Barcelona commemorarà en els propers anys algunes de les fites que han marcat moments transcendentals en el desenvolupament de la capital catalana com a gran metròpoli. Així, d’aquí a quatres anys, celebrarem el centenari de l’Exposició Internacional de 1929, un esdeveniment que va suposar la urbanització de la muntanya de Montjuïc i que va ser la materialització dels ideals del noucentisme i la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch. Aquell moviment cultural i polític va subliminar el fet urbà amb el seu concepte de Catalunya-ciutat. Però dos anys abans, recordarem el 130 aniversari del que es pot considerar el més important episodi de construcció metropolitana de Barcelona: l’agregació de sis municipis del pla.

Un reial decret del 20 d’abril de 1987 va ordenar l’annexió a la capital catalana dels fins aleshores municipis independents de Sant Gervasi, Les Corts, Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. Aquesta operació va aixecar grans protestes en els pobles afectats, però de res van servir les protestes. Sant Andreu va ser el que va anar més lluny en presentar un recurs contenciós administratiu que tres anys més tard va ser desestimat. Set anys després, el 1904, un altre reial decret va annexionar Horta, i el 1921, s’incorporà també a la capital catalana Sarrià, que va contribuir amb Vallvidrera, que havia absorbit el 1890.

No obstant, el procés annexador havia començat ja abans, el 1836, quan el barri d’Hostafrancs, que fins aleshores formava part de Sants, es va agregar a Barcelona. I eEl 1848, es van annexionar els terrenys on s’havia construït el cementiri del Poblenou, que fins aleshores pertanyien a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals.

El 1872, es van agregar uns terrenys de Gràcia, degut a una recomanació de la Comissió de l’Eixample. Així, es van fer unes variacions en els límits territorials per tal d’evitar sinuositats. La nova frontera s’establí al carrer Provença. Gràcia va patir encara una altre pèrdua en favor de Barcelona el 1889, en annexionar-se els terrenys on s’havia de construir el nou hospital Clínic. I el 1893, només quadre anys abans de la gran agregació, Barcelona es va annexionar la zona de Fort Pius, fins aleshores pertanyent també a Sant Martí.

Encara hi va haver més agregacions, com la que el 1920 va incorporar a la capital la Marina de L’Hospitalet, una zona litoral que arribava fins l’antiga llera del riu Llobregat, on encara s’alça el far blanc que assenyalava la desembocadura i que fins aquell moment pertanyia al terme municipal de l’avui segona ciutat de Catalunya. L’agregació de la Marina tenia com a objectiu construir un port franc, que mai es va arribar a fer. Per aquest motiu, l’ajuntament hospitalenc es va plantejar el 2015 demanar la reversió d’aquella expropiació, per la que va obtenir una compensació de 85.000 pessetes de l’època a canvi de perdre per sempre les seves platges. Avui, la zona és dins la jurisdicció del port de Barcelona.

L’Hospitalet va patir encara una segona segregació el 1931, quan, recent proclamada la Segona República, la capital catalana es va annexionar el barri de Finestrelles, unes 53 hectàrees. El gran argument va ser que així es podia ampliar la Diagonal fins al Baix Llobregat. L’Hospitalet va rebre un pagament en espècies. Entre els beneficis, hi havia la dotació d’un servei d’extinció d’incendis; la recollida de gossos; el subministrament de la vacuna de la verola; la construcció d’un col·lector sota la Riera Blanca; la reparació de la vorera de la Travessera de Les Corts entre la Riera Blanca i la carretera de Madrid, i la supressió de la duana amb Barcelona.

Abans, el 1922, Santa Creu d’Olorda, un enclavament de Collserola, es va incorporar també a Barcelona un cop segregat de Molins de Rei. Les darreres annexions es van produir el 1945. Van ser els barris de Baró de Viver i el Bon Pastor, que formaven part de Santa Coloma de Gramenet.

Amb totes aquestes agregacions, Barcelona va experimentar un canvi de magnitud, en passar d’una extensió de 15,5 kilòmetres quadrats a 77,8. La seva població, a més,  s’incrementà fins acostar-se als 560.000 habitants. Ara sí que Barcelona podia dir que era una ciutat “de riu a riu ja estesa”, tal i com reivindicava el 1883 mossèn Cinto Verdaguer en el seu conegut poema Oda a Barcelona.

La commemoració de les agregacions de 1897 ha de servir per no cometre mai més el mateix error. Avui, les annexions estan considerades un fet anacrònic i promoure’n més seria impensables. L’exalcalde de Barcelona Pasqual Maragall es va referir a elles en el seu discurs de presa de possessió el 2 de desembre de 1982 dient: “La Barcelona d’avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte”. Maragall, que en aquell primer discurs ja reivindicava una Barcelona metropolitana potent, tancava però la porta a futures agregacions de més municipis, un debat que en aquells moments era viu.

Quasi 130 després de la gran agregació, en el Saló de Cent llueixen els domassos amb els escuts dels municipis afectats, com si fossin trofeus de guerra. La construcció de la Barcelona metropolitana no ha de caure de nou en el mateix error, sinó que s’ha de fer de forma policèntrica. Aquest model hauria de mantenir la independència de cada municipi en el seu territori, sense detriment de la cessió d’algunes competències a una institució supramunicipal.

Les agregacions van caler un altre fet que va arrodonir el seu caràcter metropolità, que va ser el pla d’enllaços de Leon Jaussely, l’arquitecte francès que va guanyar el concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona el 1903 per encaixar l’Eixample amb els pobles agregats el 1897, així com amb Horta i Sarrià. I és que el Pla Cerdà no contemplava com la seva trama octogonal es trobaria amb els altres nuclis urbans. Declarar guanyador Jaussely va significar, també, un càstig al projecte de Cerdà per part de la burgesia barcelonina, que encara arrossegava la seva oposició a l’enginyer de Centelles per haver estat imposat pel ministeri des de Madrid.

Els enllaços eren d’alguna manera la fi de la ciutat quadriculada i perpendicular de Cerdà. Barcelona s’estendria ara pels municipis annexionats amb una trama diferent que trencava l’odiada, aleshores, monotonia de l’Eixample.