Si això succeís –una hipòtesi inversemblant avui per avui-, Barcelona seria governada per un polític d’estricte obediència liberal i partidari disciplinat del laissez faire, laissez passer teoritzat pels pensadors liberals de la França del segle XVIIl. Cosa que celebrarien un nombre indeterminat de ciutadans de Barcelona ho celebrarien.

Quins serien aquests ciutadans? Doncs, aquells que confien més en la gestió privada de la ciutat que en la gestió pública. Uns ciutadans que m’han lliurat el text –jo ni entro mi surto- que a continuació segueix.

*  *  *

1

Fóra bo que els carrers –la calçada i, potser, també a la vorera- fossin de propietat privada –a veure, potser no ho són els edificis?-, ja sia d’alguns individus, d’alguna empresa o d’una cooperativa formada pels veïns del mateix carrer. Potser així ens preocuparíem més del carrer –conservació, pavimentació, il·luminació i seguretat- i intentaríem satisfer millor els desitjos o necessitats dels veïns.

Evidentment, com si d’una escala de veïns es tractés, tots els propietaris d’habitatges haurien de pagar una quota al propietari del carrer pels seus serveis. Quota en funció de determinats paràmetres com ara la llargària del immoble. Una cosa semblant a l’impost ja existent a Barcelona tècnicament catalogat com la “utilització privativa de la via pública”.

Com administrar la circulació dels vehicles pels carrers privatitzats? Adhesius que confirmen el pagament de la llicència o radars i càmeres que fan la mateixa funció. I multes. A Barcelona, de tot plegat, en sabem molt.

Als ciutadans que demanin què passaria si un empresari de carrers impedís el pas a algun propietari d’un domicili o immoble, se’ls contesta que els contractes entre el propietari i el veïnat tenen, a la manera del que passa amb la propietat agrària, un “dret de pas”. Els propietaris de carrers, talment com passa amb els propietaris del transport per ferrocarril o carretera, no volen –de nou, l’interès- que els veïns es molestin i marxin a la competència, sinó tot el contrari, és a dir, que en vinguin de nous i millor si són de la competència.

2

Fóra bo que la policia municipal fos privada, ja sia propietat d’alguns individus, d’alguna empresa o d’una cooperativa constituïdes pels veïns del carrer. El caràcter de la protecció i  les regles aplicades per la policia privada –diferents graus de seguretat- dependria dels desitjos i necessitats –també, possibilitats- dels propietaris dels habitatges i dels carrers.

Potser així tindríem el número necessari de policies que ens protegiria de la delinqüència. Potser així caminaríem i passejaríem més tranquils o prendríem el sol o la fresca sense la por que avui ens preocupa tant. Potser així –els ciutadans i empresaris que no tenen recursos per contractar seguretat privada: quin privilegi!-, viuríem  tots un mica millor. Una tranquil·litat de la qual gaudirien especialment els comerciants i els restauradors que, gràcies a la protecció privada diària, no veurien com els clients –tips de què els prenguin el moneder- se’n van a comprar o menjar a d’altres carrers o barris més pacífics o pacificats. Més: els comerciant i restauradors comprovarien como la pau viària atrau nous clients. Fins i tot, els comerciants i restauradors estalviarien recursos al no haver d’invertir massa –sols els justos- diners en els cartells, els aparadors o la il·luminació. Tot plegat, una manera de recuperar la lliure competència.

És cert, la protecció privada té un preu. Tothom ha de pagar: els particulars també, com els bancs, les fàbriques, les superfícies comercials o els recintes esportius, que ja en tenen de protecció privada.

3

La força de la competència –la dialèctica oferta/demanda- obligaria a oferir nous serveis i millors serveis quant a la conservació i protecció dels carrers i les persones. Cosa que augmentaria el valor del carrer, dels immobles i dels negocis. La seguretat augmentaria igualment el preu del carrer, dels immobles i del negocis. També, del barri. El contrari és cert: els carrers, els immobles, els negocis i els barris desprotegits, o poc protegits, perdrien paulatinament el seu valor.

4

Un principi fonamental del nostre credo llibertari: els propietaris tenen el dret d’elegir qui pot entrar o no en la seva propietat o utilitzar-la. Per què se sorprenen o escandalitzen? Que potser a molts llocs no existeix un cartell on es pot llegir “reservat el dret d’admissió? Val a dir que, quan més rigoroses siguin les regles d´admissió, menors seran els ingressos econòmics. Cosa que va contra l’afany de lucre. D’aquí, el fet que l’economia llibertària sigui més liberal que qualsevol altra. D´aquí, que la societat llibertària tingui unes pèssimes relacions amb la discriminació.

5

No desconfieu, per definició, ni per sistema, d’una empresa privada, o cooperativa, perquè aquestes companyies, feliçment gràcies a l’afany de lucre que mou el capitalisme, s’esforcen a proveir serveis eficients que ampliïn la seva oferta, el seu prestigi i, en conseqüència, les seves plus-vàlues, el seu capital i el seu valor de mercat.

6

Una mica de teoria. És més eficient –per tothom- la recerca de l’interès econòmic de les empreses privades –els propietaris de carrers i els  responsables de la protecció del ciutadà, incloses- que les cues davant els funcionaris i els buròcrates.

7

Atreviu-vos! Transiteu de la ciutat Leviatan a la ciutat liberal on el consumidor/ciutadà és el rei! Cuideu-vos de la vostra existència i la vostra butxaca!

*  *  *

Els ciutadans de Barcelona que m’han facilitat aquest text –ja deia abans que jo ni entro ni surto i els demano que posin una bústia d’aclariment de dubtes- recomanen un parell de lectures. En primer lloc, el llibre de Murray N. Rothbard –el mestre de Javier Milei: “La dicha de toparse con Murray Newton Rothbard”, afirma Javier Milei- titulat Por una nueva libertad. El manifiesto libertario (edició ampliada de 1978). En segon lloc, el llibre de Javier Milei que du el títol  El camino del libertario (2002).