Les ciutats s’acostumen a mirar i llegir des dels angles de l’arquitectura, l’urbanisme, l’art, la literatura, l’economia, l’ecologia i d’altres ciències humanes com ara la sociologia, la psicologia o la filosofia. Una visió que exclou les ciències abstractes com la matemàtica i la física. Unes ciències abstractes –al cap i a la fi, ciències que estudien les figures, els moviments, les operacions, les funcions i la lògica- que poden ser prou útils per mirar la ciutat.
Al respecte, es podria utilitzar l’anomenat model d’Ising (1925) dissenyat pel matemàtic i físic alemany Ernst Ising. Un model que estudia i examina el comportament i moviment d’uns imants que no són altra cosa que un conjunt de petites brúixoles que s’orienten i ordenen en la mateixa direcció, sempre i quan no se superi la dita temperatura de Curie. Per damunt d’aquesta temperatura, sorgeix l’atzar i tots els imants es desorienten i desordenen i, per dir-ho així, van –es mouen- al seu aire. Si el model d’Ising s’utilitza per estudiar els gasos, els cromosomes, els fluxos econòmics i informatius o els moviments de les formigues, ¿per què no utilitzar-lo també per estudiar el moviment dels éssers humans a la ciutat? Resulta prou evident que a la ciutat de Barcelona –quan se supera la temperatura de Curie- passen coses. Un parell d’exemples.
¿Que potser –parlem del tràfic per damunt de la temperatura de Curie- quan hi ha un excés de cotxes al carrer, o unes obres a la calçada, o una grua aturada que obstaculitza el desplaçament, o una manifestació, o una cursa atlètica o ciclista, o s’han espatllat els semàfors, no canvia el comportament d’aquestes brúixoles que són els automòbils i els conductors? Uns fan sonar el clàxon, uns altres malparlen de l’autoritat municipal i uns tercers modifiquen l’itinerari. El model matemàtic d’Ising d’interactuació de partícules podria aportar alguna solució als embussos de l’Eixample o les Rondes
¿Que potser –parlem de les migracions per damunt de la temperatura de Curie- quan la societat receptora d’immigrants percep que existeix un número excessivament elevat d’emigració, o uns comportaments que ratllen l’anomia i alteren l’ordre establert, aquests imants que són els ciutadans nadius s’escalfen i es desorienten? Altre cop el model d’Ising podria aportar solucions als problemes d’alguns barris de Barcelona.
A aquest parell d’exemples se’n podrien afegir d’altres més amables que expliquessin per què augmenta la població del Poblenou, perquè fuig la gent de la ciutat, perquè a Gràcia es concentra un cert model de ciutadà o perquè el Clot ja està competint amb Gràcia.
Val a dir que el model d’Ising no sols aporta solucions, sinó que també preveu catàstrofes amb el nom de transició de fase. Una transició de fase que ens porta a situacions crítiques que sovint són dominades/dirigides per l’atzar. Tradueixo: hi ha moments en què la resposta d’uns i d’altres condueix al conflicte d’incert futur. Continuo traduint: les brúixoles automobilístiques poden acabar a crits i cops de puny i les brúixoles dels nadius i dels migrants poden circular per via de la revolta, la xenofòbia i el racisme. Tot i que també és cert que les brúixoles automobilístiques poden fer les paus i que el conflicte entre les brúixoles nadiues i migrants poden acabar acceptant una societat d’acollida i d’integració. En termes d’Ernst Ising: el sistema recupera l’equilibri tot tornant a l’estat inicial. Però, sempre i quan s’abaixi la temperatura de Curie. És a dir, es recuperi l’estabilitat i disminueixin les tensions reals o imaginàries. Cosa que implica acceptar la complexitat i protegir l’entorn de la desestabilització en benefici de la vertebració social.
Arribat a aquest punt, Ernst Ising ha de tornar als seus càlculs i és la política la que ha de prendre la paraula i l’acció. Aquest és el seu treball.
A tot plegat convé afegir que fora bo que el polític –tot i que és ell qui té la responsabilitat i l’última paraula- consultés, segons convingui, una ciència gràcies a la qual l’ésser humà ha aconseguit viure més i més dignament. Una ciència que té un avantatge que no s’acostuma a ponderar-se com cal: es limita a constatar la realitat.
La ciència –l’exemple més clar és la geometria- funciona d’acord amb una metodologia i unes lleis –sempre disposades a ser refutades- que la situen fora de l’ètica. Cal recordar, al respecte, que una cosa és la ciència i una altra és l’ús que d’ella se’n faci. Un altre avantatge de la ciència: quan s’equivoca, rectifica sense complexos. No tothom –especialment els polítics- ho fa.
Thomas S. Kuhn, en el seu clàssic i indispensable L’estructura de les revolucions científiques (1962), ja va dir que la ciència “modifica la perspectiva històrica de la comunitat que l’experimenta”. Convindria tenir-ho en compte. Sense prejudicis. Al cap i a la fi, com diu Noretta Koertge, en el seu popular The Nature of Scientific Inquiry (1982), “els científics tracten d’entendre el món”.
Be First to Comment