Durant 36 anys consecutius, del 1951 al 1987, la Sisena Flota dels Estats Units -la Unitat Operacional de les Forces Navals nord-americanes a Europa- atracava al port de la ciutat de Barcelona. Generalment, ho feia al gener. Per ser més exactes, el 9 de gener.

Com assenyala Xavier Theros, en la seva magnífica crònica titulada La Sisena Flota a Barcelona. Quan els nord-americans envaïen la Rambla (2010), la història de la ciutat ha passat de puntetes sobre l’estada dels marines a Barcelona. Cosa que no s’acaba d’entendre si tenim en compte que l’USS –acrònim de l’Armada dels Estats Units- va marcar la ciutat i els seus ciutadans. Posats a dir, fora bo de recuperar, en el bell mig d’una crisi com la que patim, algunes de les coses que  els marines de la Sisena Flota van deixar entre nosaltres. Potser, tot plegat, ens ajudaria a tirar endavant.

La Coca-Cola, el Zippo, els Levi’s, les Ray-Ban i l’interès del carnisser   

És ben cert que, per sortir de la crisi, necessitem el 5 G, la indústria 4.0, la vida 3.0, el fintech, les startups, el Barcelona Tech City, els smart ports, el coworking, el delivery, el take away, el work cafè, l’online, ampliar el 22 @, tenir global partners i venture builder, hubs tecnològics, la figura del chief executive officer i d’altres tecnologies i oficis. Però, no és menys cert que també necessitem allò que Adam Smith anomenava “l’interès del carnisser”.

A La riquesa de les nacions (1776), l’economista i filòsof escocès escriu un text que paga la pena de reproduir. Fa així: “No hem d’esperar que el nostre menjar provingui de la benvolença del carnisser, ni del cerveser, ni del forner, sinó del seu propi interès. No apel·lem al seu humanitarisme, sinó al seu amor propi”. El text d’Adam Smith assenyala el camí que avui hauríem de seguir per sortir de la crisis econòmica en què ens ha instal·lat la pandèmia de la Covid-19. Un text que convé traduir a la nostra realitat.

Si tenim en compte –tot seguint Adam Smith- que l’individu –nosaltres i els nostres congèneres- busca el seu interès i el seu amor propi –amor propi: la consideració i estima de si mateix que comporta el ser considerat i estimat pel altres-; si tenim en compte això, el ciutadà de Barcelona hauria d’actuar de tal manera que donés satisfacció, no sols al seu interès i el seu amor propi, sinó també als interessos i amor propi dels seus congèneres. Això és el que va passar a Barcelona en la relació que van mantenir el barcelonins i els marines. I això és el que –per sortir de la crisi- hauria de tornar a succeir avui en la relació que han de mantenir els barcelonins i tots els seus congèneres. Doncs, sí: Barcelona i la Sisena Flota com a model.

El triomf de l’interès mutu

¿Quin era l’interès i l’amor propi dels marines i els barcelonins durant els 36 anys esmentats a l’inici d’aquestes línies? Els primers, demanaven certes mercaderies. Els segons, els hi oferien les mercaderies desitjades en la mesura de les seves possibilitats. Com indica Xavier Theros, els marines volien un conjunt de mercaderies que no eren massa conegudes –sovint, ni tan sols existien a la ciutat- a la Barcelona de llavors: encenedors Zippo, texans, xiclets, eslips, whisky, self service, plats combinats, snacks bar, Coca-Cola, Cuba libres, cigarrets nord americans, locals amb llums vermelles i un munt d’altres coses.

Els marines demanen i els barcelonins –com diria Adam Smith- satisfan les seves necessitats. Demanda i oferta. El triomf de l’interès mutu. És així, com a les botigues, al costat de la sevillana amb vestit de faralaes i el català amb barretina, apareixen tots aquells productes que el mercat demanava. Al mateix temps, s’obren nous negocis com ara comerços que importen el sabó argentí Lux i la crema alemanya Nivea molt apreciats pels marines o que ofereixen perfums i joies d’or de qualitat que els marines, de tornada a casa, compren per regalar a la seva parella o família. El detall: el comerç barceloní ofereix els seus productes a un preu inferior al dels Estats Units. A tot plegat, cal afegir que la ciutat també posa a disposició dels seus visitants bars que canvien el whisky de Cornellà per l’escocès –també, els Bisonte, Celtas, Peninsulares e ideales pels Winston, Lucky Strike, Philip Morris i Chesterfield- així com clubs decorats d’un vermell intens com ara el Panam’s.

