Els Jocs Olímpics de Barcelona 1992 ja formen part de la història de Barcelona. També, de la història de Catalunya i d’Espanya. ¿Què van significar els Jocs? Per començar, els recomano un llibre indispensable per saber i entendre els Jocs del 1992. Autor: Jordi Canal. Títol: 25 de julio de 1992. La vuelta al mundo de España, 2021.

Una història total
Resumeixo i sintetitzo –metodologia i fets– allò que diu el nostre historiador. A Jordi Canal li preocupen les dades, els documents, les fonts, els fets, la narració del que va succeir, la política, les batalles i els personatges que protagonitzen la història. Tot plegat, una manera de fer història tradicional, com ara Leopold Ranke, que ens explica el que passa “tal com va succeir realment”. Una història que no confon la història amb la memòria.

Passa, però, que el nostre historiador ens ofereix més: una visió de la història que s’inscriu en la tradició de la nouvelle histoire de la École des Annales de Lucien Febvre y Marc Bloch que Fernand Braudel modernitzarà tot “federalitzant les ciències humanes”. Una manera de fer història que incorpora l’economia, la politologia, l’antropologia, la sociologia, la psicologia i l’economia. Val a dir que Jordi Canal tampoc no s’oblida de la microhistòria de Giovanni Levi que contextualitza, que investiga els indicis, els signes i els símptomes amb el propòsit de “buscar una descripció més realista del comportament humà”.

Comprendre i valorar allò que va passar
Al respecte –aquí està un dels mèrits del llibre– de la manera de fer història de Jordi Canal, es pot dir que el nostre historiador recorda al filòsof hermeneuta Hans-Georg Gadamer segons el qual “tot el que no sigui introduir-se en el que suscita el llenguatge, és balbotejar, parlar entretalladament, lletrejar. La parla requereix, doncs, comprensió, comprensió de la paraula que es diu” (Gadamer, Hans-Georg: Oír-ver-leer. En el llibre Arte y verdad de la palabra. Pròleg de Gerard Vilar. Traducció de José Francisco Zúñiga García y Faustino Oncina. Paidós. Barcelona, 1998). “Llegir és deixar que ens parlin”, diu el filòsof. Que l’autor i el lector dialoguin i participin. Jordi Canal acompleix la petició del filòsof alemany.

De la teoria a la pràctica, el que van significar els Jocs Olímpics Barcelona 1992, es compendia amb aquestes paraules de Jordi Canal: el 25 de juliol de 1992 “sintetitzava molts dies, així com tot un conjunt d’esforços, treballs i projectes. Era, tanmateix, un dia que simbolitzava cada dia en els quals s’havia dut a terme, en els últims temps, un exitós, malgrat tots els obstacles, un procés de modernització, creixement econòmic, democratització i reincorporació regional i nacional al panorama internacional”. L’autor conclou d’aquesta manera: “Barcelona, Catalunya i Espanya van assolir una renovada imatge a tot arreu. El 25 de juliol van tornar al món”.

 

Entre parèntesi
(Entre parèntesis: en aquells anys, a més dels Jocs Olímpics Barcelona 1992, a Sevilla es va celebrar l’Exposició Universal de 1992, Madrid va ser capital cultural, i Espanya va firmar un nou conveni de defensa amb els Estats Units i el protocol d’adhesió a l’ens defensiu conegut com a Unió Europea Occidental, es van modernitzar les Forces Armades, es va participar en la força multinacional durant la guerra del Golf i en el manteniment de la pau als Balcans, Amèrica central i Àfrica a més d’incorporar-se a l’Euroexèrcit al mateix temps que Javier Solana va ser nomenat secretari general de l’OTAN i a Madrid es van celebrar la Conferència de Pau sobre el Pròxim Orient i la II Cimera Iberoamericana de Caps d’Estat i de Govern: d’aquí que Jordi Canal parli de tornar al món).

 

Pujar al tren de la història
El 25 de juliol de 1992, Barcelona va tornar al món i va pujar al tren de la història. De fet, el 25 de juliol de 1992 és la culminació d’un esforç col·lectiu gràcies al qual la ciutat –moderna, emprenedora, competitiva, avançada- ocupava el lloc protagonista que es mereixia.
I, tot plegat, ¿per què? Perquè, hi havia lideratge, voluntat d’entesa, menys interferències polítiques de les que són habituals, unitat en allò que resulta essencial, bandejament del sectarisme i dels comportaments poc edificants, participació de la societat política i la societat civil sota unes mateixes banderes. Barcelona va deixar de ser la ciutat del “no” per sistema. A tot plegat, cal afegir el triomf de l’exigència i la visió de futur més enllà del melic i del pati de casa. Una ciutat normal en un país normal. No va durar gaire. Potser fóra bo de mirar enrere, quan el món sí que ens va mirar i allò que va veure els va agradar.

—