El circ és interrogar límits, obrir possibilitats
(Johann Le Guillerm, Cirque Ici)

Que el circ és cultura és quelcom que aparentment no se’ns escapa, o sí? Potser sí, perquè encara ara, quan pensem en circ, recordem n’Ángel Cristo posant el cap dins la boca d’un lleó (gran metàfora del que vindria) o asiàtiques contorsionistes retorçant-se de dolor però somrients amb mallot de garlandes. Show must go on. Salts mortals, llums, foc, brillantina, cossos esculpits amb un cisell i rialles. Al repic de tambors, “más difícil todavia” crida l’speaker a la carpa, i el públic comença a emetre sons vocàlics com ara “oooooh” (d’admiració) “aiaiaai” (de risc, d’espant i finalment de proesa).
El circ no va ser reconegut pel Parlament de Catalunya com a Cultura -en majúscules institucionals- fins a l’any 2005. Abans, tal com explica el pallasso Tortell Poltrona, el circ i el seu finançament s’emmarcaven dins Festes populars.(!)

Entrar dins els marcs institucionals va permetre a les arts del circ posicionar-se, almenys, dins el que l’estatus quo podia arribar a considerar Cultura. Cultura en majúscules.
Repensar des dels marges. Absorbir la institució
No obstant el circ seguia avançant des dels marges i reclamant un espai encara minoritzat per un art aparentment minoritari. No va ser fins que des del poder popular i des de la perifèria geogràfica es van formar col·lectius com l’APCC (Associació de Professionals del Circ de Catalunya), l’escola Rogelio Rivel i l’Ateneu Popular de Nou Barris que el circ va clamar, de manera organitzada, uns drets inherents a qualsevol activitat cultural, creativa i pedagògica. El circ havia de disposar d’espais de formació, de creació i d’exhibició; recursos per producció i difusió; i un marc fiscal i laboral que protegís els i les artistes de les anades i vingudes socioeconòmiques, garantint-ne la seva supervivència.
L’any 2006, un any després que els poders fàctics -tan avesats a la catalogació- decidissin que el circ era Cultura, el CCCB inaugurava l’exposició “L’art del risc”. El circ des dels marges es col·locava en el centre de la institució, en un intent d’explicar d’una manera academicista que el circ ja no eren els domadors amb fuets sinó que el circ era “contemporani”, quan dir “contemporani” era ser modern, o dir que el que hi havia al MACBA no eren gargots (sic.). Els hipsters postmoderns estaven arribant.
L’exposició comissariada per Joan Maria Minguet Batllori i Jordi Jané, amb el suport de l’APCC, donava un marc teòric i alhora s’acompanyava de tallers i seminaris per entendre que era allò del “nou circ”, proposant “una mirada sobre els artistes i els espectacles que, en els darrers trenta anys, havien contribuït a fer del nou circ català un fenomen creatiu de gran riquesa”. La mostra, tot i l’intent d’apropiació institucional i el pretès elitisme (l’art com allò que es destina a les classes dominants capaces del gaudi estètic i intel·lectual), va permetre repensar des de la perifèria, desbordant la institució, el significat del concepte Risc. El Risc ja no eren els mortals sense xarxa, el Risc era decidir no fer el salt, sentir i mostrar la por a escena. En definitiva, deixar la brillantina i les llums zenitals. Deixar de fer veure (i de pensar) que els artistes eren súper guerrers.
El Risc de dir la veritat
Després de la revolució cultural i social del maig del 68, França va encunyar el terme nouveau cirque per denominar una nova modalitat artística que deixava enrere el circ clàssic tradicional nascut a Anglaterra al segle XVIII. La decadència dels valors clàssics, la contracultura americana i noves lectures teatrals i antropològiques van fer sorgir un circ on primava la cuina creativa davant el virtuosisme, i que volia establir amb el públic una comunicació sensorial més enllà dels sobtats “oohh”, i “ai ai ai”, més enllà de la sorpresa, l’admiració o el pànic. Calia doncs ampliar l’arc emocional, mostrar el risc creatiu, sentimental. El risc psicològic superant el morbós risc físic.

