Des de fa uns anys, hi ha un moviment arquitectònic i urbanístic que planteja el disseny de la ciutat en funció de les necessitats dels seus habitants o usuaris. Res de nou, es dirà. D’acord. Però, el moviment va una mica més enllà i parla, no de l´habitatge o l´espai públic en si, sinó d´una habitabilitat que hauria de ser projectada amb el concurs dels seus ocupants o usuaris. És el que en diuen un enfocament centrat en les persones.

Alguns exemples, d’aquest moviment. L’arquitecte danès Jan Gehl “fa ciutats per la gent”, “ofereix serveis per la vida pública” i “desenvolupa estratègies urbanes”. De la seva banda, el Project for Public Spaces –organització educativa que ajuda a les persones a crear i mantenir espais públics que construeixin comunitats més fortes- elabora projectes per millorar els espais públics seguint el placemaking –mirar, escoltar i preguntar a les persones que viuen en un indret per millorar el seu espai i satisfer les seves necessitats- en què participen els ciutadans que usen els espais a redissenyar. Finalment, cal afegir les propostes d´un Robert Steuteville –editor del Public Square. A CNU, butlletí del New Urbanism– que es preocupa per un entorn urbà accessible on viure millor.

Aquest moviment arquitectònic i urbanístic, que enfoca la qüestió centrant-se en les persones, ha estat teoritzat –geògrafs i sociòlegs i, com no podia ser d´una altra manera, arquitectes i urbanistes- per membres eminents de l’acadèmia de les humanitats. Saskia Sassen i Richard Sennett, per exemple. Al respecte, resulta interessant d’escoltar-los. Si més no, perquè anuncien el que ja és aquí. O el que vindrà. De conseqüències imprevisibles.

La ciutat global

Saskia Sassen ens ofereix un excel·lent anàlisi del procés de globalització econòmica i de la manera com aquesta globalització reorganitza l’espai. L’autora assenyala que el control i gestió de l’economia globalitzada, en lloc de descentralitzar l’espai –cosa que permet la tecnologia al nostre abast- el centralitza en un conjunt limitat de ciutats globals. Això diu: “la combinació de dispersió espacial i integració global ha creat un nou rol estratègic per a les grans ciutats” (La ciudad global: Nueva York, Londres, Tokio, 1991). L’autora, després de detallar les activitats que es concentren en la ciutat global –aspectes legals, financers, fiscals, administratius, publicitaris així com feines de marketing i consultoria-, es detura en les conseqüències socials no gens engrescadores –mercat de treball, salaris, ingressos, condicions laborals, seguretat laboral i social, discriminació per raó de raça i sexe, paper i condició dels migrants, exclusió social- d’aquestes ciutats.

Posteriorment, Saskia Sassen concreta que “la integració de les ciutats en aquesta nova centralitat transnacional ens deixa entreveure una geopolítica” que fa que aquestes ciutats es converteixin en llocs estratègics, no sols pel capitalisme global, sinó també per “comunitats i identitats translocals” que reivindiquen “nous drets, en particular un dret sobre el lloc”. Cosa que podria “desembocar en unes formes noves de ciutadania”. Conclou: “les ciutats jugaran un paper essencial” i molt probablement assistirem a “l’emergència d’un nou tipus de política transnacional fonamentada en la ciutat” i en “noves operacions –polítiques, econòmiques, `culturals´, subjectives-… on tant els afavorits com els exclosos formulen noves reivindicacions, i on aquestes es constitueixen i troben la seva expressió concreta” (Una Ciudad global: introducción al concepto y su historia, 1995).

La ciutat oberta

De la seva banda, Richard Sennett presenta una alternativa a les preocupacions –les conseqüències no gens engrescadores, dèiem abans- de la ciutat global plantejades i descrites per Saskia Sassen.

