Està Barcelona acabada, en el sentit que ha esgotat la capacitat de créixer dins del seu terme municipal? Potser queden encara alguns espais, però no gaires. És per això que Barcelona ha de pensar en clau metropolitana per seguir sent una ciutat global en condicions de competir per atraure economia que la situï en llocs de lideratge a Europa i el Mediterrani.

No és el primer cop en la seva història que Barcelona esgota el seu espai municipal. Li va passar a finals del segle XVIII, quan la ciutat s’amuntegava encara dins les muralles medievals que les autoritats militars impedien enderrocar. Segons explica Eduard Rodríguez al seu llibre Barcelona: de la ciudad acabada al territorio metapolitano, entre 1772 i 1791, es van autoritzar 4.255 obres a Barcelona, i només un 2% es van fer sobre solars buits. La resta es van executar a parcel·les que ja havien estat edificades abans. Un volum important sol·licitaven incrementar el nombre de plantes o fraccionar l’espai ja construït.

La conseqüència va ser una extrema congestió del recinte emmurallat. Encara sobreviuen als barris històrics carrers amb voltes sobre les que es construïa. Tot valia a l’hora d’aprofitar l’espai, el que va tenir també repercussions en la salubritat, sent freqüents les epidèmies. Aquesta situació l’agreujava la presència dels cementiris parroquials dins la ciutat. Per això, es va construir a principis del segle XIX el cementiri del Poblenou. Com que no hi havia espai a l’interior de les muralles i no es podia construir al pla per raons militars, el cementiri es va construir en el terme municipal de Sant Martí de Provençals. Va ser una primera estratègia metropolitana abans que es parlés de l’àrea metropolitana.

Els barcelonins odiaven les muralles, perquè representaven la repressió i perquè impedien l’expansió d’una ciutat que volia pujar al carro de la modernització i tenia vocació d’esdevenir una gran capital europea. Barcelona necessitava nous espais per a la indústria i més habitatges que alleugerissin la gran densitat de població i la sobreocupació del sòl.

Per fi, el 1854 va començar l’enderroc de la muralla de terra, el que va permetre ampliar la ciutat per tot el pla gràcies a l’Eixample d’Ildefons Cerdà. A més, el 1897 es van annexionar a Barcelona per reial decret els municipis de Sant Gervasi, Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i Les Corts. Anys després, també s’agregarien Horta i Sarrià, així com altres territoris d’altres pobles, como la Marina de L’Hospitalet per fer-hi la Zona Franca, i el Bon Pastor i Baró de Viver, fins aleshores pertanyents a Santa Coloma de Gramenet.

Ningú es planteja avui dia fer créixer Barcelona amb més annexions. Pasqual Maragall, en el seu discurs de presa de possessió com a alcalde de Barcelona el desembre de 1982, va ser molt clar: “La Barcelona d’avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte”. Maragall ha estat el més gran defensor de la Barcelona metropolitana, però la volia construir a partir de la concertació i l’acord amb els altres municipis.

Barcelona està vivint ara un procés similar d’esgotament del seu territori similar, salvant les distàncies, al que ja va experimentar a finals del segle XVIII. Es fa difícil parlar d’una ciutat terminada, doncs totes les ciutats acaben sent un sistema líquid en contínua transformació. Es pot dir que s’ha esgotat el territori, però una ciutat mai deixa de canviar.

Hi ha dues vies per superar la síndrome de la ciutat esgotada. Una és impensable i seria retornar a un model de densitat extrema i desamortitzar les àrees verdes, inclòs Collserola, per instal·lar-hi indústries i fer nous habitatges. No és en absolut viable. L’altre és concertar un model que involucri el creixement de Barcelona amb el creixement de tots.

Així doncs, malgrat els recels de les ciutats veïnes de perdre la seva autonomia en favor de Barcelona, no queda altre camí que constituir una mena d’ens que aplegui a les ciutats del continu urbà que vagi més enllà de la mancomunitat de municipis ja existent. Només així, Barcelona, entesa com una ciutat de ciutats, pugui competir amb la resta de concentracions urbanes globals. Per tant, s’ha d’avançar cap a un model col·laboratiu interurbà, una ciutat-territori, el que el sociòleg i urbanista francès François Ascher anomena metàpoli. Es tracta d’un fenomen urbà que sobrepassa l’escala metropolitana i s’articula a través d’un sistema de comunicacions i infraestructures que connecten diversos continus urbans. El geògraf urbà nord-americà Edward W. Soja parla d’un model similar que anomena post-metròpoli.

En el cas de Barcelona, la metàpoli seria la regió metropolitana, el territori que amplia la realitat urbana a les comarques del Maresme, els dos Vallès, el Penedès i la totalitat del Baix Llobregat. Aplega 164 municipis amb més de cinc milions d’habitants. És la major concentració urbana de Catalunya, en la que en un 8% del territori es concentra el 64% de la població.

L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, defensa l’ampliació de l’actual àrea metropolitana a la regió metropolitana, i, a més, demana que la institució que la governi rebi competències de l’Estat i dels municipis, en un procés inspirat en el model britànic. Londres ha anat cedint competències centrals als territoris d’Irlanda del Nord, Escòcia i Gal·les, el que es diu devolution. En el marc d’Anglaterra, la devolution, s’ha centrar en l’àrea metropolitana de Londres, el Great London, i altres aglomeracions urbanes del país.

La proposta de Collboni topa de nou amb les reticències d’alcaldes i municipis, del Govern central i la Generalitat, però es bassa en un fet irrefutable: que la regió metropolitana és la dimensió d’una ciutat global. És la marca Barcelona que va de Mataró a Terrassa i Vilanova i les altres ciutats que conformen la segona corona metropolitana.

El també urbanista nord-americà Greg Clark va encara més enllà de la regió metropolitana, de Catalunya i inclús d’Espanya. Clark postula, en una recent entrevista a La Vanguardia, un model de xarxa i grups de ciutats. Argumenta que les grans ciutats espanyoles i portugueses han de jugar com un equip, han de superar el competir unes contra les altres. Han de compartir aprofitant la bona connexió amb el ferrocarril d’alta velocitat.

Aquest expert, que ha assessorat a molts alcaldes d’arreu del món, creu que la competència entre les ciutats globals veïnes s’ha de limitar a aquella que eleva els estàndards, la que aposta per la innovació. Si la competència, diu, es fa en el camp del preu, en ser més barato que l’altre, s’acaba competint a la baixa. En conclusió, s’ha de competir compartint per, aleshores, competir amb altres grups i xarxes de ciutats.

Diuen que el XXI és el segle de les ciutats. Més de la meitat de la població mundial ja viu en ciutats i que el 2050 es preveu que set de cada deu persones ho facin. Anem cap a un món urbà, i serà en aquest marc on s’hauran d’entomar tots els grans reptes mundials, des del canvi climàtic als grans problemes de desigualtats.