La humanització dels artistes: “Un salt mortal sempre serà un salt mortal, però la preparació i el que passa després, ha canviat”, apuntava l’artista i director italià Roberto Magro.
El circ, com l’art contemporani, atorguen llibertat creadora allunyant-se dels cànons tradicionals. Les tècniques es mantenen però l’execució varia en pro de l’exploració de nous llenguatges i noves possibilitats dels formalismes. Si en pintura cal estudiar les perspectives del Renaixement i de Da Vinci per saltar-se-les, damunt el trapezi cal saber fer una invertida per reconduir-la. La tècnica està al servei de l’art, no és la finalitat mateixa.
Reformular l’entorn: el circ pedagògic
El circ, que sempre ha tingut un component nòmada i familiar, va prenent noves posicions dins les arts escèniques contemporànies, assentant-se i desplaçant el risc cap a nous espais físics i mentals. Alliberat de formalismes, l’artista de circ contemporani decideix avui la relació que vol tenir amb el públic -al carrer, al teatre, a la carpa…- i també la relació que vol tenir amb el seu espai, amb el barri o la ciutat. La seva incidència geogràfica i emocional.
La comunitat, la família i la capacitat de reformular l’entorn des del fet local (barri, escola, ciutat) són intrínseques a les arts de carrer. La capacitat democratitzadora de l’actuació en l’espai públic permet al circ una incidència social que no té el teatre en alguns casos. Alliberat del corsé del llenguatge, el circ permet establir un diàleg amb el cos des de la universalització de temàtiques: les relacions humanes, la complicitat, la construcció col·lectiva, la trobada, la pèrdua…A més s’hi afegeix la simbologia de la carpa: la construcció col·lectiva. En un descampat s’hi forma una ciutat que apareix, convida, atreu i desapareix però deixa petjada, com els caragols que deixen un rastre al marxar, encara que no el veiem (“Invisibles” Circ Hivern, 2016. Ateneu Popular 9 Barris)
El circ pedagògic i social floreix des de la idea del rastre i la incidència col·lectiva i social, a través de repensar la cultura com una eina transformadora.
Torna la idea del Risc: arriscar per transformar, per lluitar contra l’immobilisme i la derrota. El circ social va néixer als anys 80 com una eina educativa per a l’empoderament de persones i comunitats en situacions de desigualtat social. Es tracta d’una proposta pedagògica que treballa i desenvolupa, gràcies a les disciplines del circ, relacions de cooperació, solidaritat, esforç, superació, comunicació, autoestima i la participació a partir de l’aprenentatge de tècniques com el trapezi, l’acrobàcia, les malabars, els equilibris i la seva posterior mostra. “Pel que fa a la dimensió comunitària el circ social fomenta la inclusió del participant, així l’alumne pren lloc com a actor protagonista modificant la seva autopercepció i posant en positiu la relació que estableix amb la comunitat” segons explica l’especialista en circ social Antonio Alcántara, treballador de l’Ateneu de 9 Barris.
La proposta de circ té un abast sociocultural i educatiu transcendent i, en promoure la participació dels seus alumnes (infants, adolescents, joves, …) potenciant la seva inclusió, adquireix una profunda dimensió política. Es generen espais de convivència social interrelacionant els diferents elements, projectes, entitats i agents de la comunitat. “Perquè el que fem és circ, i és cultura, però és per a la transformació social” conclou Alcántara
Dones i circ. Menys mallots i més visibilitat
Una altra de les esferes que activa el circ és l’empoderament femení. Si en l’imaginari col·lectiu Angel Cristo era el domador de la carpa, la representació masculina del circ, fort, salvatge i valent; les trapezistes somrients, les parteneirs silencioses i submises i les acròbates amb faldilla curta damunt els cavalls com Bárbara Rey, formaven part de la imatge de la dona circense.
En un intent conscient d’educar la mirada i el llenguatge, l’APCC crea una comissió de gènere que té per objectiu la visibilització de les dones i d’altres identitats no normatives associades amb l’activitat del circ.
Per això és important reconèixer que el circ pot ser un espai de participació, transmissió i reforç de models discriminatoris i opressius basats en el gènere. Això es manifesta en la infrarepresentació de les que no són homes cis en escenaris i en càrrecs directius, la presència predominant d’estereotips de gènere en totes les dimensions de l’activitat circense i la seva representació en els mitjans.
L’any 2017 es va portar a terme el projecte Face to Face que consistia en trobades cara a cara entre artistes de circ i expertes en gènere després del visionament de diferents espectacles de circ, o la Jornada de Gènere, Circ i Arts Escèniques que va reunir acadèmiques, artistes i activistes debatent al voltant d’aquesta qüestió. En definitiva es tracta de crear entorns segurs lliures d’abusos i on hi hagi representativitat real.
Des dels marges, des del reconeixement institucional, des del reclam, des de la pedagogia transformadora, des del feminisme, el circ està en fase de discussió viva i definició dins l’esfera cultural. Però hi és. Un art viu, un art que s’adapta i un art que aglutina i suma des de l’horitzontalitat. El circ transforma, es transforma i ens transforma. Salut i Circ.

*

Neus Molina és periodista cultural especialitzada arts escèniques i circ. Escriu a eldiario.es, Público, La Directa i la Revista Zirkòlika. Condueix la secció de circ del programa radiofònic “Preferències” a RNE i col·labora amb les àrees de comunicació de l’Ateneu 9 Barris i la Central del Circ. És l’editora de la revista d’escena i cultura Godot Barcelona.

Bibliografia:
Jané, Jordi – Minguet Joan M (coordinadors): El circ i la poètica del risc (actes del Seminari Internacional de circ celebrat al CCCB el febrer del 2006). Barcelona, Krtu/Departament de Cultura de la Generalitat, 2007.
Alfonso Molina, Neus. Entrevista Roberto Magro, Revista Zirkòlika, Desembre 2015, Barcelona, 2015
Alcantara, Antonio. Circ, educacio´ i transformacio´ social: el projecte pedago`gic de l’Ateneu Popular 9Barris. Bidó de Nou Barris i Neret edicions. Barcelona, 2016
Desbordar Barcelona Un relat alternatiu de la cultura a la ciutat. Grup de treball Desbordes Cultura. Pol·len Edicions, Barcelona, 2017
Zanzu, Elena. Memòria Face to Face, Comissió de gènere, APCC Barcelona, juliol 2016
Barrera, Marcel. Bloc de circ, Nou Circ Vilaweb https://blocs.mesvilaweb.cat/Marcel/