Els anys que portem del segle XXI estan donant la raó a Henri Lefebvre que deia que el món esdevindria un continu urbanitzat que es caracteritzaria per la discontinuïtat –les ciutats no són un ectoplasma– funcional i jeràrquica. Una societat urbanitzada formada per un seguit de nòduls en xarxa. Al costat d’aquests nòduls existirien d’altres d’auxiliars o de marginals mancats d’identitat i poder. Comptat i debatut, un espai de fluxos, propiciat per la tecnologia digital, que convida a fer que la indústria tradicional, el treball d’administració i el sector financer es desplacin o es transfereixin a unes zones menys desenvolupades, però amb salaris més baixos.

Tot plegat, un seguit de tendències descentralitzadores i centrífugues que, paradoxalment, al capdavall, reforcen el paper de les ciutats. En primer lloc –aires de Saskia Sassen–, perquè la descentralització econòmica no implica la descentralització de la propietat del capital generalment urbà. En segon lloc –Saskia Sassen de nou–, perquè la descentralització econòmica exigeix un control i direcció centralitzat des de la ciutat nòdul.

Amb aquests pressupòsits, l’arquitecte Salvador Moreno Peralta assenyala les condicions que ha d’aplegar una ciutat per articular-se amb l’economia global (Málaga ante los retos de la nueva economía en el volum col·lectiu La economía de la provincia de Málaga coordinat per Joaquín Aureoles Martín y Antonio Parejo Barranco, Fundación Cajamar, 2007).

La ciutat
–Ha de disposar de la màxima capacitat de comunicació amb l’exterior així com d’una àmplia oferta d’instal·lacions: aeroports, heliports, ports, telecomunicacions, infraestructures viàries i ferroviàries, centres de convencions, fires i congressos, equipaments diversos, espais públics i privats –hotels, residències, sanitaris, educatius, culturals, esportius, d’oci– de tota mena. Una ciutat policèntrica i isotròpica en què cada lloc o espai jugui el seu paper.

— Ha d’ocupar un nínxol de mercat dins del sistema global tot potenciant aquells sectors econòmics –també: patrimonials, sanitaris, artístics, culturals, o esportius- en què la ciutat pot ser competitiva. Al respecte, cal dissenyar una acurada planificació estratègica –no hipertròfica: no cal malbaratar recursos i esforços en projectes redundants o poc assumibles– des d’una lògica mercantil.
— Ha de suprimir o amagar tot allò que no pot ensenyar-se. És a dir, qualsevol tensió, problema o conflicte que perjudiqui els objectius de la planificació estratègica.
— Ha d’acceptar que la ciutat històrica jugui el paper d’aparador i epítom –ambaixadora, si es vol- del millor de la ciutat, encara que es transformi en una sort de parc temàtic al servei de la societat de l’espectacle.
— Ha d’incloure l’automòbil –sia el cotxe o sia la camioneta o similar, per exemple– com una altra manera d’habitat urbà.
— Ha de tenir en compte que són els ciutadans els que creen la ciutat on viuen d’acord amb la geografia/geometria en què es mouen. El ciutadà no es mou per la ciutat, sinó que la construeix en funció de la seva mobilitat. Així, d’aquesta manera, tot seguint Marc Augé, sobresurten illes de producció i consum, “contenidors” –grans centres comercials, hipermercats, ciutats universitàries, polígons industrials, àrees d’oci, espais difusos o no llocs– que també marquen el pas i el ritme de la ciutat dins l’aldea global. I no es tracta d’un caos, sinó d’un cosmos que no satel·litza cap espai o territori. Si el centre de la ciutat existeix, es troba en algun lloc d’aquest cosmos potser encara per definir. Una ciutat policèntrica on la “perifèria” també és centre. Una ciutat que no pot esdevenir una conurbació –ni un ectoplasma, dèiem més amunt– sense límits observables. En definitiva, la ciutat ha de ser una opció cívica i, fins i tot, moral.
— Ha d’assumir la crisi del zoning urbà modern, o de la màquina d’habitar de Le Corbusier, on cada lloc té reservat la seva funció. A la ciutat policèntrica, el treball, l’escola, la sanitat o l’oci també són policèntrics gràcies, amb major o menor grau, a la revolució digital.

La ciutat entesa com una empresa competitiva
La ciutat inserida en l’economia global ha de ser el més semblant a una empresa. Si l’empresa busca la competitivitat, la ciutat busca el ser un nínxol competitiu; ni auxiliar ni marginal, dèiem a l’inici d’aquestes línies. Si l’empresa no és competitiva, o bé desapareixerà, o bé esdevindrà una empresa zombi que malviurà gràcies a uns ajuts que, més aviat que tard, es diluiran. I amb els ajuts diluïts, es dilueix també l’empresa. Semblantment, passa amb la ciutat: una societat no competitiva acaba sent igualment una ciutat zombi no competitiva que s’acaba diluint.
Una apologia de l’ordre liberalcapitalista, diran alguns. ¿I si aquest ordre liberalcapitalista –lliure competència, iniciativa individual, afany de lucre i respecte de la legalitat democràtica–, malgrat les disfuncions i injustícies que provoca, fos la condició de possibilitat per arribar a un món millor o menys dolent? Com deia el clàssic català del segle XIX -Fèlix Sardà i Salvany i el seu opuscle publicat el 1884 amb el títol El liberalismo es pecado-, potser el liberalisme sigui pecat. Passa, però, que encara hi ha pecats pitjors que condueixen directament a l´infern sense possibilitat d’esmena.

Deia Sigmund Freud que els problemes nous no es poden veure amb lents velles. Tradueixo: a l’economia global i digital no se li pot fer front amb el proteccionisme o la filosofia del botiguer, dit sigui amb tots els respectes del món. A l’economia global i digital no se la pot eludir ni torejar. L’economia global i digital sols admet la integració en les seves files. No fer-ho pot conduir a la depressió econòmica. I, després, el declivi.