*

Moderat per Llucià Homs, codirector de Hänsel* i Gretel*.

CaixaForum Tarragona

19 d’octubre de 2021

 

Glòria Olivé, directora del CaixaForum Tarragona: Benvinguts i benvingudes, gràcies per acompanyar-nos en aquesta sessió que obre el cicle “Pensar el món”. es tracta d’una proposta de debats que reafirmen el compromís de CaixaForum Tarragona per la divulgació de les humanitats i que articula una proposta de trobades amb experts pensadors que ens oferiran les claus per entendre el món on vivim. Ens arriba de la mà de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa. Són dues propostes que neixen amb l’objectiu de reflexionar sobre dimensions i valors comuns a les diferents cultures del món. Factors com l’educació, la demografia, les creences, el medi ambient, la ciència i valors com el respecte, la confiança, la solidaritat o la empatia conformen un tapís d’elements que acabaran donant forma a la manera en que pensem aquest món.

 

Aquest cicle ha estat coordinat per Fèlix Riera i Llucià Homs, codirectors de la plataforma cultural Hänsel* i Gretel* i que avui ens acompanyen. Fèlix Riera, ha estat director editorial del Grup 62, director de l’Institut de les Empreses Culturals, també director de Catalunya Ràdio, professor associat de la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i Conseller del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Per altra banda, el periodista i gestor cultural Llucià Homs, i que actuarà com a facilitador i guiarà aquestes dues sessions, ha estat director de promoció del sectors culturals de l’Institut de Cultura de Barcelona, director de La Virreina Centre de la Imatge a més de galerista i art advisor.

 

Ara sí, cedim la paraula a Llucià Homs, per a que presenti la sessió i els ponents d’avui.

 

Llucià Homs: Moltes gràcies, Glòria. Comencem il·lusionats aquest cicle, “Pensar el món”. Des de la publicació Hänsel* i Gretel*, que codirigim en Fèlix Riera i jo, pensem que poques vegades com l’època actual hem tingut tanta informació al palmell de la mà. La realitat és tan complexa que cada cop se’ns fa més difícil interpretar-la. La voluntat d’aquest cicle parteix de la premisa que factors com l’educació, la demografia, les creences, el medi ambient, la ciència, també, valors com el respecte, la confiança, el respecte, la solidaritat o la empatia dibuixen un tapís d’elements molt atapeït que donen forma a una nova manera de pensar el món. Ningú hauria d’asseverar que la fabulació és menys poderosa que el coneixement empíric dels elements que constitueixen la realitat. Per aquest motiu, ens cal buscar en el món, en les diferents cultures i individualitats aquells elements que ens són comuns. Ens cal determinar aquests elements i ser capaços d’atorgar-los un significat comú. Per aconseguir-ho, la literatura, la ciència, les arts o la filosofia ens poden ajudar a pensar el món que ens tocarà via, especialment perquè són alguns dels elements estructurals que ens han de permetre una nova reformulació.

 

No voldria acabar la presentació sense agrair a CaixaForum Tarragona i a tot el seu equip que ens acolliran aquesta tarda i la setmana vinent. Voldria agrair també a la Rebecca Morgan per les il·lustracions que ha realitzat especialment per aquest cicle i que tenim avui projectades.

 

Dono ara pas a l’Emma Riverola i en Tomàs Alcoverro. Emma, Tomàs, benvinguda i benvingut.

 

Emma Riverola: Moltes gràcies, és un honor estar avui aquí amb vosaltres.

 

LH: És un privilegi tenir-vos avui al CaixaForum Tarragona per parlar de conceptes tan rellevants com són ara mateix les fronteres, els murs, les muralles… però també d’algunes conseqüències que se’n deriven, des de les condicions de víctimes o botxins fins a termes que trossegen el territori, com podria ser “país” o “pàtria”, passant per tot un reguitzell de temes que mica en mica anirem desgranant. Conscients, però, que estem obrint un espai immens, intentarem acotar-lo, no amb voluntat reduccionista sinó tot al contrari, amb la intenció eixamplar els nostres horitzons mentals. Per tant, sigui en base a vivències o sigui en base a ficcions imaginades, i tan reals emocionalment les unes com les altres. Una voluntat que ens porta a tots a reflexionar sobre aquest món on estem vivint, aquest món que entre tots estem construïnt.

