Entre les 14 raons que Italo Calvino va donar per llegir o rellegir un clàssic convé, avui, recordar-ne quatre que cito sense solució de continuïtat: “Tota relectura d´un clàssic es una lectura de descobriment com la primera (IV), un clàssic es un llibre que mai no  acaba de dir allò que ha de dir (VI), els clàssics són llibres que quant més es creu   conèixer-los d´oïdes, tant més nous, inesperats, inèdits resulten al llegir-los de veritat (IX), es clàssic allò que persisteix com soroll de fons fins i tot allà on l´actualitat més incompatible s´imposa (XIV)” (1).

*  *  *

També es recomana la lectura o relectura de Roland Barthes. El lingüista filòsof que va teoritzar els mites i la semiologia, que va estendre la disciplina/anàlisi dels signes i els senyals a tots els fets significants –Roland Barthes va més enllà del pare de la lingüística que fou Ferdinand de Saussure- tot incloent els de la vida quotidiana com ara el vestit, les patates fregides, el ciclisme, les joguines l´striptease, l´astrologia, el plàstic, la publicitat i més. Una anàlisi de la vida quotidiana (2) que ja forma part dels clàssics –recordin Italo Calvino: cada lectura ens ofereix algun descobriment- que cal tenir en compte.

Un treball –el de Roland Barthes- que cal considerar tot i les crítiques que va rebre en publicar-se. Si es cert que Roland Barthes pot haver incorregut en errors metodològics en l´anàlisi semiològica (3), si es cert que moltes de les mitologies analitzades ara fa 70 anys avui ja no ens serveixen perquè moltes coses han canviat;  si això es cert, també ho es que Roland Barthes –a més de la seva partícular i brillant escriptura: “conferia substància real a l´estil”, va sentenciar Mario Vargas Llosa- ens ha deixat una psicoanàlisi social del comportament quotidià –una semiòtica connotativa del ser, del fer i del estar de l´home i la dona, podríem dir- que ens resulta útil, no sols per entendre la realitat, sinó també per entendre´ns a nosaltres mateixos. Tan és així, que podem afirmar, tout court, que Roland Barthes es un sociòleg –també, antropòleg- de la vida quotidiana.

*  *  *

Entre les mitologies avui encara vigents presentades/exhibides per Roland Barthes, ara fa 70 anys, cal remarcar la titulada El món de la lluita lliure. I convé aclarir el seu concepte de mite: “es una parla”, “un sistema de comunicació”, “un missatge” o “una manera de significació, d´una forma”; però no es “un objecte, un concepte o una idea”.

*  *  *

Què espera el públic que assisteix a un espectacle de lluita lliure? Roland Barthes es prou explícit: “exactament el que el públic n´espera”. Es a dir –tot seguint el discurs del nostre assagista-, els lluitadors que es troben dalt del ring són conscients de que el seu treball ha d´estar en sintonia amb la imatge desitjada pel públic. Una imatge que pertany a la seva mitologia. En el ben entès que per mitologia –com es deia abans- vol dir parla, comunicació, missatge o significació. D´aquesta manera, l´home, a través de la paraula, pren possessió del món. Conclou Roland Barthes: “un lluitador pot irritar o disgustar, però no decep mai, ja que compleix fins al final, mitjançant la solidificació progressiva dels signes [la unitat de significant i significat], el que el públic n´espera”.

Què busca el públic que assisteix a un espectacle de lluita lliure? Resposta: “la construcció progressiva d´una imatge” que no es sinó la del “malvat perfecte”. Anem a veure un combat de lluita lliure per prendre nota de les “imatges inesperades” i de la “sempre fidel tasca” del lluitador. Qui es el malvat perfecte? Aquell que accepta les regles sols quan li són útils i les transgredeix formalment després. Un home imprevisible i asocial, que es refugia darrere la llei quan li es favorable i que la traeix quan no li resulta favorable. Un lluitador malvat continua pegant a un adversari protegit legalment per les cordes quan, impulsat pel propi desig, opta per trencar totes les normes, sense cap respecte pel contrincant desvalgut. Roland Barthes: “aquesta contradicció, més que la traïció o la crueltat, posa el públic fora de sí: ferit més en la seva lògica que en la seva moral, considera la contradicció dels arguments com la falta més innoble”.

*  *  *

La lluita lliure de Roland Barthes es una mena de combat mitològic entre el Bé i el Mal –talment com succeeix en el teatre clàssic- on l´heroïcitat no rau en la força ni en la tàctica, sinó en l´ètica. I quan el lluitador defensor del Bé resulta vençut, proclama la desfeta al món i no té vergonya del dolor ni de les llàgrimes. Ja s´aixecarà. Cal derrotar el malvat.

Conclou l´autor que “sobre el ring, i en el fons mateix de la seva ignomínia voluntària, els lluitadors segueixen sent deus, perquè són, per alguns instants, la clau que obre la Natura, el gest pur que separa el Bé del Mal i desvetlla la figura d´una Justícia finalment intel·ligible”.

*  *  *

Mitologies, de Roland Barthes, és un assaig que convida al coneixement directe de les coses, a llegir i rellegir les paraules i les idees que ressonen a la nostra ment com un soroll de fons que -parafrasejant Baudelaire- són la veritat emfàtica del gest, que persisteixen en el nostre imaginari com les grans circumstàncies de la vida.

Notes

(1)Calvino, Italo. Por qué leer los clásicos. Traducció d´Aurora Bernárdez. Tusquets. Barcelona. 1992.

(2)Barthes, Roland. Mitologies. Traducció de Cristina Mora. Pròleg de Xavier Antich. Àtic dels Llibres. Barcelona. 2017.

(3)Mounin, Georges. Introducción a la semiologia. Traducció de Carlos Manzano, pp. 218-226. Anagrama. Barcelona. 1972.