El 1939, des de l´exili de París, Gregorio Marañón –metge, historiador, assagista i acadèmic- va publicar un dels seus assajos biològics que pretenia donar compte i raó del comportament del ser humà. Títol: Tiberio. Historia de un resentimiento (1). En el llibre l´autor elabora una teoria del ressentiment, aquesta passió que, deia Miguel de Unamuno, hauria de formar part dels pecats capitals. Aquest neguit que embarga a certs mandataris aferrats al càrrec.

Gregorio Marañón recull el desafiament de l´escriptor bilbaí i teoritza la passió/pecat del ressentiment d´acord amb el comportament dels homes ressentits que anem coneixent i tractant en el curs de la vida. Definició: “El ressentit es sempre una persona sense generositat”. Es a dir, que actua sense noblesa d´ànim. Afegeix: “El ressentit es un ser mal dotat per a l´amor; i, per tant, un ser de mediocre qualitat moral”. Val a dir que, pel nostre autor l´ “amor” es la capacitat de comprendre i que el “ser de mediocre qualitat moral” remet a qui té la quantitat necessària de maldat per incubar ressentiment que no es mai excessiu. El criteri per a detectar el ressentit: el seu comportament “cautelós i hipòcrita… la seva acidesa interior… el seu dissimular… cadascun dels seus actes, cadascun dels seus pensaments, acaba per estar farcit d´una indefinible acritud”. Acritud reflectida, sovint, en la tensió del gest.

Convé advertir que l´home ressentit atia la seva passió davant de qualsevol ofensa real o imaginada. L´home ressentit busca –una “viciosa necessitat”, afirma Gregorio Marañón- els motius per manifestar el seu ressentiment: “una sort de set masoquista li fa buscar-los o inventar-los si no els troba”. Pel ressentit, fins i tot l´humor no es sinó una reacció puntual, una sort de patent de cors, per així “crucificar, entre somriures, les coses, les persones o els símbols que [li] han fet un mal o que figura que ho han fet”.

Un detall a retenir: la seva inferioritat moral “obliga el ressentit a un cert nombre de limitacions que semblen virtuts”. Així, d´aquesta manera, el ressentit passa moltes vegades amb una aparença de respetabilitat. Una falsa virtut que amaga l´afectació i la pedanteria. La veritat es que “si hi ha un home la vida del qual sigui exemple d´alternatives i de canvis en la consciència i en la conducta; exemple de personalitat construïda, no amb material uniforme, sinó amb fragments diversos i contradictoris, aquest home es Tiberi”. Tàcit: “els seus costums van ser diferents segons les èpoques”. Talment com els canvis de direcció d´alguns que ens vénen a la memòria.

Sosté Gregorio Marañón que el “ressentiment es incurable” i que el triomf d´un ressentit no canvia la seva manera de ser i de fer. El triomf incrementa el ressentiment. El ressentit entén el triomf com una “consagració solemne de què estava justificat el seu ressentiment, i aquesta justificació augmenta la vella acritud”. De tot plegat, sorgeix “la violenta venjança dels ressentits quan arriben al poder”. Una venjança, diríem avui, que no es sinó l´expressió del narcisisme despòtic.

De la teoria a la pràctica, Tiberi va ser un personatge arrogant, antipàtic amb el cap orgullosament erecte, impopular pels seus gestos i absències i per un govern sense gràcia, odiat pels continus processos, condemnes i suplicis que omplen l´última part del seu regnat. Tot plegat, en un ambient de delacions i de calumnies que angoixaven a una Roma que sols s´alleujava amb l´esperança d´aquesta paraula màgica que s´anomena canvi.

Mentrestant, Tiberi –dissociat de la realitat-, en una carta adreçada al Senat, es queixava de l´“odi” que suscitava la seva persona per servir bé a la República. Us recorda algú?

*  *  *

Sigmund Freud, a la Introducció al narcisisme (2), assenyala que el subjecte narcisista es considera a sí mateix com un objecte d´amor, reconeixement i exaltació. Un subjecte omniscient que defineix la personalitat narcisista Aquest subjecte que – segons que diu la psicoanàlisis- és patró de grandiositat, de necessitat d´admiració i de falta d´empatia.

El narcisista: el sentiment de grandesa, la prepotència, la necessitat de ser reconegut i admirat com superior als demés, la seguretat de l´èxit personal, el veure´s i observar-se com especial i únic, el manifestar unes expectatives no raonables, la confiança en las relacions interpersonals per obtenir els seus propòsits, la mancança d´empatia en no estar disposat a reconèixer o a identificar-se amb els sentiments i necessitats dels altres, els  episodis d´enveja dels altres, el comportament i les actituds arrogants i la fe en les seves virtuts entre les quals està la bellesa.

Aquest Narcís –traient a col·lació el mite grec- al que res no li agradava tant com veure la seva persona reflectida a l´aigua. Aquest jove que es tria a sí mateix, al seu cos i la seva persona, abans de buscar una altra persona per estimar-la. Aquest Narcís que va morir d´amor per sí mateix. Adverteix Sigmund Freud que el narcisista va construint el seu ideal del jo des de la infància. Un jo immune a qualsevol censura. Així es construeix una personalitat fictícia i seductora -el–narcisisme- capaç de resistir totes les mirades i encaixar qualsevol crítica.

Un tipus narcisista que sempre custodia l´ideal del jo. La fixació narcisista impedeix que el narcisista fugi de si mateix al temps que facilita que segueixi admirant-se a si mateix.

Tiberi es ja un Narcís devaluat i rancuniós. Però, enamorat. De si mateix, es clar.  Us recorda algú?

Notes

(1)Marañón, Gregorio. Tiberio. Historia de un resentimiento. Espasa – Calpe. Madrid. 1956.

(2)Freud, Sigmund. Introducción al narcisismo y otros ensayos. Traducción de Luis López Ballesteros de Torres y Ramón Rey Ardid. Alianza Editorial. Madrid. 2012.