 

Permeteu-me, abans de començar, que us llegeixi unes breus línies del currículum dels nostres convidats. Emma Riverola és escriptora i articulista, va estudiar Ciències de la Informació, Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va acabar exercint de creativa publicitària i de professora de creativitat. Té diverses novel·les publicades: El amuleto de papel (2004), Cartas desde la ausencia (2008), El hombre que mató a Messi (2015) i l’últim llibre, publicat aquest mateix any abans de l’estiu, Sal. Actualment, és columnista a El Periódico, la revista Woman i, fins fa ben poc, a El País. Elmaig passat va estrenar al teatre Romea de Barcelona l’obra Puertas Abiertas, on reflecteix molt bé la tensió i els prejudicis que s’estableixen entre dues comunitats enfrontades.

Tomàs Alcoverro és un periodista amb més de cinquanta anys de professió. Estudiant de Dret i Periodisme ha estat corresponsal de La Vanguardia a Orient Mitjà des dels anys setanta, on ha cobert guerres, invasions, revolucions, cops d’Estat, intifades palestines i els esdeveniments més importants de tota la zona. És un dels més reconeguts observadors europeus del món àrab, fet que li ha valgut estar en possessió de la Gran-Creu d’Isabel la Catòlica, la Creu de Sant Jordi o un bon reguitzell de premis com el Godó de periodisme o el premi de periodisme internacional Manuel Vázquez-Montalbán. Premis ben merescuts per les seves més de set-mil cròniques publicades i un bon nombre de llibres com El decano o Espejismo de Oriente, que recull articles publicats al blog Diario de Beirut, de la que diu ser “la seva ciutat”.

 

Als dos us voldria agrair que hagueu vingut avui a encetar aquest cicle, amb l’objectiu de que ens ajudeu a entendre què està passant en aquests moments a la nostra societat. Per tant, si us sembla bé, començaré traient alguns temes i fent algunes preguntes, però sentir-vos lliures d’interpelar-vos quan creieu i de trencar el ritme que anem marcant. Es tracta de generar un diàleg entre les dues experiències i no tant un qüestionari de pregunta resposta.

 

Tomàs, jo voldria començar per tu i que ens expliquèssis que suposa al teu entendre el concepte “frontera”, un concepte que per definició és un element que delimita, que separa dues realitats, però que no han de ser necessàriament dues realitats molt diferents sino que a vegades tenen moltes coses en comú.

 

Tomàs Alcoverro: Bé, jo vinc aquí amb la idea de ser útil. I vinc aquí també amb la idea de sorprendre-us. I, per començar, ara entrarem en un mar de paraules, com podeu veure el tema és, com es diu en castellà “proceloso”. Per evitar perdre’ns, us vull donar dues pistees concretes. La primera, la frontera més antiga és la d’Andorra –ho acabo de descobrir preparant la conferència– que data del segle XIII. I, un altre tema que també he desconegut durant anys, és que així com nosaltres tenim registres de la propietat, hi ha un registre de fronteres, i aquest registre de fronteres es troba a la ONU. Què vol dir? Doncs que igual que si un no passa pel registre de la propietat evidentment aquesta propietat no té un valor jurídic, la frontera és també una decisió que es pren perquè els dos estats que tenen una línia en comú volen (i podrien no voler) anar a una secció especial de les Nacions Unides –segons el capítol vint de la carta de la ONU– per registrar la frontera.

 

LH: Però no totes les fronteres estan registrades, parlant amb tu, preparant aquesta sessió, comentàvem que hi ha algunes fronteres molt concretes que no estan registrades i, per tan, això suposa un problema.

 

TA: Sí… jo em considero home de fronteres. Primer, perquè per la meva edat la primera frontera, que en realitat no era “frontera” sino una administració municipal aquí a Espanya, Catalunya, eren els burots, no sé si algú se’n recorda. Els burots eren en época de l’estraperlo, una delimitació administrativa que tenien els ajuntaments amb perspectives econòmiques. L’altra història és que jo m’he passat la vida anant de país en país, sobre tot de l’Orient Mitjà, un territori molt marcat per la importància de les fronteres, fins al punt de dir que el problema més gran que tenen actual és el traçat fronterer. I, per acabar, us vull dir també amb una cosa molt concreta que mai hi havia hagut al món tantes fronteres com avui.

 

LH: És com un contra-sentit, precisament en un món cada cop més globalitzat, on tot està a l’abast de la mà, que avui hi hagi més fronteres que mai.

