Article publicat a La Vanguardia el 27-10-2019

Continuem les reflexions post-Gallery Weekend. Si la setmana passada parlàvem de la fragilitat de les galeries i de com, a Barcelona, la deslocalització les ha perjudicat, avui m’endinsaré en un altre factor: la rellevància de les inauguracions i, d’aquí, la pèrdua de centralitat d’aquestes galeries en el debat social.

Recordo amb una certa nostàlgia, durant els meus anys universitaris a la Barcelona de finals dels vuitanta, que a las inauguracions del carrer Consell de Cent, l’epicentre de les galeries!, hi trobaves tot el sector reunit. En un món menys comunicat, les inauguracions de la Taché o de la Salvador Riera suposaven parlar amb el més granat d’artistes, crítics o col·leccionistes, que es barrejaven generacionalment entre l’esvalot de converses artístiques. Una inauguració de Tàpies o Barceló era alguna cosa més que obrir les portes d’una exposició. En una Barcelona que per no tenir no tenia ni un museu d’art contemporani, era un esdeveniment de ciutat.

Avui les inauguracions s’han tornat grises i avorrides. Llevat de comptades excepcions, i malgrat el lloable esforç dels galeristes i de les seves associacions per atraure visitants, són molt poc freqüentades, cosa que denota un sector precari, un mercat fràgil i una ciutat amb poca il·lusió. Em preguntaran si passa en altres latituds. Sens dubte, Barcelona no és una excepció, però a Madrid o a Londres, per posar dues capitals ben pròximes, la tensió i l’interès que desperten les exposicions són més intensos. Aquí hem perdut pes específic i capacitat d’influència social. No es nota ni la complicitat entre el mateix sector artístic.

No assenyalo els galeristes d’aquesta desafecció. Ells lluiten cada dia per aportar continguts artístics de qualitat a la ciutat. No hi ha culpables. Només si no s’hi posa remei. I ens toca a tots posar el nostre gra de sorra per canviar aquesta dinàmica.

*

Llucià Homs és assessor cultural i cofundador de Hänsel* i Gretel*