El quaranta aniversari de la Teoria de Catalunya, de Joan Perucho (1), convida a parlar de l´autor i la seva obra.  I ens suggereix també demanar què se n´ha fet, de la  Catalunya que surt en la seva Teoria de Catalunya.

*  *  *

Joan Perucho es un dels escriptors que millor ha sabut retratar i radiografiar Catalunya. El secret es troba en una literatura que es mou entre la realitat i la fantasia. Una literatura –H.P. Lovecraft, Italo Calvino, Jorge Luis Borges, Adolfo Bioy Casares, Julio Cortázar o Isak Dinesen sense oblidar les pel·lícules de fantasmes que va veure de petit en el barri de Gràcia- imaginativa, sovint renyida amb la raó, que es val de la ironia. Una literatura  vertebrada per la fabulació, el misteri, la perplexitat o l´humor. Una literatura en què tenen molt a dir els llibres de cavalleries, la tradició, els manuscrits, els llibres vells o els manuscrits de la seva biblioteca particular. També, la història.

Joan Perucho es un escriptor que, tot i ser inqualificable, es podria incloure en el gènere fantàstic. Amb unes dosis de màgia de la qual era amant el nostre autor. Gènere fantàstic i màgia o la manera de dissenyar una Catalunya que sembla inimaginable.  Joan Perucho es un mestre en l´art de disseccionar i (re)definir Cataluña. A Teoria de Catalunya, sense anar més lluny.  

*  *  *

La Teoria de Catalunya ens presenta un país de l´abundància, un país beneït pels àngels, un país generós, un país singular serf de Déu, un país nacionalista, un país amb una llengua de parlants infidels i un país de moltes més i increïbles coses.

*  *  *

Un país de l´abundància, perquè en el segle VI un cavaller bizantí, de nom Kosmas, de dubtosa existència, assegura –amb les mateixes paraules que va escriure posteriorment Onofre Manescal en el seu llibre Sermó vulgarment anomenat del sereníssim Senyor Don Jaume segon (1602)- que Cataluña es una terra fertilíssima i abundantíssima. Un immens magatzem de queviures. Una terra on es recull –carn, fruita, formatge, peixos, vins- tot allò que es menester per la subsistència de l´home.

*  *  *

Un país beneït pels àngels, perquè en el segle XVIII Pere Serra i Postius, en el seu llibre Prodigios y finezas de los Santos Ángeles hechos en el Principado de Cataluña (1726), va demostrar que Catalunya era el lloc d´elecció, de domini i de patronatge dels àngels. Es a dir, dels esperits purs que afavoreixen amb “prodigios y peregrinas finezas que aquellos Cortesanos del Cielo han hecho, y siempre hacen, en común, y en particular a los hijos y moradores de este Principado de Cataluña”. Els favors del cel: bastir esglésies i castells, custodiar la ciutat i cuinar, entre d´altres.

*  *  *

Un país generós, perquè en el segle XX Catalunya esdevindrà el lloc on els governants de les nacions s´agenollaran per haver complert la missió de salvar el món gràcies als llibres Concepte general de la ciència catalana (1918) i Manual d´Hiparxiologia pragmàtica (1931) de Francesc Pujols. Tan es així, que als catalans se´ls dirà “els compatriotes de la veritat”.

*  *  *

Un país singular serf de Déu, perquè, com va escriure l´eximi Narcís Feliu de la Peña en els Anales de Cataluña (1709),  “Cataluña en el principio fue criada como todo el universo, y nombrada como las demàs Provincias con el nombre común de Tierra, però buena; produciendo Árboles y Flores obedeció al precepto de Dios”. Segurament –afirma Joan Perucho- aquests “arbres i flors de tan bella presència, criats per la misericòrdia divina en aquesta petita, però daurada, gàbia de Catalunya, foren, amb el temps i l´experiència, incrementats per la invenció humana de l´agricultura, conseqüència directa de la sentència bíblica guanyaràs el pa amb la suor del front´”. Amb els arbres i les flors van arribar també els versos agronòmics catalans que va recollir Narcís Fages de Romà en la Cartilla rural en aforismes catalans (1849). En seleccionem un: “Accepta, cultivador,/ com de volerho en senyal/ esta cartilla rural/ que pots apendrer de cor./ Escriu l´he en ton llenguatje/ del noble sol català,/ perquè fentho en Castellà/ no ´ntraurias tant ventatje”.

*  *  *

Un país nacionalista, perquè “les minories tendeixen als nacionalismes i els nacionalismes fatalment tendeixen a l´independentisme més intransigent”. Paraules, aquestes, que va dir Joao Dos Santos, servidor salazarista casat amb una bella mestissa negro-xinesa, a Joan Perucho mentre contemplava el canvi de guàrdia a Buckingham Palace.

*  *  *

Un país amb una llengua de parlants infidels, perquè molts  ciutadans l´abandonen. Al respecte, Joan Perucho treu a col·lació el següent díctic que encapçala la Gramàtica  y Apologia de la llengua Cathalana  (1814): “Criat en la patria, que es diu Cathalunya,/ No vol aquest llibre mudar son llenguatge”.

                                              *  *  *

Un país de moltes més i increïbles –o no- coses, perquè ens trobem amb  peixos silenciosos, amb una terra propicia als sants, amb animals fantàstics, amb bruixots i bruixes, amb ermitans dolços silenciosos i amb un menjar honest i en bon beure.

*  *  *

Què se n´ha fet de la Teoria de Catalunya? Dèiem més amunt que Joan Perucho dissenya allò que sembla inimaginable. Quaranta anys despès de la publicació del llibre, el que podia ser inimaginable es avui imaginable. Real. Es real la Catalunya fèrtil, la que rep favors del cel gràcies a uns polítics disfressats d´àngels,   la que manté l´agricultura, la que s´entrebanca en entestar-se en exigir la plenitud nacional i determinats drets que no existeixen, la que perd parlants del català per no entendre que les llengües les trien les persones i no les institucions a cop de decret llei o multa que generen anticossos. Es real que  existeixen les veus exaltades i les paraules divertides a la manera de Francesc Pujols. Es real, també, que encara existeixen bruixots i bruixes a la manera del segle XXI.

*  *  *

Joan Perucho –pel camí del coneixement, de la ironia, de la perplexitat, de la màgia, dels fantasmes, de l´humor i fins i tot de la desraó: el gènere fantàstic, tot plegat- ens ha donat, a tots, una lliçó de saviesa.

Nota

(1)Perucho, Joan. Teoria de Catalunya. Edicions 62. Barcelona. 1985.