Aquest article relata l’experiència d’un conductor que puja a Vallvidrera el matí d’un diumenge assolellat. L’autor fa un paral·lelisme entre l’actitud dels ciclistes que dificulten la circulació dels cotxes i determinades idees o conceptes de la filosofia. L’objectiu: assenyalar la psicologia del col·lectiu ciclista –d’una part d’aquest, és clar- que diàriament envaeix els carrers de la ciutat de Barcelona. També, reflectir la psicologia dels conductors de cotxe de Barcelona –d’una part, evidentment- davant l’actitud dels ciclistes. Ho fa a través de sis instantànies preses a la carretera, entre la plaça Borràs i la plaça de Vallvidrera.

Un

Gira a la dreta per enfilar l’avinguda de Vallvidrera, quan, de sobte, dos ciclistes –un al costat de l’altre- li barren el pas. Redueix la velocitat del cotxe i es pregunta per quina raó no poden anar un davant de l’altre. Finalment –aprofitant que no ve cap vehicle en sentit contrari-. els sobrepassa. S’atura davant el semàfor vermell i els ciclistes segueixen amunt. Hi ha algun ciclista que s’aturi en vermell? Semàfor verd. Continua el trajecte. I altre cop la parella li barra el pas. Pedala, esbufega, sua. Comença la marxa lenta. Darrera, una llarga cua que avança amb resignació. Ja sap la lliçó que toca. Cada dia el mateix. Paciència.

La paciència, en la línia de la filosofia escolàstica, és allò contrari a l’acte. L’intel·lecte passiu. Si en la paciència els místics reconeixen l’actuació divina, el conductor reconeix el paper –no menys transcendental- que hi juguen el Codi de Circulació, el Codi Penal y el perill d’un accident de conseqüències imprevisibles. Més enllà de la filosofia escolàstica, el significat quotidià de la paciència remet a suportar sense queixar-se i saber esperar. Però, per què sempre sol ser el conductor qui suporta i espera?

Dos

No hi ha manera. Ara, ja en són cinc, els ciclistes. Primer, dos; després, tres. Una barrera infranquejable: de cara, en vénen dos, ben juntets. I vénen corbes. ¿Que potser no ho saben, que hi ha un munt de cotxes gairebé aturats a la carretera? Clar que ho saben. Però, ara ells tenen el poder. I l’exerceixen amb obstinació.

Els moralistes del segle XIX entenien l’obstinació com la voluntat d’afirmar-se a si mateix sense justificació ni motiu. En l’obstinació, la tenacitat de l’amor propi substitueix la tenacitat de la raó o de la consciència. Una idea fixa. Una passió. Un impuls. Un passatemps. La lluita per imposar la pròpia hegemonia.

Tres

Avança uns metres, mesura les distàncies, pren velocitat i sobrepassa uns ciclistes exhausts. Se’ls mira: vermells, buscant una meta inexistent. Sent una punxada de compassió. I ells aixequen el dit, fent la figa. Quin temperament!

Els escrits hipocràtics defineixen el temperament com la mescla en proporció variable dels quatre humors corporals: sang, flegma, bilis groga i bilis negra. Quatre humors dels quals es desprenen quatre temperaments: sanguini, flegmàtic, colèric i melancòlic. El temperament o la disposició natural de l’individu. El temperament, parafrasejant Goethe, és el nostre destí. Una dita del fabulista La Fontaine: “propòsit, consell, educació, res no canvia un temperament”.

Quatre

Un conductor impacient accelera i frega la roda de la bicicleta, mentre intenta sortejar un cotxe inoportú. Temerari.

Temerari: “Que s’exposa i llança al perill sense reflexionar, audaciosament, sense motiu”. Etimologia: del llatí temerarius, “a l’atzar, a la lleugera”. Sinònims: imprudència, atreviment, desconsideració, irreflexió, audàcia. El temerari tempteja l’impossible tot posant-se davant del perill sense haver-lo mesurat correctament. El temerari satisfà el principi –Aristòtil o Leibniz, per exemple- de raó suficient segons el qual res no existeix –un accident, per exemple- sense una causa. Cal que recordem –Leibniz- que res no succeeix sense que sigui possible. Les coses no succeeixen perquè sí.

Cinc

Sorprenent. Set ciclistes en una filera ordenada a tocar del llindar de la carretera. El deixem passar. Mostren una bona disposició. D’això, Plató en diria temprança.

La temprança és una de les quatre virtuts cardinals –heretades de Plató que el cristianisme fa seves- que consisteix a ser moderat en els desitjos i les tendències. En la tradició cristiana en què ens hem educat, la temprança és la resposta al desordre. El missatge: modereu els apetits desordenats i les temptacions dels sentits per preservar la convivència i tot allò que ens uneix. La temprança? Alain: “la virtut que supera totes les etapes de la embriaguesa”. I ja que parlem de la moderació, cal treure a col·lació aquesta falta de moderació que és la intemperància.

Sis

A tocar de la plaça de Vallvidrera, el semàfor vermell. Els ciclistes es recolzen al cotxe que s’espera impacient. I abans que giri al verd, es posen a pedalar frenètics, desafiadors: “la carretera serà sempre nostra”. El conductor es pregunta per què ha de ser tan tonto. O tan solidari.

Diuen que la solidaritat és un fet natural lligat a la vida en societat. Un valor moral que fa que els uns no puguin ser feliços si els altres no ho són també. Segur? Rousseau: “es pot obligar l’home a que sigui generós?” És millor una solidaritat per interès mutu que estigui construïda sobre bases ni hipòcrites ni ideològiques.

Creua la plaça de Vallvidrera, gira a l’esquerra i aparca el cotxe prop del Centre Cívic. Baixa i tira avall a peu, pel camí del pantà. Respira tranquil, camina a bon ritme. I, quan ja és a punt d’arribar-hi, dos ciclistes li barren el pas.

S’asseu a la vora del camí, per reflexionar sobre la vida i altres coses.

 

 * Miquel Porta Perales és escriptor