* Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

La inauguració de la seu barcelonina de la Fundació Mapfre amb l’exposició ‘El triomf del color’ posa a l’ordre del dia una vella anomalia cultural catalana. L’exposició cobreix sobretot el període postimpressionista i serà recordada per la importància d’algunes obres, talment Dans le parc de Chateau Noir de Cézanne, destacant-se sobre un conjunt tan interessant com admirable.

Aquest esdeveniment ens hauria de fer recordar la influència que l’impressionisme i el postimpressionisme van exercir sobre els pintors catalans i la reeixida assimilació que aquests en van fer, fins al punt de semblar que, després de la francesa i a una certa distància, la pintura catalana era la millor del món. Els artistes que ho feien creïble, a més dels Picasso, Miró i Dalí, eren Sunyer, Anglada Camarasa, Mir i la resta d’artistes que figuraven en l’obra de Joan Merli 33 Pintors Catalans. L’anomalia consisteix en el desconeixement actual de la majoria d’aquells artistes, progressivament agreujat des que es va procedir al desmantellament del Museu D’Art Modern de la Ciutadella fins la darrera remodelació de la secció moderna del MNAC, en la qual molts d’ells han estat ignorats.

Per resumir l’estat de la qüestió cal constatar el “desconeixement d’elit”, és a dir, dels estaments culturals i de molts intel·lectuals, professors i creadors d’opinió, les conseqüències del qual es plasmen en fets com que sigui el mateix públic que omple les sales de la casa Garriga i Nogués qui ignori no ja l’obra, sinó els noms dels nostres artistes, tret de rares excepcions que confirmen la regla. Dins la mateixa seqüència lògica, el col·leccionisme, que es nodreix dels amants i coneixedors de l’art, pràcticament els gira l’esquena. La mort o les edats avançades dels col·leccionistes que compraven en vida dels artistes i la renúncia dels galeristes a defensar, promoure i gestionar llurs obres, preferint liquidar-ne els stocks, fan que els hereus, en voler desprendre-se’n, acudeixin a les cases de subhastes, l’únic interès de les quals és, per definició, “rematar-les”.

Rematar-les i liquidar-les han estat els mots d’ordre, anul·lant dels museus, de les bones col·leccions i de la memòria l’art català de quan París semblava a tocar de la mà. L’única conclusió positiva que es pot extreure d’aquest genocidi és que pràcticament qui vulgui pot fer-se una bona col·lecció de pintura catalana. Tanmateix, no he observat encara la més mínima indicació en aquest sentit.

*

Lluís Boada és economista i historiador de l’art.