A Barcelona, com a d´altres ciutats europees, es nota la petjada de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778). En el cas de Barcelona, la memòria del pensador de Ginebra a la ciutat s´adverteix, entre d´altres qüestions, en la cultura del disseny. Una petjada que ens ha deixat un estímul que cal continuar desenvolupant.

No és una casualitat que la Reial Junta de Comerç de Barcelona fundés una Escola Gratuïta de Disseny (1775) que, finalment, adoptaria el nom d´Escola de Nobles Arts (1778). L´objectiu: “contribuir a protegir un grup d´artistes joves, els quals van assumir ràpidament les noves tendències artístiques que sorgien arreu d´Europa” (Actas de la Escuela Gratuita de las Nobles Artes, 1803). Una escola de disseny avant la lettre –en els inicis dedicada exclusivament al dibuix- que responia a les necessitats de la indústria catalana. Primer, el ram del tèxtil amb especial atenció a les indianes. Després, la ceràmica, l´orfebreria, el metall o la indústria gràfica.

Val a dir que l´Escola de Nobles Arts trenca amb el barroc i amb la tradició dels gremis medievals en benefici de la creativitat i la competitivitat. Una Escola de Nobles Arts que, com assenyala Pilar Vélez, concep que “l’ensenyament del dibuix aplicat a la indústria és un objectiu típicament il·lustrat que entre altres coses pretenia fer de l’art una nova font d’ingressos, una idea pràctica i moderna. És a dir, canviava l’art al servei de la política, terrenal o divina, per l’art al servei de la indústria nacional i l’economia de l’Estat” (Els ensenyaments de dibuix a la Junta de Comerç i la indústria de les indianes, 2012).

Deia més amunt que la fundació de l´Escola Gratuïta de Disseny i de l´Escola de Nobles Arts no és una casualitat. Arribats a aquest punt apareix la figura de Rousseau. Sí, perquè Rousseau és, amb molta probabilitat, un dels punts de referència d´aquell “grup d´artistes joves” que “van assumir ràpidament les noves tendències artístiques que sorgien arreu d´Europa”.

Què publicava Rousseau en aquells anys? Discurs sobre l´economia política (1754), Cartes morals (1758), Émile o De l´educació (1762), El contracte social (1762), Les Confessions (1770), Projecte de constitució per Còrcega (1765) o Els somnis del passejant solitari (1778). En aquests treballs s´aprecia –barrejat entre moltes d´altres reflexions- el rebuig del rococó i una aposta pel minimalisme funcional, la celebració dels objectes que tenen alguna utilitat personal o social, el rebuig del que és superflu o ornamental, la cura en la tria del material dels objectes, l´exigència del treball ben fet, una estètica de la senzillesa, i una reivindicació de l´ofici –art i ofici es donen la mà- que recorda l´Arts and Crafts de William Morris.

Tot comptat i debatut, com diu Jorge López Lloret, Rousseau forma part d´una “cultura del disseny” o “complex cultural” que, nascut durant la segona meitat del XVIII, seria capaç d´impulsar la virtut social. En concret, Rousseau creu en “una estètica minimalista y funcional en el nostre entorn, per a l´assoliment d´una convivència igualitària” (Jean-Jacques Rousseau y la cultura del diseño, 2014).

Deia abans que, amb molta probabilitat, l´Escola de Nobles Arts de Barcelona va trobar alguna mena d´inspiració o orientació en les idees formulades per Rousseau. Amb una diferència: si Rousseau està pensant en una societat medievalitzant que defuig el lucre econòmic; el “grup d´artistes joves” catalans –talment com els que financen el projecte- pensen en el desenvolupament de la llavors naixent i lucrativa indústria tèxtil catalana. I en el benefici que el disseny pot aportar a tot plegat. Però, el substrat comú existeix. I ha esdevingut una tradició que, amb el temps, de la Llotja al DHUB, amb més de cinquanta centres de formació i difusió, ha convertit Barcelona en una de les capitals mundials del disseny.

Un disseny que ha anat més enllà dels objectes tot arribant i aterrant a la ciutat. És el que es coneix com un “disseny per a tots” en la mesura en què facilita la salubritat, la higiene, la comoditat, l´accessibilitat, la seguretat, la comunicació i la circulació de les persones. Al respecte, la Design for All Foundation –que recopila les bones pràctiques, vetlla pel respecte de la diversitat humana, i treballa en favor de la igualtat d´oportunitats de les persones- parla del disseny de Barcelona com un “disseny ordenat” que combina i encaixa el mobiliari urbà amb els espais verds i les vies de trànsit. Disseny que també arriba a l´arquitectura i la restauració.

A l´inici, deia que la petjada que Rousseau ens ha deixat quant a la cultura del disseny és un estímul que cal continuar desenvolupant. Tornem al pensador francès.
Als dissenyadors, Rousseau els fa un parell de suggeriments: 1) cal tenir en compte –Rousseau agafa la idea del Robinson Crusoe de Daniel Defoe- que els objectes no valen sols pel seu embolcall, sinó sobretot pel seu servei, 2) no cal –Rousseau s´inspira en la querella entre els antics i els moderns del segle XVII- caure sempre en els braços del que es nou o en la moda.

Als ciutadans, Rousseau els fa també un parell de suggeriments: 1) cal bandejar els objectes inútils, que entén com un caprici o com un desig de diferenciació social, 2) cal moderar el consum dels objectes, triar-los per la seva qualitat, defugir de l´univers decoratiu, i no ser esclau de l´aparença i la vanitat.
De William Morris, pare d´un Arts and Crafts que alguna cosa té a veure amb Rousseau, es molt coneguda la següent sentència “No tinguis res a casa teva que no sàpigues que és útil o que no consideris bell”. Sospito que Rousseau faria seva la màxima del bitànic. En definitiva, més Rousseau.

*
Miquel Porta Perales és escriptor