Des de fa uns 30 anys Barcelona ha estat dotada d’uns equipaments culturals projectats perquè tingués aquelles instal·lacions que són pròpies de tota ciutat que vol posicionar-se en el món actual. Els buits o els endarreriments existents són coneguts. Tanmateix, no cal ara fer-ne la història per recordar les mancances que van arribar fins a unes dates massa tardanes d’una postguerra molt llarga.
S’han creat nous museus, centres d’exposicions, centres de recerca, biblioteques, arxius, o bé s’han reformat a fons alguns de ja existents d’acord amb les necessitats actuals. Tots ens són ben familiars.
Amb totes les crítiques possibles, aquest esforç ha estat positiu perquè ha permès que Barcelona es posicioni en diversos camps culturals. Tot un repte assolit en una gran part gràcies a l’esforç notable de l’àmbit públic, més algunes iniciatives privades de primer ordre.
Sense pecar d’il·lusos -sabem perfectament que alguns projectes necessitarien més recursos, humans i econòmics-, ens endinsarem en el terreny del patrimoni cultural, i en concret, en el terreny de la política de formació de col·leccions de la ciutat de Barcelona/Catalunya, atès que no podem deslligar-les.
Van construir-se els centres per a unes col·leccions, com a institucions que, i parlo ara des de l’òptica merament patrimonial, conserven i han de fer créixer unes col·leccions que són de tots i per a tots. Perquè les generacions futures han de ser receptores d’un passat que ha estat la base del seu present. Perquè la creativitat d’avui és el patrimoni del demà i és als professionals a qui ens pertoca de detectar-lo. La fase de construcció de contenidors ja està superada. Ara ens toca saber-los omplir amb el coneixement del present i una visió de futur.
En el món actual, protagonista de grans transformacions que estem vivint, es fa evident la necessitat de seure i discutir sobre quines són les col·leccions que cal impulsar o ampliar, quines de noves cal construir, quins buits s’han d’omplir, etc., tot plegat per evitar oblits imperdonables o duplicitats abstruses (i cares), que no ens podem permetre. Perquè els grans centres museístics amb seu a Barcelona, i ara parlo sobretot del món de les arts en sentit ampli, són els responsables d’aquesta labor que és el fonament del futur patrimonial de la ciutat.
Des de fa unes quantes dècades, el món digital i totes les seves aplicacions ens faciliten la vida quotidiana i professional. Però no podem confondre l’instrument amb els continguts. Les eines han d’estar al servei dels objectius, no ens equivoquem. El patrimoni “analògic” té un valor presencial que no pot ser substituït per cap succedani. L’impacte que provoca no és comparable, de ben segur.
Barcelona no pot adormir-se ni deixar passar més temps sense reflexionar sobre quin vol que sigui el patrimoni que segueixin conservant i difonent les institucions que vetllen per la seva memòria cultural.
*
Pilar Vélez és directora del Museu del Disseny de Barcelona, historiadora de l’art i membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