 

TA: M’encanta la pregunta. Bé, primer, no hi havia hagut al món tantes fronteres com avui. I, què vol dir això? Malgrat totes les especulacions que es poden fer amb molt bonisme:  que el món és un, que la consciència humana és la mateixa, etc., mai les fronteres havien estat tan absolutament fortificades com ara. I el motiu, ho acabes d’explicar bé, trenca una mica l’esquema que tot és una mateixa humanitat, que no hi ha diferències entre uns i altres… és exactament al revés, és a dir, el que passa és que els que tenim la sort de tenir la Unió Europea, que ens engloba, i en aquest aspecte sembla que hagi reduït la importància de les fronteres nacionals, però a la resta del món, les fronteres es fan cada dia més impenetrables, el què vol dir que els Estats que estan constituïts sobre aquestes fronteres, es fan cada dia més forts.

 

LH: Hi ha fronteres obertes, fronteres tancades… Tomàs, en aquestes fronteres tancades de les que parles, la frontera és també lloc d’intercanvi, a vegades sembla que les fronteres són compartiments estancs, però la teva experiència et diu que hi ha gent que viu a la frontera i precisament per això es troben en un espai de comunicació entre dues realitats que moltes vegades no són tan diferents.

 

TA: La frontera seria l’altre, nosaltres som nosaltres i a l’altra costat de la frontera estan els altres. Què vull dir amb això? Que és una altra manera de pensar, una altra llengüa, un altre sistema econòmic i religiós, però moltes vegades, com acabes de dir, la frontera és lloc, si no de confusió, sí de cohabitació de diferents maneres de viure. Per concretar més la meva resposta, sóc un home de fronteres perquè m’he passat la vida creuant fronteres d’una banda a una altra, és a dir, després de la del burot o de la de França, que a l’època del franquisme era una frontera emocionant de creuar perquè la Guàrdia Civil et registrava a l’entrar i al sortir per si havies comprat llibres prohibits per la dictadura… i m’he passat la vida de frontera en frontera perquè visc a l’Orient Mitjà, que és un territori que des de que hi han els acords de Sykes-Picot està fragmentat i desmontat pel colonialisme britànic i francés. A més, també perquè he viscut les fronteres interiors, no les que ja estan establertes entre Estats –a través d’una guerra, dels acords, de la inèrcia– sino aquelles que desgarren una mateixa ciutat: parlo de Beirut, on hi he viscut molts anys i on encara hi tinc una casa, on la frontera va durar quinze anys per separar la part cristiana de la musulmana. També hi ha hagut altres petites fronteres, com Alepo… i d’aquestes m’agradaria parlar-ne desprès, perquè són les pitjors, són les que separen la mateixa població civil que potser dies abans –hores abans– s’havien trobat pels carrers, als mercats, a les esglésies  i mesquites. I, tot d’un plegat, per aquestes guerres interiors –que no tenen res a veure amb les guerres convencionals, on hi ha un exèrcit contra un altre– les ciutats s’han dividit d’una manera horrible.

 

LH: I tant, ho tornarem perqué és un tema fascinant el de les ciutats partides en dos. Emma, en Tomàs ens ha obert els ulls a un seguit d’experiències viscudes, un món de realitats físiques de les que ell n’ha fet una professió, la teva, en canvi, és una realitat que parteix de la fabulació, de la que també n’has fet una professió. La teva realitat, al meu entendre, fa referència a obrir les portes a les emocions i a fer una reflexió per part de l’espectador, per exemple en el cas de l’obra de teatre, on descrius realitats d’una manera molt autèntica. Què et porta a sortir del món, a interessar-te per les vides dels demés i ficar-t’hi dins intentant entendre que és el que pensen? 

 

