Article publicat originalment a El País.

Tomàs Llorens, que és un dels millors historiadors d’art espanyols, si no el millor, ha escrit fa poc un article titulat Cultura o circenses. Mentre que el terme cultura prové del llatí colere —conrear— i significa “educació”, les circenses de la Roma imperial eren espectacles que s’oferien als circs per entretenir, i així neutralitzar —afegeix Llorens— la població. Substituïda la modernitat per la postmodernitat, escriu Llorens que les “circenses” són un exemple omnipresent en els nostres dies.

M’ha agradat molt el terme, que es podria aplicar a la degradació que viuen els museus i les exposicions de Barcelona des de fa uns anys. Ara l’Ajuntament vol fer “exposicions de qualitat internacional” i ha demanat a l’empresa Arthemisia de Milà, que organitza exposicions “clau en mà”, una primera programació amb els noms d’Escher, Chagall, Monet i potser Botero. Permeteu-me la cruesa, però són exposicions fàcils i per a un públic massiu (el que pretenen els polítics), però que jo anomenaria típiques per a una ciutat de províncies. Encara que rectifico, perquè també són ciutats de províncies Bilbao i Màlaga i des de fa uns anys tenen magnífiques programacions artístiques, superiors en originalitat i professionalitat a les nostres.

Elena Vozmediano va estudiar en el seu moment (El Cultural d’El Mundo, 2 de febrer del 2017) aquesta empresa, proporcionant amb detall moltes dades econòmiques, ja que Escher s’havia d’exposar a Madrid. És cert que Arthemisia ha fet bones exposicions (com la que vaig veure de la magnífica col·lecció de surrealisme d’Arturo Schwarz al Palau Gaviria madrileny), però de les seves operacions comercials se’n deriven moltes llums i ombres.

Quan l’exposició Chagall es va portar a Catània, per exemple, l’Ajuntament va preguntar quina quantitat s’enduria la ciutat dels abundants beneficis de la mostra. Al final es va acordar una suma de 60.000 euros i un 10% de taquilla (em baso en les dades d’Elena Vozmediano, que les demana a cada institució). Esperem que a Barcelona també s’obtinguin diners i no deixin passar ximpleries com les d’una despesa de 300.000 euros només en publicitat, com va passar a la ciutat de Treviso.

Aquest model és molt semblant al que des de fa anys està portant la Fundació La Caixa a CaixaForum, amb una programació que està molt lluny de la que vèiem al Palau Macaya. Amb alguna excepció ressenyable, la majoria de les dedicades a l’art mostren cinc o sis obres de qualitat museística  i s’emplenen amb altres de qualitat més que mitjana.

Als professionals del sector no se’ns passa per alt que aquestes derives destrueixen el teixit curatorial local. Als més grans de 60 anys ens anomenen sèniors i ja ens donen per morts en vida i sobre això us explicaré una anècdota. A un col·lega, magnífic comissari, un museu li va demanar un informe sobre com millorar els errors i les mancances de la institució, gairebé assegurant-li la plaça de director que havia de sortir de seguida. El meu amic es va esforçar com sol fer-ho, el museu va incorporar totes les seves idees i li van donar la plaça a algú altre. “És que no volem savis, volem gent jove que treballi”, li van dir. És a dir, no volem idees, volem joves a qui pagarem poc i no ens portaran cap problema.

I per fi hi ha la casa de Julio Muñoz Ramonet, que, segons la premsa, “explicarà el col·leccionisme del segle XX”. És cert que l’empresari que havia fet fortuna amb l’estraperlo va comprar moltes obres a Rómulo Bosch i Catarineu, on hi havia obres de grans pintors, però encara que el març del 2020 es van recuperar 474 obres, encara falta per recuperar les millors peces. Per sort els especialistes les estan inventariant però si no es troben les grans obres, que potser no arribaran mai, per què plantejar aquesta despesa en un projecte que no sembla sostenible? Segons explica la premsa, l’equipament “naixerà amb una visió internacional” (una altra vegada això d’internacional!) i “pretén ser un punt de trobada de la cultura, l’art i la ciència (amb llocs per a la recerca, afegeixen), a més de “generar activitats de barri”. Ja m’estic imaginant en una habitació els vellets del barri fent treballs manuals, en una altra un científic amb el seu microscopi i en una altra una exposició d’obra gràfica. Francament, la frase m’ha recordat el 13 Rue del Percebe, famós còmic dels anys seixanta. Espero que aclareixin una mica les idees.

 

* Victoria Combalía és historiadora, crítica i comissària d’art. Especialista en dones surrealistes, Joan Miró i biògrafa de Dora Maar.