Cal deturar-se en el títol de l´article. No parla de l´ecologia, una ciència, sinó de l´ecologisme, una ideologia i moviment que es considera a si mateix com l´únic sistema global d´interpretació del món capaç de crear un contra model social que, autoanomenant-se científic, vol organitzar les relacions entre societat, biologia, economia, arquitectura, urbanisme, cultura i política. Un ecologisme l´última ratio del qual es troba en un cientificisme moralitzant que diu conèixer amb exactitud l´existència del Bé i del Mal. Sovint, un pensament  prêt-à-porter –a vegades preindustrial, il·liberal i amic de la societat de l´espectacle- que té resposta a tot.  Un ecologisme que no admet la refutació dels seus postulats sota amenaça –“ets un biocida”, replica sense concedir el dret a la legítima defensa- d´excomunió política, social, ideológica, científica y moral.

*  *  *

L´ecologisme és una ideologia substitutòria que ocupa la vacant deixada per la fallida dels anomenats relats emancipatoris. Per entendre´ns, les esquerres. L´ecologisme –talment com els seus predecessors o avantpassats difunts- defineix també “un nou ideal emancipatori” que permet “canviar la vida” y “transformar la societat” prèvia constitució d´una “nova consciència crítica”. Finalment, cal dir que l´ecologisme –d´una o altra manera- ha esdevingut una policia de l´opinió.

*  *  *

Avui, aquest ecologisme, de la mà del canvi climàtic, assetja, sense contemplacions, la ciutat de Barcelona i l Àrea Metropolitana. Recolzant-se en el Pla Clima 2030 de l´Ajuntament de Barcelona i els seus 6 eixos d´acció, especialment en El Pla Mobilitat (1), se´ns proposa un bon gruix de accions –farcides de retòrica, per cert- adreçades a la ciutat i el ciutadà com ara les següents (2): instaurar un peatge urbà, rutes per caminar o anar en bicicleta, activitat física, ciutats més verdes i menys densament poblades, ús saludable de l´espai públic o electrificar la flota de vehicles de tota mena –transport públic i privat- tot i tenint en compte la contaminació de les bateries. Al respecte d´això últim, a més de recomanar l´ús del transport públic -canvi modal, en diuen-, es demana d´aplicar els principis ASI (avoid–shift–improve): evitar-canviar-millorar. Traducció: evitar els desplaçaments innecessaris en cotxe,  apostar per la mobilitat activa pública i millorar l´ús del cotxe per la via del vehicle elèctric. Es demana també aplicar el TOD (transit-oriented decelopment). És a dir, creixements compactes al voltant del transport públic.

Tot plegat, implicaria –diuen- reduir la densitat del trànsit almenys un 50 % per deixar espai al transport públic i actiu així com als espais verds. A tots els carrers els autobusos haurien de tenir carrils propis i exclusius i les bicicletes –activitat física, salut i reducció d´emissió de CO2- carrils segregats. L´Eixample hauria de ser com les zones del Born, el Raval i el Gòtic. Més superilles com les de Barcelona, corredors verds com el carrer Consell de Cent, tarificació viària, barris de trànsit limitat i barris sense cotxes. Endreçar la mobilitat.

*  *  *

Més enllà de la mobilitat, es postula models de desenvolupament equilibrats, evitar l´exposició al risc, recuperar la memòria geogràfica i les aigües grises, dissenyar  zones verdes per reduir la calor i la contaminació atmosfèrica urbanes i per millorar la salut física i mental de les persones o el control climàtic dels edificis. La profecia: de cara a l´any 2050, les ciutats que hagin adoptat mesures climàtiques seran més netes, ecològiques i resilients; els entorns urbans seran més sostenibles; i els residents gaudiran de més bona salut i d´un millor benestar. Contrario sensu, a les ciutats que no prenguin aquestes mesures els espera, molt probablement, la degradació del medi, la desigualtat social, el declivi econòmic i la disminució de la qualitat de vida. En definitiva, proactius vers inactius. I unes conseqüències potencialment irreversibles. I deixem de buscar excuses per no actuar. Actuem ara. Si no ho fem, correm el perill de ser víctimes de l´ecoansietat. Això asseguren, com si d´una profecia es tractés, dèiem més amunt.

*  *  *

L´Estratègia de Desenvolupament Sostenible de l´ONU –l´anomenada Agenda 2030 que es representa amb un logotip multicolor que els polítics d´esquerra i els meteoròlegs porten en el trau de la jaqueta amb l´objectiu de conscienciar l´espectador sobre la sequera i el món terrible que ens espera: un exercici domèstic de proselitisme- ha ressuscitat algunes de les velles utopies. Posem per cas la utopia il·lustrada del XVIII –feta ara a la carta- del perfeccionament continuïtat de la humanitat.

¿Que l´Ajuntament de Barcelona ha d´implementar un Pla Ciutat? ¿Que s´han de reduir les emissions d´efecte hivernacle, millorar la qualitat de l´aire i abordar el canvi climàtic? Naturalment que sí. El que ja no resulta tan natural són les prèdiques, homilies  i amonestacions insistents d´un ecologisme que sempre dona lliçons i més lliçons. Aquest assetjament propi d´un ecologisme saberut de vocació autoritària. Aquest ecologisme que voldria que el ciutadà fos una mena de xai que obeís tot allò –sigui el que sigui- que se li ordena en benefici d´un món ecològic, sostenible i feliç. Aquest ecologisme retroprogressista que voldria tornar a la Europa preindustrial amb la intenció de guardar el capitalisme a l´armari de la història. Aquest ecologisme que desitjaria domesticar l´home –reduir la llibertat individual- i així gestionar l´escassesa.

*  *

El sorollós assetjament de l´ecologisme carrega l´ambient i perjudica la salut. L´ecologisme posa traves al raciocini. L´ecologisme contamina. L´ecologisme hipoteca el futur.

*  *  *

Més enllà del ecologisme dogmàtic i els seus profetes, ara es tractaria de recórrer al sentit del límit i al càlcul del cost/benefici. També es tractaria d´oblidar el confort ideològic que brinden determinades ideologies i de posar entre parèntesis alguns dels desitjos per contraproduents. I compte amb els redemptors. La realitat ens diu que paga la pena d´acceptar l´ordre vigent –millorable, és clar- i no caure en els braços de l`ensonyament. Cal confiar en una modernitat liberal –potser les empreses que han apostat per la producció sostenible no són les multinacional? Potser no existeix la cínica lucidesa liberal que troba solucions als problemes?- que ens ofereix un govern democràtic i una autonomia individual. Una modernitat liberal que, tot parlant de l´ecologisme, ens aconsella més tecnologia i menys ideologia.

*  *  *

L´Estratègia de Desenvolupament Sostenible de l´ONU, amb les seves expectatives, ha aconseguit que tornessin aquelles utopies o llocs que prometien paradisos que mai no van existir. Afortunadament.  I quan van existir van ser el més semblant a una distopia –idees suposadament alliberadores que esdevenen una condemna- que no amaga sinó una concepció mític-religiosa del desenvolupament històric en què l’absolut religiós d’un més enllà ultraterrenal ha estat substituït/secularitzat per la fe en una societat paradisíaca –neta, ecològica i resilient- situada més enllà del present.

Paul Éluard: “hi ha d´altres mons, però es troben en aquest; hi ha d´altres vides, però estan en tú”.

Notes

(1) https://www.barcelona.cat/barcelona-pel-clima/ca/el-pla-clima

(2) VV.AA. Parar el cop del canvi climàtic. Barcelona Metròpolis. Número 134, abril 2025. Ajuntament de Barcelona. www.metropolis.barcelona