Encara es llegeix a Henri Lefebvre (1901-1991), geògraf, sociòleg i filòsof francès que va tenir el seu públic durant l’últim terç del segle XX. A Barcelona -el 1971 Nova Terra va editar el seu conegut llibre Síntesis del pensamiento de Marx, que va iniciar molta gent en la doctrina marxista-. Henry Lefebvre va ser un autor molt visitat. La majoria dels seus lectors catalans es van deturar en els treballs de divulgació del marxisme, en el marxisme humanista que postulava, en la filosofia de la praxi marxista davant l’estructuralisme marxista dominant a l’època, en la recerca de la utopia i en la dita lògica dialèctica. Però, hi havia un altre Henri Lefebvre al qual, llavors, no se li va fer el cas que es mereixia. Gairebé trenta anys després de la seva desaparició, s’estan reeditant alguns treballs del Henri Lefebvre geògraf i sociòleg. De l’Henri Lefebvre pensador de la ciutat i analista del fenomen urbà i de la vida quotidiana. Parlo de llibres com ara La producción del espacio i El derecho en la ciudad que mereixen -avui- la nostra atenció. Alguna cosa n’aprendrem o en traurem d’aquests treballs i les seves idees, reflexions o propostes. Dit d’una altra manera, Henri Lefebvre -més enllà de la seva teoria de l’espai com un mitjà de producció, dominació i segregació, i més enllà de les seves triades dialèctiques marxistes- convida a pensar la ciutat -Barcelona com a rerefons- tot valorant, puntualitzant, criticant o postil·lant algunes qüestions del seu pensament. Ens detindrem en tres qüestions.

Afirma Lefebvre que les ciutats construeixen o constitueixen un espai dotat d’identitat, un temps que connecta el passat i el present, una pràctica que educa l’individu i la col·lectivitat, un sentit que atorga reconeixement existencial i simbòlic, uns lligams que estableixen relacions interpersonals i, fins i tot, una concepció del món que genera patrons de conducta. Potser a la ciutat de Barcelona li falti, encara, construir, o constituir, o consolidar, el seu espai, el seu temps, la seva pràctica, el seu sentit, els seus lligams i la seva concepció del món. Un relat, en diuen ara.

Afirma Lefebvre que la ciutat no ha d’estar al servei de determinats interessos econòmics, sinó que ha de ser propietat del ciutadà i la ciutadania. I per això, reivindica el dret a la ciutat i demana desprivatitzar l’espai urbà. El dret a la ciutat entès com el dret a la vida urbana, és a dir, com el dret de participació i gaudi de la ciutat. Preguntes: el gaudi de la ciutat, implica una oferta municipal d’habitatge? L’Ajuntament ha d’esdevenir una empresa constructora? Segueixo. Desprivatitzar l’espai urbà? Més participació en la presa de decisions, en dieu. Però, que potser als polítics no els trien els ciutadans per a que siguin ells els que prenen les decisions? Que potser els anomenats processos participatius són molt democràtics atesa la poca implicació de la ciutadania en tot plegat? Que potser els anomenats processos participatius no obren la via de la demagògia i el populisme? I quan a la vessant econòmica, per què la ciutat, contràriament al que pensa Henri Lefebvre, no ha de ser una realitat mercantil amb el conjunt dels seus interessos particulars en joc? Al respecte, hauríem de recordar la teoria de l’interès del carnisser d’Adam Smith que assenyala que productor i consumidor tenen interessos compartits. Continuant amb l’economia, per què “el capitalisme -com pensa el nostre- és incapaç de fer una planificació de l’espai? En bona mesura, la ciutat de Barcelona demostra precisament el contrari. D’altra banda, Barcelona també demostra que el capitalisme -per bé o per mal- no s’ha apoderat de “l’espai total” ni de “la mar, la platja, l’alta muntanya”.

Afirma Lefebvre que la ciutat és la condició de possibilitat de la “bona vida” entesa en termes de solidaritat. La solidaritat, d’acord. Però, fins a quin punt és lícita la solidaritat per decret? I no cal oblidar l’individualisme racional que assumeix que tot ser humà, en la seva diferència, posseeix la seva dignitat. Cosa que condueix a una concepció de la solidaritat construïda sobre bases no hipòcrites ni ideològiques. “Només els solitaris poden ser solidaris”, deia José Bergamín. O el que és el mateix: només els individualistes poden ser solidaris de debò. Per què no una ciutat d’individualistes racionals que no siguin estigmatitzats pel fet de ser-ho? Per què no una ciutat on els ciutadans no practiquin la solidaritat per decret imposada -subtilment o no- per algunes opcions ideològiques i polítiques que tenen el mal costum de repartir certificats de bona o mala conducta ciutadana per la via del judo moral?

Henri Lefebvre, dèiem abans, convida a pensar la ciutat. Fem-ho. Pensem-ho. Elaborem, si ho considerem oportú, un relat de la ciutat. Però, no cal oblidar que la ciutat és una realitat que es fonamenta en dos principis: ser el lloc on l’home supera els entrebancs de la naturalesa gràcies a l’arquitectura, l’enginyeria o el comerç; ser el lloc on sorgeix la comunitat política que aspira a harmonitzar els interessos de les persones gràcies a l’acció de les institucions.
En definitiva, la ciutat és el lloc de la civilització.

*

Miquel Porta Perales (Badalona, 1948) es un escritor catalán, licenciado en Filosofía y Letras