Sovint tinc la impressió de que Barcelona/Catalunya, o Catalunya/Barcelona, viuen encara, avui, en l´univers del Modernisme i/o del Noucentisme. D´una banda, “la reacció espiritualista” del Modernisme, per dir-ho a la manera de Joan Maragall. “Una autèntica olla”, conclou Joan Fuster. D´altra banda, la “consigna de normalitat” d´Eugeni d´Ors. “Posar ordre”, conclou Joan Fuster (1). A l´un i l´altre els uneix la idea de modernitzar i singularitzar Catalunya.

*  *  *

A l´olla modernista de Joan Fuster –a cavall dels segles XIX i XX- hi ha el desfici individualista, la insatisfacció subversiva o elegíaca, la imaginació visionària o l´emocionalitat morbosa. Tot plegat es refereix a la necessitat de donar cos i forma a una cultura moderna, autònoma i nacional. També es refereix a una literatura  catalana cultivada per la classe mitjana i l´alta burgesia de l´època. No podia faltar L´Avenç –una publicació pro modernisme i catalanista que defuig la Renaixença i surt al mercat amb el lema “Progrés, Virtut. Amor”-, que no es pot titllar d´extremista, però sí d´aliar-se amb els extremistes i d´apostar pel obrer com a “tipus humà superior”. L´Avenç que qualifica la literatura catalana de mansa i “cigalera” i els Jocs Florals de “festa carnavalesca” en la qual “es canta una pàtria mesquina, simbolitzada en el proteccionisme: una fè  que es fixa en una imatge, com el Sant Cristo de Balaguer o la Majestat de Caldes; i  en un amor que va endreçat a la conquesta d´una pubilla que disposi d´un dot ben gros”.

Amb el temps, molts modernistes van anar abandonant les seves idees i, d´altres, les van conservar tot difuminant tòpics i il·lusions. Tot i això, els modernistes més joves –els successors- van conservar la idea d´una cultura catalana normal i a la mida de la cultura europea. Objectiu: superar el desfasament de la literatura local respecte a les altres literatures europees. Val a dir, també, que els joves modernistes van bescanviar l´obrer pel buròcrata.

*  *  *

El Noucentisme -a la primeria del segle XX- s´allunya del Modernisme tot i que, com es deia a l´inici d´aquestes línies, a ambdós els uneix la idea de modernitzar Catalunya. Normalitzar: codificar el català, cobrir les deficiències de l´Estat, construir una mena d´Estat social del benestar que satisfés les necessitats del ciutadà, fomentar i transmetre la cultura catalana. Tot plegat, una política de govern que responia a les idees, necessitats i aspiracions de la burgesia catalanista i la Lliga. Una política que, amb freqüència, col·lisionava amb l´Estat i els seus interessos. Un noucentisme que, com diu Joan Fuster i insisteix Joan Lluís Marfany, explica el nostre present: “”Fuster vol deixar ben clar  el fet que el que som ara com a cultura és un producte encara molt directe del Noucentisme. I té tota la raó. La cultura catalana –el mateix Fuster ho ha dit més d´un cop- és el resultat d´una obstinació i el Noucentisme representa  el moment més lúcid, més decidit i més decisiu d´aquesta obstinació”. El nostre historiador de la llengua i la cultura catalanes segueix: “Ara: la seva justa intenció de recordar-nos que tots som, ens agradi o no, fills o néts del Glosari, de les Normes, de la poesia de Carner i del senyor Prat…” (2).

*  *  *

De generació en generació, continua la flamarada dels uns i els altres –modernistes i noucentistes- si tenim en compte que allò  que avui anomenem “país” ha fet seva la reivindicació de Joan Maragall i Eugeni d´Ors, que no es altra que la constitució d´una cultura nacional catalana que va del bracet d´un projecte polític també nacional català. Un problema, però: el noucentisme diguem-ne genuí –la cultura com una herència nacional transmesa per les elits- ha estat substituït avui per un noucentisme de masses que no és sinó un populisme nacionalista que fonamentalment ofereix ideologia. Un altre problema, però: a hores d´ara, aquest projecte no és hegemònic i molt probablement no ho serà mai. El projecte que va ser hegemònic en la Catalunya ètnica del XIX i principis del XX, el “català muntanyès” de Jaume Balmes que vivia en la “Catalunya catalana” i conservava la memòria –costums, hàbits, modals- del país; tot plegat, s´està esvaint en una Catalunya multicultural. Sent aquesta la realitat, els anhels i esforços que puguin haver-hi per recuperar la cultura nacional a la manera del Modernisme o del Noucentisme podrien ser infructuosos.

*  *  *

Eugenio Trias: “El complex de castració és, en tots, individus i pobles, un determinant fantasmal (pròdig en efectes molt palpables) que agredeix i facilita, segons com se l´administri, la pròpia identitat. El fantasma del mirall trencat que no reforma la imatge sinó multiplicada grotescament o en fragments, empaita pobles i individus en els quals la violència dels fets agita i escabella el nostre propi indret i territori. Però del fracàs de certa imatge emmirallada pot també, com Ave Fènix, recrear-se la identitat futura catalana: la identitat d´un poble que és quelcom més que la vertebració imaginària de tots els seus trets constituents” (3).

Notes

(1) Fuster, Joan. Literatura catalana contemporània. Curial. Barcelona. 1976.

(2) Marfany, Joan Lluís. Aspectes del Modernisme. Curial. Barcelona. 1987.

(3) Trias, Eugenio: La Catalunya ciutat i altres assaigs. L´Avenç. Barcelona. 1984.