Emma Riverola: Primer, hola. En el meu cas és absolutament tot molt interior i  molt íntim. Quan vam parlar l’altre dia, em vas preguntar quan havia començat a escriure, fins i tot per a mi l’escriptura va ser un procés fruit d’una necessitat particular. Vaig començar a escriure novel·les de ficció molt tard, treballava com a creativa publicitària, tenia ja als meus fills i va arribar un moment on vaig sentir que havia desaparegut de la meva vida, que tot era o feina o tenir cura de la família. Vaig necessitar expressar-me i sortir d’aquesta bombolla on vivia, tenia la necessitat de conèixer altres coses, no podia marxar i, per tant, l’única manera va ser viatjar a través de la meva realitat, és a dir, des de Barcelona. I així va néixer la primera novel·la, El amuleto de papel, protagonitzada per quatre dones que vivien a Barcelona. Va ser tot molt utilitarista –per a mi escriure novel·les és en el fons molt egoïsta–, volia saber com veien la ciutat persones diferents. Vaig agafar dues protagonistes que eren de Barcelona, una figurava que la seva família venia d’altres llocs d’espanya, i una dona marroquí i un argentina que figura que va venir quan la dictadura. Vaig començar a parlar amb dones d’aquestes característiques i llavors vaig començar a veure altres barcelones. Per exemple, és una anècdota, però parlant amb dones marroquines i amb dones pakistaneses que vivien al Raval, em va cridar l’atenció que tot i que portaven molts anys vivint al barri, no n’havien sortit mai. Per a elles, Barcelona era el Raval i plaça Catalunya, la frontera, no havien ni trepitjat el Passeig de Gràcia. I aquesta va ser la primera, sorgida d’un interès de ficar-me en la vida d’altres persones molt properes però a la veegada molt desconegudes, i a partir d’aquí tot va començar, i va seguir amb Cartas desde la ausencia, un viatge a les utopies i als fracasos del segle XX a través d’una família. Vaig agafar com a fil conductor aquests Nens de la Guerra, que de l’any 37 al 38 es van emportar a la Unió Soviètica, i que se’ls van endur pensar que era per a uns mesos, o un o dos anys, però que hi van estar vint anys. Quan van tornar, l’any 57, havien idealizat  una Espanya, una família, un paisatge, uns menjars que es van trobar que eren molt diferents. Va ser un xoc molt gran, especialment per a les dones, que gairebé totes venien amb estudis universitaris, alguns van tornar, altres si que es van acabar integrant, pero uns dos-cents van marxar a Cuba quan la revolució de l’any 61. Llavors, amb aquesta excusa vaig parlar amb alguns dels nens de la guerra, que era el que m’interessava i de totes les històries, la que més em va sorprendre va ser que un home que deia que havia estat educant en l’stalinisme – “era papa Stalin– i al tornar es va trobar que el seu pare era trotskista, és a dir, enemics. “Si ens haguéssim trobat en el temps i en l’espai, jo no hagués vist el meu pare, hagués vist un enemic”. El tema de l’altre, de quan les idees esborren els rostres de la gent i només veiem símbols, és un tema que també m’interessa. I la següent anava sobre víctimes, culpables, terrorisme de E.T.A., sobre Vía Nanclares, que va ser aquesta via que va posar en contacte a terroristes penedits amb víctimes. I també, voldria fer menció a una dona que la seva mare havia mort a l’atemptat d’Hipercor i que em va explicar que malgrat que havien passat molts anys, ella no havia deixat de ser víctima. Deia que quan va morir la seva mare, els colors van perdre un grau de lluentor i no havien tornat. Ella, en aquell moment, s’estava pensant si intervenir o no a Vía Nanclares, però pensava que no era capaç de veure a un terrorista, encara estigués penedit, com una persona, li era més fàcil creure que era un monstre, es veia incapaç de veure humanitat darrere d’algú que havia intervingut en allò. I a la darrera novel·la, Sal, parlo de les mines de potassa del Bages, que les tenim aquí al costat, que el seu residu, la sal, contamina l’aigua, la terra, i és una de les raons per les quals l’aigua de Barcelona és tan cara. Parlo sovint de les fronteres de sal, perqué a part de les fronteres dels mapes, el conflicte medi ambiental està dibuixant unes altres fronteres on els pobres són els que tenen la terra contaminada.

 

LH: Temes, tots ells, de molta actualitat. Han sortit molts conceptes de “frontera”, com la frontera de plaça Catalunya… sempre són realitats separades que tu d’alguna manera confrontes, tens la sensació que els teus personatges són uns individus que persegueixen per sobre de tot la voluntat de trobar una entesa més enllà de les diferències?

 

ER: Al final, ho hi ha entesa, o hi ha conflicte, i és evident que els meus personatges o busquem vies d’entesa o busquen entendre l’altre, que a mi personalment és potser el tema que més m’interessa, juntament amb els articles, fer un exercici, que no sempre s’aconsegueix, de detectar i captar la mirada de l’altre. Jo puc mirar aquesta ampolla i per mi significa unes coses i potser per tu en significa unes altres, si jo no sé el que la teva mirada veu no ens entendrem. Aquesta és la reflexió.

