Onze museus de Barcelona i el Dalí de Figueres concentren el 70% de les visites a museus que han fet enguany els 19 milions de viatgers vinguts a Catalunya. Però els percentatges enlluernen: un dels grans èxits de l’any, l’exposició d’Andy Warhol a CaixaForum, ha rebut 228.000 visites. El Picasso continua essent líder amb 1.046.000 (+8%), i el MNAC rep uns discrets 869.000 visitants (+6%). Abans que els museus d’art, el públic prefereix la Sagrada Família o els indrets del Modernisme.

Les xifres canten: Barcelona no te un model de museu d’art capaç d’atreure per si sol els visitants. El Picasso compleix com a pol d’atracció de ‘marca’, com passa a la resta de ciutats que en tenen. La Miró no dona aquest perfil (enguany ha perdut el 10% de visitants), i potser si que hi calen canvis, tal i com diu Rosa María Malet en deixar-ne la direcció. El MACBA, s’excusa en la vaga de treballadors de Ciut’art, ha perdut el 20%. Sense un bon vaixell insígnia és difícil dissenyar una política coherent d’exposicions d’art capaç de navegar entre un quasi erm, i l’aposta pels museus-franquícia de ciutats com Málaga (Pompidou, Thyssen, Art Rus…), que també reben elevades xifres de turistes.

Barcelona ofereix al món un catàleg cultural que avui es fonamenta en el patrimoni i en els festivals de música; un mostrari tan fascinant com enganyós, i què tard o d’hora (i les crisis de tota mena són un puntal), mostrarà la debilitat d’un model poc institucionalitzat i massa deixat a la precarietat (quan no a la picabaralla entre administracions).

El MNAC te en el romànic el seu punt fort; allò amb el que es pot postular al món. Però l’interès internacional per l’art medieval ha davallat. El que el públic vol veure avui és art modern, i grans exposicions itinerants com la de Kandisky el 2016 o la de Hopper el 2012, ho testimonien. L’atractiu del món antic només es manté de forma lateral quan és part de fenòmens com Game of thrones. Per contra, l’interès per la modernitat accentua l’èxit de mostres amb discursos tan evanescents com David Bowie is (Museu del Disseny).

Els darrers directors del MNAC han entès aquesta situació, i han intentat pal·liar-la amb un recorregut per l’art modern, posant al català en el centre del relat, ben pensat. Però el MNAC no és el Louvre, la política i la societat catalanes mai no han tingut una vocació col·lectiva de col·leccionisme i el museu no te una icona capaç de projectar una imatge de marca. Ni tant sols de fer-ne imams de nevera o samarretes del top manta. La majoria de visitants del Palau Nacional (un indret encara discutible com a museu) acaben mostrant-se més atrets per les vistes de la ciutat que es contemplen des de les terrasses, que no pas pel que es mostra a les sales.

Per acabar-ho d’adobar, l’estigma de l’escassíssim pressupost, que a penes dona per pagar el manteniment, i que aboca la direcció a llogar les sales per a tota mena d’activitats a fi de poder fer una mica de caixa, és la llosa definitiva que tenalla el futur del MNAC (que ni tan sols compra cap quadre) i, de passada, d’una política d’exposicions d’art capaç de projectar el catàleg cultural de Barcelona més enllà de l’actual.

A l’altra banda hi ha l’estratègia de les franquícies. Ja veurem quin serà l’èxit de l’Ermitage quan s’obri d’aquí a uns dos anys al port, si tot va bé. A Londres va acabar tancant; però Londres te una oferta suficient en quantitat i qualitat com per preveure que una franquícia tindria moltes dificultats per fer-se un forat en l’elecció dels visitants. Barcelona no te un nivell tan alt. Pot ser que funcioni, fins i tot pot passar que n’atregui a d’altres, i potser fins i tot Carmen Thyssen s’ho tornaria a pensar. El volum de visitants que te la ciutat és el millor ham, i els 19 milions del 2017 (+ 5’5%), en un context internacional que sembla acostar-se a la saturació, no és menyspreable.
Ara, no ens enganyem: l’èxit d’una franquícia museística és, aparentment, una de les delicades fronteres que separen les ciutats amb ofertes culturals de primera de les que no ho són.
Les institucions han de triar quin ha de ser el model de Barcelona.

*

Rafael Vallbona (Barcelona, 27 d’agost de 1960) és periodista, escriptor i guionista de ràdio i TV