Skip to content

Julià de Jòdar — Contingut, forma i llengua en «L’atzar i les ombres»

La trilogia L’atzar i les ombres s’ha reeditat recentment i per primera vegada en un únic volum. L’autor revisa (i reescriu) una de les obres més importants de la història recent en el 25è aniversari de la seva primera publicació: un gran fris històric sobre la consciència popular dels barris industrials de la perifèria barcelonina que ens permet entendre la complexitat d’aquest territori metropolità.

*

La meva primera experiència conscient com a escriptor arrenca de la lectura del poema de Gabriel Ferrater, In memoriam, que em va inspirar el tema d’una futura trilogia en forma de novel·la d’aprenentatge, L’atzar i les ombres, que narra la relació d’un noi de catorze anys amb els adults a partir d’un fet accidental que remou el passat, vint anys després del començament de la revolució i la guerra civil, al barri obrer on transcorre l’acció.

 

 

En aquest cas, la justícia poètica va voler que un dels temes gravats en la meva consciència d’adolescent per la lectura de Verne (El capitán Hatteras, o los ingleses en el Polo Norte) i Dickens (David Copperfield) –l’estranyesa enfront dels adults, sempre sobrevalorats, com recordava Witold Gombrowicz)—trobés el context històric (guerra civil), l’edat del protagonista (catorze anys), i la posició moral del narrador (distanciament respecte de l’experiència viscuda amb els adults) en In memoriam. Amb el seu poema, Ferrater demostrava que el català era pertinent per convertir un tema “local” (un episodi de la guerra civil a Reus) en “general”, “abstracte”, o “universal”. En aquest cas, la llengua literària adquiria l’estatut de “nacional” –és a dir, servia de pont per accedir a un nivell “universal”—, perquè era capaç, com en el cas de l’obra de teatre Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu/Ricard Salvat, d’ultrapassar el fet concret i fer-ne forma universal gràcies a la distància creada entre els fets narrats —els estralls de la guerra sobre la consciència moral de la gent— i l’emoció del narrador que els ha viscut –descregut de tota aspiració ètica o filosòfica de mestretites— I el pas obligat per anar del fet “local”, de la tranche de vie, a la seva condensació  “nacional”, a l’abstracció que el dota de potència simbòlica, més enllà de les batusses entre veïns de Reus durant la guerra civil, no és pas l’apropiació de categories “universals” (la por, la venjança, etc.) per farcir el relat “local”, sinó la utilització conscient de la llengua literària –despullada de connotacions èpiques o líriques, eixuta com una crònica, sense escarafalls de retaule històric—per fer-la constituir per si mateixa, i des de si mateixa, una part indestriable de la forma que adopta el relat, que és una no-forma, en el sentit de manca absoluta de “voluntat d’estil” per sobre de la matèria del relat. (Aquí, la trampa consistiria a pensar que l’eixutesa de l’estil de Ferrater es correspon amb la simplificació del punt de vista, quan és justament tot el contrari: només l’aprofundiment del punt de vista permet arribar al moll de l’os del tema per propiciar-ne el decantament, la distància, la concisió estilística. En el cas d’Espriu, la combinació de prosa, poesia i narració escènica crea un garbuix fascinant.)

Resolt aquest afer, diríem, “extern”,  em calia resoldre una qüestió molt més decisiva, d’ordre “intern”: la interferència de la llengua que componia la matèria del meu relat –vides d’un barri industrial, majoritàriament d’expressió espanyola—amb la meva pretensió de fer entrar el seu relat “local” en la categoria de “nacional”, a través de la llengua literària catalana, apresa per mi, però no pas constitutiva de mi. (En aquells temps, jo hauria d’haver escrit, per llengua i per afició, com el Vargas Llosa de La casa verde, i el fet és que ho vaig provar i no me’n vaig sortir: la saturació espriuana en la meva sang literària era d’un nivell molt superior al que jo mai hauria pogut suposar.) 

Un altre cop sense consciència explícita, però, en aquest cas,  deixant que el pòsit com a lector adult pugés a la superfície, els exemples d’Espriu i de Ferrater se’m van revelar decisius. Perquè tots dos utilitzaven la llengua literària rebuda posant-la al servei d’un propòsit que, en la seva pròpia textura, ja contenia la posició moral de l’autor, més enllà de disquisicions sociològiques, historicistes, o, ras i curt, puristes. Això propiciava que els meus personatges s’expressessin de la manera que em convingués, i en la llengua conscientment triada, per passar del nivell “local” al “nacional” –símbols de les classes baixes d’un país condemnades a ser engolides pels canvis històrics sense deixar-ne rastre: la trilogia conclou amb la destrucció del teixit fabril, la desaparició de la classe obrera industrial, i l’enderrocament de fàbriques i habitatges, camí de la desnaturalització i terciarització del barri. (A més a més, en el cas d’Espriu, la textura dramatúrgica creada per Ricard Salvat, una mena de fris continu, un cargol sense fi que tragina vides per menar-les a la trituradora de la història, em servia de marc general per on fer circular, camí de l’oblit, personatges i espais a L’atzar i les ombres.)

La resta és una obvietat: si aconseguia una llengua literària al servei del meu propòsit –obrir una nova vena, en el corrent de la literatura catalana, per on circulés l’aiguabarreig de les seves classes populars–, el pas de “nacional” a “universal” només podia provenir de la distanciada lliçó ferrateriana. En aquest cas, la invenció de una bipolaritat –l’espacial (barri de Guifré [català] i Cervantes [espanyol]— desdoblada en una altra, la individual  (Gabriel Caballero [antiheroi]/noi que va prendre el relleu de l’Eulògia [narrador de la pròpia vida, falsificada en la ficció])—proporcionava l’estructura suficient per al meu distanciament respecte de llocs, persones i fets que podien restringir  l’autonomia de  la veu narradora. El que de cap manera no podia preveure és que les hores i hores de repeticions i assajos de la Ronda de mort a Sinera, on jo havia participat quan tenia vint-i-dos anys, m’havien “constituït” en ventríloc de la llengua literària espriuana, de la qual encara no me n’he sabut desprendre del tot. I em sembla que ja comença a ser una mica tard per millorar els resultats de l’empelt.

 


Julià de Jòdar i Muñoz (Badalona, 28 de desembre de 1942).

Escriptor, Llicenciat en Història moderna i contemporània. Inicià la seva carrera d’escriptor l’any 1997 amb L’àngel de la segona mort (Premi Ciutat de Barcelona), primera novel·la de la trilogia L’atzar i les ombres, que inclou també El trànsit de les fades (2001, Premi de la Crítica Catalana) i El metall impur (2006, Premi Sant Jordi). Ha publicat L’home que va estimar Natàlia Vidal (2003, Premi Prudenci Bertrana) i el llibre d’epigrames Fot-li, que som catalans!, amb Xavier Bru de Sala i Miquel de Palol. Entre les seves darreres publicacions destaquen Noi, has vist la mare amagada entre les ombres? (Proa, 2008) i La pastoral Catalana (Proa, 2009).

Va ser diputat al Parlament de Catalunya per la Candidatura d’Unitat Popular d’octubre de 2015 a gener de 2016.

En l’actualitat, col·labora amb el diari Avui i la publicació electrònica Vilaweb i pertany a l’Associació d´Escriptors en Llengua Catalana.

 

 

Published inARTÍCULOS DE TODOS LOS CICLOSCosmopolitismo o el retorno al bosquePUBLICACIONES

Be First to Comment

Deja una respuesta

Simple Share Buttons