 

LH: Voldria ara anar cap a aquesta visió de conflicte, quan parlem de la condició humana, ens referim a aquell conjunt de l’experiència dels éssers humans, és a dir, els atributs presents a la pràctica totalitat dels éssers, al marge de quins són socials, culturals o d’un altre tipus, en la vostra experiència, tan diferents som els uns dels altres, tan diferent veiem?

 

TA: És difícil contestar a aquesta pregunta… malauradament, el món on estem vivint és molt cruel, en contra de totes aquestes coses que es diuen de món solidari, etc., jo diria, especialment amb la “peste” que ens ha caigut a sobre, que ens ha fet encara més egoistes. 

 

LH: Què tenim en comú, què ens diferencia, un ciutadà d’Alep d’un conciutadà de Tarragona? Què fa que amb algunes coses concretes  siguem tan diferents  que ens porten a aquests conflictes tan desmesurats?

 

TA: No sóc capaç de contestar a aquesta pregunta perquè és enormement concreta i la resposta no pot ser-ho tant, però, fixa’t que al fer la pregunta – i em sembla bé–, l’has limitat a la zona del mediterrani, i m’agrada perquè així no ens perdem, què té a veure el mur del Sàhara amb el mur entre Mèxic i Estats Units? M’ho has fet fàcil, dues ciutats del Mediterrani, quina pot ser la diferència de la gent d’una banda i altra? Primer, vull trencar un esquema molt fàcil: no hi ha Mediterrani del Nord i Mediterrani del Sud, és a dir, és evident que el Mediterrani del nord, al qual pertany Schengen, s’interessa pel del sud bàsicament per un tema de seguretat, no és que tinguem vocació de ser humanistes –no, no, no–, ens interessa controlar aquest món sobretot pel tema enormement terrible del terrorisme. Ens interessa que aquests països que evidentment no es veu massa clar o no es veu de cap manera que puguin millorar i, per tant, la diferència entre els dos costats del Mediterrani, que ningú s’escandalitzi, anirà augmentant. Per altra banda, també és evident que les relacions amb el Mediterrani del sud s’han de mantenir i fer més grans, també sabem perfectament perquè, perquè per part nostra hi ha una manca de mà d’obra i, per tant, es necessiten. I bé, jo no sabria bé què dir, la ciutat d’Alep és una ciutat que ha patit molt més que Tarragona, parlo de l’època contemporània, no em referiré a la Guerra de Siria, que ha durat una enorme  quantitat d’anys… podries haver citat també Beirut, on la guerra ha durat quinze anys i, per tant, és un gent que ha viscut de sobresalt en sobresalt i nosaltres, gràcies a Déu, malgrat totes les coses que puguin funcionar malament som una societat in progress, com diuen els anglesos. A mi particularment i per concretar-ho, diré que he tingut una experiència molt clara, jo he viscut l’enfonsament d’una ciutat, Beirut, i la pujada de la ciutat de Barcelona, sobretot després dels Jocs Olímpics. La diferència és que malauradament els destins de la nostra part del Mediterrani son uns destins tranquils i, en canvi, a l’altra part, tant a l’Orient Mitjà com als Balcans, són uns destins on les poblacions pateixen molt més que nosaltres, perquè pateixen el que nosaltres patim –que són les qüestions personals amb la família i amb les amics, amb la professió, amb la ciutat, amb el país on visquem– però a més a més els hi cauen a sobre tota una sèrie de problemes dels quals evidentment no són responsables –les ingerències internacionals– i  que fan canviar la vida quotidiana.

 

ER: M’agradaria fer un apunt sobre les dones, que crec que hi ha uns punts en comú, certs valors de protecció, pel fet de parir i tenir fills, i de “tenir cura de”, que fan més fàcil l’entesa entre dones de diferents cultures, perquè preval aquesta intenció de “tenir cura”. Al viure en societats patriarcals, han buscat la complicitat amb altres dones i, per tant, són persones que estan més acostumades i predisposades a una vida comunitària. Aquí crec que si hi ha punts de trobada. Un exemple molt tonto, recordo fa molts anys en un poble perdut al Marroc, anava amb la meva parella i una altra parella, ells dos intentàven parlar i no s’entenien, i la dona em va agafar, em va asseure i em va pintar, em va acariciar, em va tocar. No sabem res l’una de la vida de l’altra però ens hem entès d’una altra manera molt diferent.