Com no podia ser d’una altra manera, els barcelonins –un bon exemple de mimetisme i sinergia econòmica i consumista avant la lettre– acaben desitjant i reclamant allò que volen i tenen els “americans” o “ianquis” que passegen per la Rambla, Escudillers, el Xino i, també -¿l’inici del turisme internacional?-, pel Tibidabo, Montjuïc, la Sagrada Família i, fins i tot, Montserrat. I no es tracta sols del whisky, el tabac, el Zippo, els dònuts, la Coca-Cola, el xiclet o els eslips. Els barcelonins són una mica més  ambiciosos i volen el niló, els Levi’s, els Lee, les Ray-Ban, el jazz, el plàstic, els tubs fluorescents, les aspiradores, les batedores i  els bolígrafs Paper Mate.

Treball, consum, creixement, riquesa i projecció internacional

Dit d’una altra manera, l’economia barcelonina –també, la catalana per contagi- acabarà produint un seguit de mercaderies que es fabricaran a casa. L’exemple més visible: a Barcelona, el 1953, s’elabora la primera ampolla de Coca-Cola a Espanya. El mateix passa amb molts d’altres productes “americans” fets a casa. Per exemple, deixant a banda les mercaderies industrials: la gavardina Indianapolis i l’americana Manhattan.  Un parell d’exemples que certifiquen la popularitat de les mercaderies made in USA: la falta de recursos que impedia comprar determinats productes d’importació com ara els Levi’s, els Lee i les Ray-Ban, va impulsar una indústria de la falsificació que, amb 60 anys d’antelació, anuncia les còpies que avui es fan de certes marques. Fins i tot, es podria dir que a Barcelona –en concret, als baixos de l’edifici que hi ha al darrera de la Facultat de Nàutica de Barcelona- va sorgir un top manta incipient amb els Levi’s, els Lee i les Ray-Ban per bandera.

El que ens interessa de tot plegat és que la Navy, a casa nostra, va impulsar una cultura del treball, l’emprenedoria, l’esforç i la innovació que va aportar el seu gra de sorra al ressorgiment de Barcelona en temps del franquisme. Com diu Xavier Theros en la seva crònica, “per bé o per mal, el pas d’aquells joves marines va ser com treure la pols a la ciutat”. El resultat: treball, consum, creixement econòmic, riquesa i projecció internacional.

Una projecció internacional en què la Navy va esdevenir una propagandista de Barcelona. Tres exemples: la “incomparable hospitalitat amb què hem estats tractats” (John Jennings Ballentine, comandant en cap de la Sisena Flota), “segur que tornaré a Barcelona” (John H. Russell, tinent de navili del destructor USS Hale), “si en tinc l’oportunitat voldria tornar una altra vegada” (Peter N. Souris, oficial del portaavions d’atac USS Wasp).

Marxen a Nàpols

De sobte, un artefacte explota el dia de Sant Esteve de 1987 al club privat que la Sisena Flota tenia a la plaça de Medinaceli de Barcelona. Cinc ferits –tres marines i dos policies militars- dels quals, un, mor. Mesos abans, a la façana del club, havia aparegut la pintada “bases fora”. Pasqual Maragall: “l’explosió posa a prova les bases dels sentiments de solidaritat, comprensió i esperit obert que fan grans i respectables les ciutats”.

En tot cas, el 21 desembre de 1987, l’USS Donald B. Beary FF-1085 i l’USS Thorn DD-988 van salpar de Barcelona en direcció a Nàpols on, encara avui, es troba el quarter general de la United States Sixth Fleet, amb el lema Power for Peace.

El retorn

Ara fa 70 anys, la Sisena Flota va ser rebuda a Barcelona amb cartells on es podia llegir welcome i friends. Al cap d’un temps, aquells cartells van ser substituïts per un altre que deia Yanquees go home. Avui, potser fora bo reconsiderar la qüestió. ¿Yanquees come home? A veure, ¿perquè no pot tornar a Barcelona una cultura i un tarannà que –com es deia més amunt- ens va dur treball, consum, creixement econòmic, riquesa i projecció internacional? Just allò que avui –entre d’altres coses- necessitem.

*

Miquel Porta Perales és escriptor.