es calcula de l’HDB porta construïts més d’un milió de pisos amb un preu de venda determinat per Govern i que és entre un 20% i un 30% més barat que si fos en el mercat lliure. L’adquisició d’un apartament per 99 anys està incentivat en que les hipoteques acostumen a representar entre un 20% i un 25% de la renda. A més, els singapuresos estan obligats a estalviar en un sistema de seguretat social, el Central Provident Fund. La tassa d’estalvi dels ciutadans és elevada, d’un 20%, a la que s’ha d’afegir un altre 16% que aporten els ocupadors laborals. Tot plegat facilita que puguin destinar una quarta part dels seus estalvis a la compra d’un habitatge.

Aquesta regulació és la que fa possible el model singular de l’arxipèlag, impensable en qualsevol altre sistema capitalista sotmès a les regles del mercat. Per això s’ha pogut consolidar, pel control ferri de l’Estat, que cal dir que també l’utilitza com a forma de control de la població. Els pisos s’atorguen mitjançant un concurs en el que tenen preferència les parelles heterosexuals, amb l’objectiu de preservar també un model de societat tradicional. Avui, el 70% del país està construït, mentre que l’altre 30% està protegit, amb el que pràcticament és impossible la generació de nou sol.

Ara és quan, però, que el sistema comença a notar una certa crisi del model, doncs bona part del parc d’habitatge públic ja ha superat més de la meitat de la seva vida útil, s’està envellint. A mesura que s’acosta el termini dels 99 anys, els pisos estan perdent valor i necessiten inversions per la seva renovació. A més, en el mercat secundari de compra-venda, un cop transcorreguts els cinc anys de permanència, s’estan observant increments en els preus que a la regulació governamental li costa contenir.

El model singapurès és difícilment replicable fora de la ciutat-estat donada la seva forta singularitat dins d’un model capitalista. Per això, ciutats com Barcelona prefereixen mirar cap a Viena. El Govern espanyol ha creat recentment la societat Casa47, que pretén generar i gestionar un parc d’habitatge en el que aquests, com a la capital austríaca, mai perdin la condició de públic. El problema és que els vienesos ens porten un segle d’avantatge i el Shangri-La asiàtic és inalcanzable.