La proposta, inspirada en una distinció que prové de Sant Agustí i culmina a la França del segle XVI, que el nostre autor recupera, fa així: una ciutat oberta en què la cité s´imposi a la ville. És a dir, en què “el com viu la gent” tingui prioritat sobre “el medi construït”. O el que és el mateix: s´ha de tenir en compte la vida del barri, els sentiments que la gent alberga sobre els veïns i els estranys, i l´afecció al lloc on es viu. De fet, “un tipus de consciència” que “representa la manera com la gent desitja que sigui la seva vida col·lectiva” (Construir i habitar. Ètica per a la ciutat, 2019). Tot comptat i debatut, una nova cité, una nova mentalitat política, una nova citoyenneté.

Una nova ciutadania plural, diversa, flexible i tolerant en una ciutat oberta que experimenti a la manera dels laboratoris d´investigació. Una ciutat associativa –doncs, la ciutat prescriptiva “idiotitza”- dotada d´una tecnologia que permeti que els ciutadans prenguin decisions. Una ciutat on sorgeixi una ètica de la responsabilitat que l´autor qualifica de “sociabilitat”. Una ciutat que aprofiti les oportunitats inesperades i els reptes de les noves formes de vida. Una ciutat inclusiva que pot resumir-se en una sentencia de la Política d´Aristòtil que diu que “una ciutat està formada per diferents tipus d´homes; la gent semblant no pot donar existència a una ciutat”. A aquesta reunió de persones diferents, Aristòtil la va anomenar synoikismós, d’on provenen els termes “síntesis” i “sinergia”. Unes persones, una ciutat oberta, que “com les equacions de Strogatz, és un tot més gran que la suma de les seves parts”.

Un detall que no cal oblidar: la ciutat oberta ha de promoure una nova manera de viure que vagi associada a una determinada arquitectura i a un determinat urbanisme. Una pregunta que cal formular: l’arquitectura i l’urbanisme, han de reflectir la societat tal com és o bé han d’intentar canviar-la?

Quina ciutat?

Richard Sennett examina els diversos projectes –entre d´altres, Georges-Eugène Haussmann, Ildefons Cerdà, Frederick Law Olmsted, Le Corbusier, Robert Moses, Lewis Mumford o Jane Jacobs- que han volgut fer realitat la cité. Però no en troba cap que respongui al model de ciutat que desitja. I arriba un moment en què el nostre autor es pregunta si es pot trobar la inspiració, o l’orientació, en gent del carrer com ara els flâneurs que deambulen per la ciutat observant tot el que veuen, els venedors de mòbils, els desvagats o els immigrants. Un ciutadà anònim que –diu- “ha assolit les habilitats per habitar que no poden ensenyar-se en les universitats; té carrer, és capaç d´orientar-se en entorns que no coneix, sap lidiar amb els estranys, és un immigrant [es refereix al venedor de mòbils] que ha après les lliçons del desplaçament”. Un immigrant capaç d´entendre “la naturalesa incompleta de la forma construïda” que ha de culminar amb un seguit d’elements que aconsegueixin que el ciutadà visqui en la seva ciutat. Una ciutat heterogènia sempre porosa, flexible, diversa, incompleta y múltiple.

Es podrà dir que en tot plegat –em refereixo a l’enfocament centrat en les persones-, més enllà de les bones intencions, hi ha una certa dosi de demagògia. Però –com s´avançava més amunt-, anuncien el que ja és aquí o el que vindrà. De conseqüències imprevisibles, es deia més amunt.

Sense embuts: el placemaking i la democràcia directa aplicada a la construcció i la planificació urbana pot arribar a ser un obstacle en el disseny de la cité desitjada. El perill: passar del despotisme il·lustrat dels arquitectes i urbanistes al despotisme populista, estètica inclosa, de –entre d’altres- les associacions de veïns, els presidents de l’escala de veïns de cada edifici, els propietaris de les cases adossades, les penyes ciclistes o els clubs de petanca. En definitiva, qui decideix en una democràcia? El polític elegit o el venedor de mòbils?

Així les coses, caldria posar límits a determinades expectatives i metodologies que podrien ser contraproduents a l’hora de dissenyar una ciutat oberta en benefici de tothom que esdevindria una ciutat a la carta en benefici d´uns quants. De la ville a la cité. Però, dins d’ordre.

*

Miquel Porta Perales és escriptor.