L’home modern atorga a la natura un do que es nega a si mateix: la innocència. Gaudí decideix que la seva obra més portentosa, i pòstuma, s’aixequi vers el cel, però amb una lleugera reverència que la deixa cinc metres i mig per sota del cim de Montjuïc, 177,7 metres, la peça més alta de l’enclavament diví on s’ha assentat Barcelona. Encara que sigui en homenatge a Déu, l’obra de l’home no ha de pretendre superar la del Creador. Aquest és el principi on rau la decisió de l’arquitecte.

El fet extraordinari és que les institucions representatives de la ciutat, declaradament laiques d’ençà de la democràcia, no solament han respectat la postura de Gaudí, sinó que anàlogament han reverenciat la seva obra establint legalment que cap edifici que s’alci a Barcelona pugui sobrepassar en altura el temple de La Sagrada Família. Així, les dues torres del front marítim estan a les cotes dels 154 i 157 metres i Nouvel va haver d’ajustar la torre de la plaça de les Glòries, deixant-la en 144 metres, per adequar-la a la jerarquia arquitectònica i espiritual que es fixa a les ordenances municipals.

En recordar aquests fets no pretenc pas criticar-los, ans el contrari. M’admira el seny urbanístic que fa de Barcelona una de les grans ciutats més ben proporcionades del món. M’admira encara més que hagi vençut les temptacions verticals inspirant-se implícitament en el principi que guià Gaudí, la qual cosa ha permès que la ciutat no saltés literalment pels aires, com ha succeït en molts altres llocs, seguint les seduccions del diner, del disseny arquitectònic i del poder en aquest temps de vanitats tecnològiques.

També vull defugir aquí els debats que estan oberts sobre la idoneïtat del procés constructiu de la Sagrada Família d’ençà de la mort de Gaudí. El temple, esdevingut basílica per decisió de Benet XVI, que va venir el 2010 per consagrar-la amb aquest estatut honorífic, ha sobrepassat el llindar del dubte sobre el seu acabament. El fre de visitants i, per tant, dels ingressos o donatius que aporten, només ha generat incertesa sobre la data del mateix acabament, una vegada s’ha constatat la impossibilitat que es produís el 2026, centenari de la mort de l’arquitecte, com s’havia previst.

En Lluís Racionero a Antoni Gaudí: El so de la pedra (Edicions 62, 2004) va novel·lar la trobada de Gaudí amb el senyor Bocabella, president fundador de l’Associació Josefina i promotor de l’obra. Es trobava a Montserrat, al cambril de la Moreneta, quan l’arquitecte Martorell, els va presentar, tot dient que Bocabella volia bastir un temple expiatori a Barcelona. “Què heu d’expiar ara?“, hauria estat la reacció de Gaudí. “El desconegut no es va esparverar, sinó que contestà amb calma fanàtica: “El de sempre, la feblesa humana”.

Fossin quines fossin les manifestacions de la feblesa humana que motivessin als promotors –el catàleg on triar és immens–, sempre m’ha semblat interessant la condició de temple expiatori, finançat conseqüentment amb donacions, que ha tingut des de l’origen i segueix mantenint La Sagrada Família. Recordo quan anava a l’escola haver sortit a postular per recaptar diners per a la seva construcció entre la gent de la ciutat que aleshores la sentia, gairebé sense excepcions, tan seva. Jo fa anys esmorzo contemplant-la a través de la finestra, mentre la van bastint, tot fent càlculs, plausibles fins a la frenada pandèmica, sobre les meves possibilitats de veure-la acabada. No crec pas que sigui l’únic barceloní que hagi relacionat el seu temps de vida, una fita personal, amb la conclusió de les obres del temple, una fita col·lectiva.

En efecte, més enllà del seu significat religiós i el seu valor arquitectònic, la importància de La Sagrada Família per a la ciutat és decisiva. Vaig expressar la meva opinió al respecte en l’inici del llibre La senectud del capitalismo (EDLibros, 2017): “un templo expiatorio, […] engrandecido por el genio de Gaudí, además de cumplir una función religiosa, espiritual y estética, se ha convertido en un importantísimo captador de dinero […] para la ciudad y el país entero, pues, atraídas por él, verdaderas multitudes visitan otros edificios y museos, se alojan en hoteles, comen en restaurantes, utilizan los medios de transporte, hacen compras y se entremezclan con la gente en las calles dando un aire cosmopolita a Barcelona”. I concloïa: “De modo que La Sagrada Família es un espléndido ejemplo de una de las paradojas de la economía, a saber, que algo que no fue hecho con fines lucrativos se convierta en una fuente incesante de riqueza”.

Seria convenient no oblidar mai aquesta inspiradora paradoxa. Podria ser especialment fèrtil a l’hora de pensar com voldrem que sigui la ciutat del dia després d’haver rematat el magne temple amb la torre de Jesús. Sigui per la nostra feblesa, que ens fa susceptibles de ser contagiats, o bé per la nostra bestiesa, que ha permès que la taxa de vacunació del continent africà no passi del 7%, ja no tornem a saber quan es podran acabar les obres. La pandèmia segueix trucant a la porta i el temps d’expiació s’allarga indefinidament.

El 1486, Pico della Mirandola va escriure el bellíssim Discurs sobre la dignitat de l’home on afirmava la innocència de la natura: “La naturalesa limitada de les criatures està continguda en les lleis prescrites per mi”, Jahvé deia a Adam, tot expressant-li seguidament la confiança en la llibertat que donava a l’home: “Tu, en canvi, les determinaràs no pas constret per cap barrera, sinó segons el teu arbitri, al poder del qual et confio”. Han passat cinc segles llargs i no acabem de saber estar en el lloc que se’ns hauria designat: “T’he posat en el centre del món perquè des d’allí puguis dilucidar tot allò que hi ha en el món”. Què se n’ha fet d’aquell antropocentrisme optimista de l’humanisme renaixentista i on ens ha portat?

Malgrat tot i sigui quan sigui, la conclusió de La Sagrada Família està en l’horitzó dels barcelonins. I això, ens agradi o no, inaugurarà una nova època de la ciutat, ja que el llarg procés constructiu del temple i les seves vicissituds són representació i símbol del procés constructiu i evolutiu de Barcelona, capital de Catalunya, durant més d’un segle. D’alguna manera, a la vella manera, la ciutat també adoptarà la condició d’obra acabada. No podem conèixer anticipadament la sensació que això produirà. Tanmateix, és legítim que ens anem interrogant sobre com serà i com voldríem que fos aquesta nova època, encara que després hàgim de canviar les preguntes i les respostes. Quina serà la nova manera de produir-la i de produir-nos en ella? Tal vegada aquest concepte de produir s’hagi de transcendir per una poiesis, per una nova relació entre creació i producció, possibilitat humana que vaig apuntar a Una economia poètica (Argos Vergara, 1984), la qual permeti una recreació que ens caracteritzi a ulls nostres i del món. Ens ajudarà a orientar-nos en aquest camí haver après de la història que ha portat la “catedral dels pobres” a ser un dels eixos culturals i espirituals del món. I sobretot cal, caldrà, contemplar La Sagrada Família, i la immarcescible empremta de Gaudí que hi batega, perquè ella és la lliçó.