Em sembla que no descobriré res de nou a ningú si afirmo que vivim uns moments de crisi global. No es tracta tan sols, com alguns analistes ens volen fer creure, d’una simple crisi econòmica, sinó més aviat d’una crisi que afecta de ple a esferes com la moral, les ideologies o la religió. Vivim, com ha dit Richard Tarnas, un d’aquells estranys moments de la història com ara el final de l’Antiguitat clàssica o l’inici de l’Edat Moderna on s’està produint una transformació fonamental en la visió del món. Podem dir, així, com quelcom vell està morint i quelcom nou està naixent, per la qual cosa resulta més necessari que mai trobar instruments que ajudin a pal·liar la desorientació derivada d’un moment d’absoluta indefinició com l’actual.

Un dels més preciosos i valuosos instruments de què disposem és el de la cultura. Aquesta, tanmateix, sembla no poder-se escapar tampoc de l’esmentada crisi i, progressivament, anem assistint a un escenari on aquesta, en nom d’una major democratització o participació, ha quedat esquitxada plenament per la banalització i la frivolitat fins al punt que, en el nostre imaginari, hem acabat per acceptar com a cultura a manifestacions artificioses dissenyades per a servir només a raons instrumentals com ara el nombre d’assistents o les vendes obtingudes. Amb això semblem oblidar a una de les missions essencials de la cultura en majúscules: la de donar-nos eines per a enfrontar-nos a l’esmentada crisi global, no pas per a escapar-nos-en ni a entretenir-nos en el sentit més alienant del terme.

En l’horitzó d’una hipotètica República catalana, un es pregunta quines són les referències culturals, els intel·lectuals i els relats que ens proporcionen les esmentades eines. En veritat, a un li aterra aquest horitzó si abans no es produeix el debat de quina ha de ser la missió de la cultura i el paper què ha de jugar aquesta en el si de la nostra societat. Com també aterra comprovar com la majoria dels continguts culturals del nostre entorn immediat s’han anat buidant de l’ambició a la formació i a la sensibilització. És això ser elitista? En absolut. És voler defugir de l’arquetip de l’analfabet secundari, definit per H.M. Enzensberger, com és aquell que malgrat saber llegir i escriure, viu en un món aïllat hermèticament de tot allò que pugui inquietar a la seva consciència. I és que, com ha assenyalat Joan M. Minguet, una cosa és treballar entre la cultura il·lustrada i la cultura de masses. Una altra és que donem pas, acríticament i sense gairebé adonar-nos-en, a la cultura de la riota i del “bonrotllisme”.
*
Oriol Pérez Treviño es musicólogo.