 

LH: Les dones són avui, llegia fa pocs dies en un article de La Vanguardia, les grans damnificades d’aquests conflictes armats, a més dels nens i, sobretot, les nenes.

 

ER: El nostre cos és el camp de batalla, evidentment, les violacions són l’arma, l’altre dia llegia a El Periòdico que és més barata una violació que una bala. Les violacions, a més a més, tenen un efecte físic i mental

 

LH: Que s’allarga anys…

 

ER: Evidentment, és la teva identitat la que ha estat vulnerada, i també la de la comunitat, i més encara si són societats conservadores. La violació d’una dona és un atac a tota la comunitat, hi ha un estigma, hi ha una herència… és una mena de mutilació emocional, és l’exhibició del patriarcat més perversa, és una arma de guerra. Els números són absolutament esfereidors.

 

LH: En aquestes resolucions de conflictes armats, creus que el fet que hi hagués més dones a les taules de negociació alleugeriria la dificultat que tenen de solucionar-se?

 

ER: Les dones no acostumen a estar ni a les taules de la pau ni a les taules de la guerra. Diria que Colòmbia és l’únic país on van participar i on van intentar aportar una visió de gènere a les taules de negociació amb les FARC. No hi ha pau sense les dones.

 

(En Tomàs comença a aplaudir i el públic el segueix)

 

ER: Totes les ONGs ho saben, quan arriben a un territori i volen ajudar amb qui parlen és amb les dones, perquè elles són les que vetllen per la protecció. Tampoc vull idealitzar-ho.

 

LH: Hem vist casos de tot.

 

ER: Sí, exacte.

 

LH: Tomàs, les conseqüències d’aquests conflictes, i parlem de les víctimes i per tant parem dels botxins, amb més de cinquanta anys de professió, com has viscut la diferència amb què es viu a l’altra part del món –entre cometes, diguem-ne– aquestes morts que tu has relatat tan bé a les teves cròniques periodístiques?

 

TA: Bé, com se sap perfectament, la vida d’un americà és molt més valuosa que la vida de cent o cent-cinquanta africans, potser… què vols que et digui, que hi ha una injusticia que augmenta i em permetràs també –i ho sento perquè potser carrego molt les tintes cap a una visió una mica més amarga de la història– que digui que aquest és un tema de civilitzacions que sempre fa referència a “tu” i “l’altre”. Tornant al tema de la frontera, que tu deies molt bé al començament, no és només un lloc de divisió, és també un lloc on la gent es reuneix, parlen una barreja de les mateixes llengües –al Duero a la frontera entre Portugal i Espanya, hi ha pobles que parlen portugués, altres espanyol–, i trobarem molts exemples de fronteres poroses. I, us he de donar una mala noticia: no penseu que estem massa lluny de les ciutats dividides. I ara també us sorprendré: encara tenim a Europa una capital dividida. Sabeu quina és? Nicosia! Nicosia, capital de Xipre, és l’última capital d’Europa dividida, que jo també he travessat per una banda i altra. La divisió entre turcs i grecs va arribar a ser concreta que fins i tot van canviar l’hora. És a dir, la part turca tenia una hora diferent a la part grega. Això sí que em sembla una aberració. Xipre, és també com el Líban, com l’Iraq, víctima d’una situació interior molt diversa. Jo vaig estar a la guerra del 74 quan hi va haver un intent de cop d’Estat al Xipre grec que estava teledirigit des d’Atenes, on hi havia una junta de coronels. Aquell cop d’Estat va fracassar i el president de la República era un home molt important malgrat que el país és petit, l’arquebisbe Macario, era una època on internacionalment hi havia el tercer bloc, que no era ni comunista ni capitalista i ell era un dels personatges  “no-alineats” –juntament amb en Neru de la Índia o amb en Nasser d’Egipte–. El fet que el cop d’Estat fracassés va representar queen l’illa, que ja estava pràcticament dividida, veiés agreujada la seva separació. Avui dia, la separació continua, a la part turca i ha una petita República turco-xipriota o del Nord de Xipre que ningú reconeix excepte el govern d’Ankara, i a la part sud, Nicosia, que és un país que ja forma part de la Unió Europea. I dic això perquè no ens creiem mai que les coses dolentes estan sempre lluny –no, no, no–, les divisions estan també dins de casa nostra.

