La ciutat de Barcelona sempre ha comptat amb un número indeterminat de partidaris d’Étienne Cabet. Fem una mica de memòria del personatge, la seva obra i la seva repercussió a la Barcelona d´ahir i d´avui.

Étienne Cabet al Poblenou
Étienne Cabet (1788-1856) va ser un advocat francès, procurador general de Còrsega, de filiació republicana, perseguit per la monarquia constitucional de Lluís Felip I, l’últim rei de França que va regnar entre les revolucions de 1830 i 1848. Els seus vehements discursos a la Cambra dels Diputats, així com els seus escrits contra la monarquia liberal, el van dur a l’exili londinenc després d’haver estat condemnat a pena de presó el 1834. I va ser a Londres on es va fer comunista per la via oweniana. I va ser a Londres on va llegir la Utopia de Thomas More. En tornar a França el 1842, tot inspirant-se en Thomas More, va escriure una novel·la “filosòfica” -és ell mateix, qui la titlla de “filosòfica”- titulada Viatge a Icària (1840). El llibre va gaudir d’un èxit immediat tot esdevenint un punt de referència entre els simpatitzants del socialisme i comunisme utòpics.

Viatge a Icària, en síntesi, dissenya una societat igualitària, pacífica, partidària del progrés social i econòmic, que confia en la potencialitat revolucionària de la gent i la indústria moderna. Una societat, de vocació comunitària amb tocs de fe i misticisme, que està sota el control d’un Estat la feina del qual consisteix a fer desaparèixer les desigualtats socials i les contradiccions pròpies d’un capitalisme, llavors emergent, que funciona d´acord als interessos personals. El treball -“general”, “obligatori”, “atractiu”- és l´element característic d’aquesta societat. Comptat i debatut, una societat fraternal de la qual Icària n’era el prototip.

A Barcelona, de bon principi, Étienne Cabet va tenir seguidors -fins i tot abans que el llibre es traduís el 1848- com ara Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Josep Anselm Clavé, Joan Rovira o els germans Montaldo. I va ser a Barcelona on es va fundar, a Sant Martí de Provençals/Poblenou, la primera comunitat icariana. I uns quants barcelonins, encapçalats per Joan Rovira, van marxar a Illinois, Texas i Missouri per fundar comunitats que, finalment, van fracassar estrepitosament. Al respecte, es recomana el llibre de Josep Soler Vidal, titulat Pels camins d’utopia, editat a Mèxic el 1958 i reeditat a Barcelona per La Magrana el 1986.

Étienne Cabet a la Ciutat del Somnis instal·lada al firal de Montjuïc.
Étinne Cabet i la seva Icària són encara presents -o retornen- a la Barcelona dels nostres dies. I no parlo de la Avinguda d’Icària del Poblenou-el nom el va proposar Ildefons Cerdà-, sinó d’una filosofia utòpico-mística que lliga perfectament amb el pensament de l’autor francès.

Del 27 al 30 de desembre de 2017, al Palau 1 del recinte de Montjuïc de Fira Barcelona, es va celebrar el Festival de la Infància amb el nom de La Ciutat dels Somnis.
La benvinguda a La Ciutat dels Somnis: “Hola!! Us donem la benvinguda a la Ciutat dels Somnis! Una ciutat en la que l’espai i el temps es capgiren. Grans i petits, la Ciutat és vostra! Què vols ser de gran? Somia! A la ciutat dels somnis tot es possible. Pots ser tot allò que et proposis! Ciutadans i ciutadanes de la Ciutat dels Somnis, sabeu què? Desitgem que els vostres somnis es facin realitat! Juguem?”

Un text que ens retorna al discurs icarià dels avantpassats barcelonins gràcies a termes o expressions com ara “somnis”, “somia”, “l’espai i el temps capgirats”, “la Ciutat és vostra”, “tot és possible”, “tot allò que et proposis”, “que els vostres somnis es facin realitat” o el “juguem” que equival al “ho podem aconseguir i ho aconseguirem si tots plegat ens hi posem”.

Una anàlisi semiòtica del discurs de La Ciutat dels Somnis mostra l´existència 1) d’identificadors que ubiquen l’intèrpret en un lloc determinat (la Ciutat -amb majúscules- de Barcelona), 2) d’apreciadors que valoren positivament (el futur que ens espera després de capgirar el present) i negativament (el present que hem de superar) i 3) de prescriptors categòrics que busquen una conducta (la Ciutat es vostra, tot és possible, juguem).

I cal prendre nota dels signes d’exclamació, dels interrogants que reben la resposta immediata a la manera del conductisme clàssic, del crescendo discursiu, del subjecte ampliat -“grans i petits” en un Festival de la Infància- al qual es dirigeix el text.

A tot plegat, cal afegir una manera de significar que es val d’oposicions com ara antic/modern, passat/futur o desitjable/indesitjable. Un manera de significar que no busca la informació, sinó una comunitat de significat que transformi l’intèrpret en creient per la via de la persuasió que, d’alguna manera, apel·la al sentiment. Contrario sensu, el no creient o el que no participa esdevé un infidel que es mouria per interessos egoistes.

Convé dir que aquesta filosofia cabetiana es manifesta en el si d’un Festival de la Infància que, asseguren els organitzadors -Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya-, únicament vol oferir “als nens i nenes un centenar d’activitats per tal d’explorar i conèixer diferents professions que permetin als més petits i a les famílies jugar a ser.. a través d’un centenar d’activitats lúdiques… i vivencials… un viatge imaginari per la ciutat o el poble del seus somnis”. I és en aquesta filosofia del treball -“atractiva”, diria Étienne Cabet- on es perceben les traces dels avantpassats del Poblenou.

Si consultem la guia de les activitats de La Ciutat dels Somnis ens trobem, entre d’altres, amb una invitació a “la fàbrica dels colors”, “oh, flors!”, “joieria atrevida”, “de la vaca al got”, “treu tot el suc”, “ice cream time”, “fem alpinisme!”, “scrable de les professions imaginades”, “magazine dels somnis”, “passa-t’ho bé amb la Maya i el Wili” o “Barça: juguem per un món millor”. Que ningú no busqui professions relacionades amb l’economia productiva, o la banca, o el manteniment de l’ordre: no hi són. I és que a La Ciutat dels Somnis tot és solidari, lúdic o verd. I flors i violes. Com si d’un falansteri es tractés. Com si de la Nova Icària es tractés.

L’any 1967, a la Universitat Lliure de Berlín, Herbert Marcuse va pronunciar una cèlebre conferència, titulada La fi de la utopia, on anunciava que el somni d’una societat lliure i justa era ja “una possibilitat real”. “Là tout n’est qu’ordre et beauté, luxe, calme, et volupté “, deia el filòsof alemany, tot citant Baudelaire, quan parlava de la utopia. Avui, mig segle després, la revelació poètica del vell professor ha caigut en l’oblit. Menys a Barcelona. On si no?

*

Miquel Porta Perales es escritor