Fundat per Joan Roselló i els seus amics del Jubilée Jazz Club, el Festival Internacional de Jazz de Barcelona arriba a les 50 edicions havent passat per moltes mans: (el mític Hot Club amb Alfred Papo al front, el parc d’atraccions de Montjuïc -sic-, l’Ajuntament i el Palau de la Música), abans de ser recollit, moribund, per un jove debutant en la producció de concerts, Tito Ramoneda. A la ciutat del jazz, semblava que ningú no volia el festival.

Capital europea de l’espectacle durant la Gran Guerra, i port segur per a artistes de varietats, músics, traficants, espies, aristòcrates fugitius i tota mena d’aventurers, els primers sons jazzístics van arribar a Barcelona la tardor de 1919, als salons del Ritz. El febrer de 1920 va ser el la descoberta oficial del gènere, quan Ferran Bayés va programar al rutilant music-hall Principal Palace un ball de Carnaval amenitzat per una autèntica jazz-band de músics negres. I l’exposició del 29 va suposar l’esclat popular del gènere als escenaris locals. La cosmopolita Barcelona s’havia enamorat del jazz.

Per això sorprèn que l’any 1992, probablement el segon gran moment de glòria mundana de la ciutat, l’ajuntament estigués decidit a acabar amb el festival de jazz dissolent-lo en el nou Festival de Tardor de l’Olimpíada Cultural. “vaig anar a veure en Ferran Mascarell, i li vaig dir que, si ells no el volien, que ens el cedís. Des de 1989 que n’estàvem fent la programació, i no volíem que desaparegués”, –diu Tito Ramoneda– “el regidor em va dir que ja me’l podia quedar, però que no li demanés ni un duro”.

Avui, amb 50 edicions, inaugurada divendres pel pianista cubà i padrí del festival Chucho Valdés, el Festival Internacional de Jazz de Barcelona és la cita musical més longeva de la ciutat. I amb suport municipal molt similar al de fa vint anys.

Concert de Chucho Valdés al Palau de la Música, 26 d’octubre 2018. Foto: Rafael Vallbona

 

D’art inferior a Take Five
L’any 1936, poc després d’un concert al Palau amb el cèlebre Quintet del Hot Club de França de Django Reinhardt, Frederic Lliurat va escriure a la Revista Musical catalana: “el jazz és un art infantívol i primitiu (…), ben digne dels homes senzills que el practiquen. Uns homes que es movien a l’escenari com si fossin víctimes d’un atac epilèptic o com si volguessin imitar la mímica innocent dels bons simis. En resum, un art inferior no propi d’una sala de concerts on sentim cançons nostrades i on escoltem música de Bach, Mozart, Beethoven…”. El debut del jazz al Palau de la Música Catalana va ser sonat.

Fins 1963, amb Chet Baker, no hi va tornar. El 1964 va reincidir amb el Modern Jazz Quartet i, el 25 de gener de 1966, Ella Fitzgerald i l’orquestra de Duke Ellington, a través de l’obra de Domènech i Muntaner, van fondre per sempre el jazz amb l’ànima de la ciutat. Visionaris i provocadors, al seu Manifest Groc de 1928, Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, contraposaven “la sensibleria malaltissa servida per l’Orfeó Català” amb “la música popular d’avui: el jazz i la dansa actual”. Aquell any hi va haver uns quants concerts més. L’afició pel jazz semblava ja imparable. Allò va empènyer Joan Rosselló (fundador del Jamborée) a posar en marxa aquella mateixa tardor el Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Dave Brubeck, amb el seu quartet original, va ser l’encarregat d’inaugurar-lo: Take five! Xavier Montsalvatge, Frederic Mompou, Josep Llimona o Pasqual Maragall van ser alguns dels primers espectadors del festival.

També va tocar una promesa de la música catalana, Tete Montoliu, Bud Freeman, Illionis Jacquet, Roy Elridge, Stan Getz i Astrud Gilberto, un desconegut Gary Burton i un Sonny Rollins que va ser polèmic per un solo de 30 minuts. Els puristes li van dir de tot, però el festival que tothom somiava però que ningú no volia ja no tenia aturador. Com la carrera musical del colós del saxo, a qui encara vam poder escoltar al festival de 2012, amb 82 anys.

Quadre d’honor
Pel Festival Internacional de Jazz de Barcelona hi han passat pràcticament tots els grans noms del jazz, del clàssic al més avantguardista. Hi ha hagut polèmiques i trifurques de tota mena entre partidaris d’un i altre estil. El 1989 Albert Mallafré escrivia a La Vanguardia: “Habría que estudiar que tiene el jazz aquí que excita la controversia tan fácilmente (…). Basta el simple anuncio del programa de conciertos para que tenga que ser puntualmente reventado por cualquier comentario que se presuma solvente”. No li faltava raó al popular crític quan deia que tots els diversos organitzadors que havia tingut el festival havien estat “vituperados”.

Però The Project, que havia estat fundat l’any 1988 per en Joan Roselló, obstinat amb la continuïtat del jazz a la ciutat i en Tito Ramoneda, un jove aficionat que havia estudiat música a l’Aula de Música Moderna i Jazz i al Taller de Músics, ha aconseguit consolidar el festival i projectar-lo vers el futur. Això sí, de les crítiques i els vituperis no se n’han lliurat. Una de les més sonades va ser quan va actuar (1998 i 1999) Ana Belén en sengles espectacles amb Chano Domínguez i Lluís Vidal. Per contra, ningú no es va queixar quan, l’any 1992, els germans Randy i Michael Brecker, en lloc dels bisos, van repetir íntegrament el concert per garantir-se disposar de millors escenes pel vídeo The Return of the Brecker Brothers. Live at the Palau de la Música, que estaven enregistrant aquella nit. Ves, coses.
La resta de la llista és enorme i diversa: de Miles Davis (quin gran concert aquell de 1989 a l’antic Palau d’Esports) i Keith Jarrett a Nina Simone i Ornette Coleman, o de Ray Charles i Wayne Shorter (geni descobert al festival del 1967 per la ‘fugida’ de Miles Davis) a Pat Metheny (enorme aquest estiu al Grec com a prèvia del 50è festival), Paolo Conte, Maria Schenider o Michel Camilo i Tomatito, qualsevol artista que us pugueu imaginar i de l’estil que sigui ha passat pel festival.

Actuació de Pat Metheny al Festival GREC 2018. Foto Rafael Vallbona

 

Però potser el més destacable del programa, i d’allò que no se’n parla gaire, és l’aposta que es fa sovint per nous noms que, amb el temps, esdevenen estrelles del firmament jazzístic mundial: qui recorda que Brad Mehdlau i Diana Krall van debutar al petit escenari del Luz de Gas? O que va actuar Bebo Valdés quan, a Europa, gairebé ningú no sabia qui era? O sigui que, ull amb Cameron Graves, pianista que va obrir oficiosament el festival d’enguany al mes d’abril. Se’n sentirà a parlar en properes edicions. No us ho perdeu; esteu avisats.

Si voleu jazz, aneu al festival: “El nostre primer patrocinador és el públic”, rebla Tito Ramoneda. I així és; perquè el públic sí que l’ha volgut sempre, l’avui Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

*

Rafael Vallbona es escritor y periodista.