* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

Gaudí = Icona de Barcelona. Aquesta és la fórmula que ha substituït, darrerament, un artista que ha estat dècades ubicat entre l’oblit i el blasme. Alerta, però, perquè això és el que s’esdevenia a Barcelona, però no pas a d’altres països: de l’històric Gropius a l’actual Isozaki, se’l considerava ja en vida el pare de les estructures lleugeres (llegiu-hi un estadi olímpic per exemple), un creador i un científic que ha revolucionat les formes conegudes de l’arquitectura.

Què ens ha passat, doncs? En què hem badat, com a cultura i com a país? Diria que de tot i més, però faré remarca només dos factors que considero els grans impediments de l’avenç, real, de la nostra cultura en un marc global i de Barcelona com a capital generadora de continguts.

El primer és la falta total, absoluta, d’autoestima cultural per part dels diversos governs i fins i tot d’alguns dels propis actors i agents culturals, cosa que influeix en els baixos índexs de valoració (intangibles) i de consum (ràtios) de la ciutadania respecte de la cultura, més enllà del cinema i la música comercial.

Segon factor: el sectarisme. Durant dècades el gruix del debat sobre Gaudí es reduïa a si aturar o aterrar la Sagrada Família. Mentre a Alemanya s’estudia la geometria de Gaudí per a dissenyar cotxes que es venen a tot el món, aquí discutíem si passar un tren sota el temple d’un catòlic. Mentre a Rússia analitzen els hiperboloides i les formes de càlcul gaudinianes per a estudis aeroespacials, aquí fem batusses de cenacle, ideològiques i provincianes.

I és que la recerca més innovadora ens ha mostrat un Gaudí que va inventar el just-in-time, que treballava amb paràmetres de co-working, que dissenyava en 3D abans d’inventar-se l’Autocad, que bastia edificis eficients des d’un punt de vista energètic i ecològic, que feia reciclatge matèric i alhora funcional, racional, pràctic, constructiu, estructural i, atenció, sense cap renúncia a l’estètica. Un artista que prioritzava en el calendari les necessitats socials (és actual, això?), com fer una escola, una cooperativa o una biblioteca, per davant d’una església… Què ens ha passat, doncs? 70 anys de desmemòria.

El 2014 el primer Gaudí World Congress posava Barcelona en la capitalitat mundial del coneixement patrimonial gaudinista (amb tots els valors que significa per a una ciutat i una cultura com les nostres aquest bagatge), però també, i això és prou inèdit, d’una recerca que permet noves creativitats i nous dissenys amb tecnologia actual, i l’aplicació de processos i de concepcions interdisciplinàries en empreses i institucions, dins i fora de l’arquitectura. Aquest febrer amb la Universitat de Barcelona creàvem una Càtedra interdisciplinària Gaudí. Al juny, farem un congrés a la Xina i a l’octubre el 2n congrés mundial a Barcelona. Petites estructures per a un estat cultural.

En una època de polítiques estenoiques, de retall de la recerca i la cultura, enteses com a despesa prescindible en temps de crisi, ¿serem capaços d’incorporar aquests inputs en el debat del model econòmic, turístic, cultural i acadèmic de la ciutat?

O encara ens ancoren esquemes del segle passat?

Marià Marín

*

Marià Marín i Torné és cofundador de The Gaudí Research Insitute i va dirigir l’Àrea del Llibre i de les Arts Visuals de l’Institut Català de les Empreses Culturals de 2003 a 2011.

* * *
Sigue el debate diario de Hänsel* i Gretel* en nuestra cuenta de TWITTER