L´obra de l´antropòleg i etnòleg urbà francès Marc Augé –des d´Els no llocs a El metro revisitat passant per Travessia pels jardins de Luxemburg, Elogi del bistrot o Per una antropologia de la mobilitat- és una referència inexcusable per percebre i entendre allò que passa a les nostres ciutats.
Al respecte, aquest autor de capçalera resulta indispensable per esbrinar la raó d´un dels fenòmens que més criden l´atenció de la ciutat de Barcelona com ara la proliferació de l´ús de la bicicleta. Quines són les causes subjacents –allò ocult i allò que s´estén per dessota- d´una realitat barcelonina que el mateix Marc Augé reconeix en un dels seus llibres?

Efectivament, a Elogi de la bicicleta (2008), el nostre l´antropòleg i etnòleg parla de Barcelona com “exemple notable d´una ciutat compromesa amb un model de desenvolupament urbanístic sostenible ecològicament l´objectiu del qual és aconseguir una mobilitat urbana fonamentada en el desplaçament a peu i en transport públic i en l´ús de la bicicleta com mode habitual de locomoció”. Un exemple notable, sí. I pioner, si tenim en compte que, deixant a banda l´experiència fallida d´Amsterdam (1965), el Bicing de Barcelona (març de 2007) s´avança al Vélib de París (juliol de 2007).

La qüestió: l´èxit del Bicing a Barcelona s´explica únicament en funció de la mobilitat i la sostenibilitat mediambiental? Marc Augé, a l´assaig ja citat Elogi de la Bicicleta, ens obre tot un ventall d´interpretacions que té el valor afegit de retratar la manera de ser i estar dels barcelonins.
Sí, l´ús creixent de la bicicleta a Barcelona és el reflex de la consciència mediambiental del barceloní. Però, hi ha alguna cosa més.

Assenyala el nostre autor que el ciutadà recupera i adopta la bicicleta per un seguit de raons: perquè, forma part de la història personal i col·lectiva de cadascú tot fent possible la recuperació –la síndrome de Per Pan- de l´adolescència (“quan sortíem ben d´hora al matí/quan sortíem pels camins/en bicicleta”, cantava Yves Montand); perquè, permet descobrir el nostre cos i posar a prova la capacitat física; perquè, ofereix una fugida o llibertat (“Al vent/la cara al vent/ el cor al vent/ els ulls al vent/ al vent del món”, diu la cançó) que no tenim o que hem perdut o a la que hem renunciat des de fa temps; perquè, ens afirma davant l´envelliment tot recuperant els plaers de la infantesa; perquè, torna a la ciutat la seva vessant del lloc de l´aventura; perquè, socialitza el carrer; perquè, facilita la solidaritat pròpia dels ciclistes que sovint circulen junts l´un al costat de l´altre; perquè, convida a somiar una ciutat diferent en què la vida també sigui diferent; perquè, és més econòmica i equipara les persones amb menys recursos amb les que en tenen més. D´alguna manera –gràcies a l´ús de la bicicleta-, hem descobert que canviar la vida és canviar la ciutat i a l´inrevés.

Com encertadament afirma Marc Augé, la bicicleta ens remet al mite, l´èpica i la utopia: gracies a la bicicleta exaltem la nostra historia personal tot recuperant uns records que en la majoria dels casos son inventats; atribuïm un biaix heroic –igualment inventat- al nostre comportament d´ahir o d´avui; creiem que la bicicleta és una de les claus que obren –amb aromes del 1968 que volen expandir el camp del que és possible- el futur ecològic de la ciutat del demà. Un mítica, una èpica i una utòpica que són compartides per molts ciutadans. Especialment –insinua l´assagista francès- per les esquerres. O es que potser és una casualitat que el Partit Comunista Francès fundés (1946) un setmanari esportiu que, amb el nom de Miroir Sprint, pretenia impulsar un “esport obrer” que s´allunyés dels interessos del “capital”? Al respecte –parlant del caràcter popular de la bicicleta fa unes dècades-, cal dir, sense anar més lluny, que el Joventut de Badalona es va crear el 1930, amb el nom de Penya Spirit of Badalona, per uns joves aficionats a la pràctica del ciclisme.

Més enllà de tot plegat, cal afegir que la recuperació de la bicicleta a la ciutat de Barcelona, durant els últims anys, ens remet a una mitificació de caràcter religiós. Convé explicar-se. Així com l´Església transmet el seu missatge a través d´icones –pintures i escultures- i discurs religiós; avui, l´Ajuntament de Barcelona, transmet el relat de la sostenibilitat a través d´una bicicleta convertida en icona mediambiental. Si l´Església connota les seves imatges i el seu discurs amb un seguit de valors que contenen una determinada moral; l´Ajuntament de Barcelona fa el mateix tot relacionant la política de sostenibilitat mediambiental amb valors com ara el respecte, la responsabilitat, el compromís, la moderació, la mesura, l´estalvi, la solidaritat intergeneracional o l´autorrealització personal.

Arribats a aquest punt, em permeto la llicència d´equiparar Superman amb la bicicleta. I ho faig tot traient a col·lació el conegut assaig d´Umberto Eco Apocalíptics i integrats (1964). En un moment donat del llibre, Umberto Eco afirma que Superman simbolitza l´esperança dels individus per superar la seva mediocritat i limitacions. Així, Superman esdevé un símbol, una “identificació de l´objecte amb una suma de finalitats, aspiracions i temors, emergides en un individu i una comunitat”. A la manera d´Umberto Eco, la bicicleta seria el símbol de l´esperança per superar la crisi mediambiental que –diuen- s´acosta.

Un símbol –la bicicleta- que té el seu missatge. Torno altre cop a l´assaig d´Umberto Eco. Per l´autor italià, els integrats són els partidaris de les noves tecnologies i els apocalíptics són els partidaris dels antics costums. De la qual cosa –lògica aristotèlica de primer ordre- cal deduir que els partidaris de la bicicleta són uns apocalíptics que busquen en el passat l´harmonia perduda amb la intenció d´evitar la caiguda sense salvació de l´home del nostre temps. Mentrestant, els integrats continuen amb les seves requisitòries.

*
Miquel Porta Perales és escriptor.