Hi ha ciutats que han apostat per un urbanisme flàccid –també anomenat tàctic– que limita la construcció de nous hotels, l’obertura de bars i restaurants, la requalificació de nous pisos turístics, l’obertura de certs negocis per raons de sostenibilitat, la circulació de l’automòbil o la càrrega i descàrrega de les furgonetes; tot plegat, en benefici de les superilles, l’esperit veïnal, les xarxes relacionals, els carrers de vianants, les zones verdes, el transport públic amb especial atenció al tramvia, la bicicleta i el patinet, les festes populars, les zones d’oci o l’hort urbà. Una opció lícita que respon a un ecologisme es percep com l’únic sistema global d’interpretació de la realitat capaç de crear un contramodel social que, afirmant-se científic per definició, vol organitzar les relacions entre societat, biologia, economia, cultura i política. Una mena de pensament prêt-à-porter que tindria respostes per gairebé tots els problemes.

Tornem a la natura
Una opció que ens remet a les teories dels límits del creixement dels 60 i 70 del segle passat. Una opció que recorda l’Informe del Club de Roma, titulat Los límites del crecimiento (1972), on els experts ens advertien d’un creixement que posava en perill el futur de la Humanitat. Una opció que, llavors, va tenir la seva traducció més radical amb Wolfgang Harich i el seu assaig ¿Comunismo sin crecimiento? (1975) que reivindicava el dit “comunisme homeostàtic”. O, si es vol, creixement homeostàtic.

Un assaig que va quallar en el naixent moviment ecologista de fa unes dècades –també, en partits i moviments d’esquerres– que va acceptar les màximes del filòsof i sociòleg alemany: “una crisi ecològica que enfronta a tota la Humanitat amb la possibilitat d’arribar en un termini de pocs decennis a la seva total autodestrucció”. L’ alternativa: “l’essencial és que l’Homo sapiens sobrevisqui” i la “conservació de la biosfera”. Per tot plegat, “la producció ha d’adaptar-se a les exigències de la protecció de la natura i la política ha d’actuar de jutge”. Què fer? La resposta: un “comunisme homeostàtic” –avui parlaríem d’una producció homeostàtica– que fos “autoregulat i sense creixement” fonamentat en mesures “rigoroses i globals” com ara la propietat social i la planificació estatal per aconseguir “racions iguals entre individus” en defensa dels “dèbils”.

Finalment, cal treure a col·lació un parell de cites de Wolfgang Harich prou explícites al respecte. La primera, de Rousseau: “Tornem a la natura”. La segona, de Karl Marx: “De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats”. I cal recordar que el nostre autor s’inspira en la Conspiració dels Iguals (1796) i el Manifest dels Iguals (1795) d’un François Babeuf que proclama que “la natura ha donat a tots els homes el mateix dret a gaudir de tots els béns”. D’aquí, que el paleocomunista francès reivindiqui l’expropiació de la propietat en benefici de la propietat comunal.

Dèiem més amunt que l’urbanisme flàccid o tàctic de moltes ciutats ens remet a les teories i propostes dels límits del creixement dels anys 60 i 70 del segle passat. Un urbanisme que, avui, tenint en compte la fortalesa del capitalisme global, seria –diuen– la condició de possibilitat per arribar a una societat –protecció de la natura, planificació municipal, autoregulació del creixement, defensa dels dèbils, racions iguals entre els individus, satisfacció de necessitats, gaudi dels béns, propietat social o comunal– a la manera de Wolfgang Harich. Tot plegat, amb la política –en aquest cas, municipal– com a jutge.

Decreixement convivencial i economia de la felicitat
No sols del Club de Roma i de Wolfgang Harich viu el pensament sostenible i redistributiu de les ciutats partidàries de l’urbanisme flàccid o tàctic. La referència fonamental –el teló de fons- la trobem en el decreixement teoritzat per Serge Latouche. L’economista francès parla de recuperar la petjada ecològica, reduir els transports, instaurar l’ecotaxa, relocalitzar activitats, restaurar l’agricultura camperola, reduir el temps de treball, produir els béns que afavoreixen el bé comú, estalviar energia, restringir els espais publicitaris per frenar el consumisme, reorientar la investigació tecnològica i reapropiar-se del diner tot transformant-lo en una moneda que reguli els intercanvis de proximitat (Salir de la sociedad de consumo. Voces y vías del decrecimiento, 2012. Un detall: el subtítol de l’original francès de 2010 és Les Liens qui Libèrent).

Segons el nostre autor, “el decreixement convivencial … [entès] com l’economia de la felicitat” situa en un primer pla “l’esperit del do [per Serge Latouche, el decreixement seré, convivencial i sostenible, que es fonamenta en les vuit R: reavaluar, reconceptualitzar, reestructurar, redistribuir, relocalitzar, reduir, reutilizar i reciclar] com antídot a l’esperit mercantil”. Aquest seria l’objectiu a assolir a la ciutat.

Tot comptat i debatut, l’urbanisme flàccid o tàctic, com dèiem abans, és la condició de possibilitat per arribar a una societat millor en tant que facilita la convivencialitat –el terme prové d’un Ivan Illich que el manlleva de la Fisiologia del gust del gastrònom Jean Anthelme Brillat-Savarin– que permet de “teixir de nou el llaç social” tot superant “l’horror econòmic”. En definitiva, no a la llei de la jungla i sí a la philia –l’amistat i la relació– aristotèlica. L’ecologia subversiva que qüestiona l’imaginari capitalista, en paraules de Cornelius Castoriadis (Una sociedad a la deriva: entrevista y debates, 2008, i La institución imaginaria de la sociedad, volum 1 i 2, 1983 y 1989).

¿Una ciutat jardí gentrificada?
D’aquí –de la convivencialitat planificada–, les superilles, els carrers de vianants, les zones verdes, el tramvia o la bicicleta. D’aquí –de la convivencialitat planificada–, la conversió de la ciutat –o d´una part de la mateixa– en un espai residencial d’alt standing ecològic. ¿Una ciutat jardí que expulsa a la perifèria la densitat demogràfica, el cotxe, el soroll o la contaminació? ¿Una ciutat jardí que podria ser gentrificada?

En tot cas, aquesta descolonització de l’imaginari capitalista, aquesta conquista pacífica de les consciències en favor d’una vida suposadament lliure i millor, aquesta autotransformació, tot plegat, necessitaria el decreixement –amb tot el que això significa i implica: ¿què fem amb el sistema capitalista i com ho fem i quines serien les conseqüències?- per prendre cos, forma i contingut. Compte, amb les albades felices que se‘ns prometen.