 

LH: Parlem de coses dolentes i parlem de fronteres, i jo voldria parlar també de les víctimes que hi ha darrere d’això, dels migrants. Malauradament, aquestes dificultats de moviment que s’estableixen entre aquestes fronteres tancades porten a que molts ciutadans de països en vies de desenvolupament hagin d’abandonar els seus llocs per buscar un futur millor. Aquests migrants s’han construït avui en una de les imatges més crues, si em permeteu, de les diferències entre països rics i països pobres. Voldria posar sobre la taula aquesta sensació de desemparament que tenen les famílies que agafen els seus nadons i travessen milers de quilòmetres per arribar a un altre país. Tomàs, tu que has viscut en aquests països, que coneixes tan bé aquesta realitat. Hi ha motivacions més enllà de les que s’expliquen als mitjans? Què se’ns escapa per entendre la desesperació que tenen aquestes famílies?

 

TA: Bé, seré molt “gruixut” amb el que diré ara. El primer que hem de saber és que tot això està provocat pels nostres governs, tot està provocat per una certa política que s’ha fet, per exemple, contra Síria o l’Iraq o el Líban. Parlar d’imperialisme està una mica antiquat, però si que és evident que això passa perquè hi ha hagut una sèrie d’intervencions militars o no-militars amb aliances, amb guerres que a vegades provocades directament des de l’exterior com en el cas de Síria. La portada de últim número del News Week és el que durant anys i panys havia estat denostat, Bashar al-Ássad. És extraordinàriament interessant perquè hi ha un canvi, la política americana està canviant la seva visió. Va passar amb Sadam Hussein, i va passar amb el Coronel Gaddafi. Hussein era el gran aliat d’Occident sobretot quan hi ha la revolució de l’Iran, jo estava allà i els hi deia als meus amics que jo creia que és la única revolució de veritat del segle XX, és a dir, amb un canvi de relacions en les pràctiques socials, hi va haver una elit que va haver de marxar. Bé, el que vull dir és que en aquell moment, Sadam Hussein era el nostre aliat, era el nostra aliat! era qui ens treia del davant l’amenaça terrorista de l’Iran, fins que va deixar de ser-ho. Han hagut de passar anys, però eels americans han acabat reconeixent que va ser un muntatge, que a l’Iraq mai hi havia hagut armes d’extermini. Jo ho recordo perqué en aquell moment estva a l’Iran i de tant en tant hi havien missions de la ONU que anaven fent registres a llocs on creien que podien haver armes d’extermini, i a vegades hi anaven periodistes, i no van trobar res. S’hi van passar dos anys, a veure si podien justificar l’atac, i l’atac era preque eel CNI, aprofitant que el president de la República s’havia més o menys eclipsat va donar un cop i va decidir carregar contra l’Iraq pel tema del petroli. I, tot d’un plegat, qui havia estat el nostra aliat es va convertir en l’enemic número 1. I hi va haver la primera Guerra de l’Iraq, al 91. La segona, al 2003. Van acabar, no amb Sadam Hussein, van acabar amb l’Iraq. I amb Gadafi va passar alguna cosa semblant. Gadafi va canviar també de xip, va pensar que això d’ajudar als terroristes àrabs no li portava cap benefici i es va convertir a l’Occident. Va ser un home molt útil, sobretot a França perquè a través d’ell els serveis d’intel·ligència podien tenir informacions molts importants sobre la conducta d’aquests grups islàmics terroristes. És a dir, que aquestes dues persones que eren els nostres aliats es converteixen en els nostres enemics. I, no sé si ho recordeu, la crueltat amb Gadafi va ser terrible, el van atrapar dins d’una canyeria i el van pelar. Malauradament, la política, sobretot nord-americana, tan evidentment perniciosa, és la responsable de tota aquesta enorme quantitat de gent que ha hagut de sortir de Síria, de Líbia, etc. Ella ha estat el desencadenant de totes aquestes migracions desesperades. Si no s’haguessin produit aquests fets polítics tan especials, possiblement no haurien marxat dels seus països.

 

ER: Els fets polítics, econòmics, les multinacionals… A Nigèria el petroli provoca autèntiques fugides, els grans cultius que serveixen com a biocombustible… hi ha un munt de factors, i els conflictes medi ambientals seran els que en un futur, i cada vegada més, provocaran més migracions. L’immigració cada vegada serà més i no pot ser d’una altra manera. Ho hem d’acceptar i el que hem de veure és com ho podem treballar.

 

TA: Hem de conviure

 

ER: Clar, hem d’entendre que cada cop hi haurà més zones inhabitables. Llegia, fa tres o quatre dies, que l’Eufrates s’està assecant, Siria, Iran, Afganistan tenen un grans problemes d’aigua, són milions de persones en risc de no tenir accés a l’aigua, no només per beure, també pels conreus, pels animals… seran èxodes massius els que vindran.

 

LH: Emma, voldria aprofundir una miqueta més en aquests temes dels que parlaves d’aliats i d’enemics, que has treballat molt en aquesta obra de teatre meravellosa que vas presentar abans de l’estiu al teatre Romea (Barcelona), Puertas Abiertas, on reproduies una situació d’un París immers en el caos, per unes bombes que no només  havien provocat desenes morts sinó també un col·lapse al centre, amb tots els carrers tallats. Com la protagonista, la Julie, va ser molta la gent que va convidar a casa seva a passar la nit a aquelles persones que no podien arribar a les seves cases. Aquesta vivència, entre una parisenca i una persona, diguem-ne, “diferent”, els enfronta amb els prejudicis que tenen. Tu suggereixes un seguit de silencis, de confessions, de sensacions de tendresa alhora que hi ha molta por cap el diferent. La idea de l’aliat i l’enemic, i la por com un element clau que a vegades no permet entendre’ns. Quin neguit et brolla de dins per crear una situació com aquesta? De quin bagatge parteixes per imaginar-te aquestes situacions?

 

ER: Va sortir quan hi va haver l’atemptat de Bataclan. Sempre explico que va sortir d’un impuls.  L’atemptat va ser un divendres, jo havia d’escriure l’article del dilluns i ja s’havien escrit moltes coses. Vaig pensar: “ostres, no sé quin enfocament diferent puc aportar”. Llavors em vaig fixar en el hashtag #portesobertes, que eren veïns del centre de París que oferien casa seva a la gent que s’havia quedat penjada al centre i no podien tornar casa. Em va semblar extraordinari que en una nit com aquella, on hi havia hagut varis atemptats i per tant no se sabia si tornaria haver-hi un altra, s’obrís la porta a un desconegut. Vaig escriure l’article sobre això, que em semblava una lliçó de coratge brutal, i em vaig quedar amb ganes d’escriure més. D’aquesta idea de seguida va sortir aquesta història on fabulo sobre una dona que viu sola, que obra la porta i qui entra és un jove amb una fisonomia clarissimament àrab. A partir d’aquí, hi ha l’esforç de la protagonista per no deixar-se arrossegar per prejudicis, però ella té inevitablement por, de si serà un dels terroristes que no han trobat. Ell té unes altres pors, precisament de que hi hagi gent que el pugui acusar de terrorista. És un tema que m’ha atret. Havia llegit sobre el fanatisme, m’atrau per la facilitat que tots tenim de caure en el sectarisme, per una idea política, per una religió. 

 

LH: T’ha portat problemes el que has escrit o quan has fet recerca? Hi ha hagut algun tema que t’ha incomodat? 

 

ER: No, no, no. En general, mai acostumo a tenir conflictes. Amb aquest tema, ha estat una experiència molt enriquidora. L’Abel (Folk), el director, i jo teniem molt clar que voliem que l’actor que representés aquest noi fos àrab o de família àrab, de manera que durant la primera setmana d’assaigs vam poder estar tots plegats i veure com ell sentia el seu personatge. Va ser molt enriquidor. Sé que aquesta obra, perquè a demés, a través de la Llull m’arriba aquseta informació, l’han vingut a veure refugiats sirians i que els hi ha impactat. Per mi això és molt important, és xulo.

LH: Amb això tancariem la sessió d’avui. Emma, Tomàs, voldria agrair-vos la generositat en haver compartit amb tots nosaltres els vostres pensaments i les vostres vivències. Des de Hänsel i Gretel tornarem el dimecres de la setmana  vinent per parlar, en aquest mateix auditori, amb dos físics de procedències intel·lectuals molt diferents, en Javier Tejada i l’Emili Marlés, que ens han d’ajudar a mirar al cel i a buscar en els estels aquesta resposta a la metàfora de la condició humana en el segle XXI, precisament en un moment on el científics ens estan dient que hi ha vida intel·ligent en els estels. Moltes gràcies a tots els que heu vingut. Ens veiem la setmana vinent.