El crític d’art Alexandre Cirici Pellicer va escriure l’any 1946 a la revista Ariel l’article “L’art de la saviesa“. Feia un repàs de l’art català que concloïa així: “Cal que arribi el dia del retorn a l’harmonia, i en el nostre país, una gramola, un lavabo, una forquilla, un capell o una ampolla, no menys que un monument, tinguin aquella plenitud universal que de la cultura clàssica han heretat les barques de les nostres platges i les arades dels nostres camps, obres d’art, tan belles.”

Per primera vegada, ara fa setanta anys, s’emparentava el disseny més humil i funcional dels estris quotidians amb les arts. Hi havia una enyorança de les cultures clàssiques mediterrànies, citava l’Atenes de Perícles i la Florència dels Mèdici com a model de referència per il·luminar-nos. La Barcelona de qui…?

Des d’aleshores la cultura creativa catalana ha anat desenvolupant una meritòria trajectòria dins l’àmbit del disseny, tant industrial, tèxtil, com gràfic. La recent inauguració del Museu del Disseny a Barcelona és una fita del ferm arrelament d’aquesta recent disciplina, tot i la seva insipiència. Perquè l’arquitectura li porta segles d’avantatge. El disseny té un naixement contemporani al voltant de les avantguardes del segle XX  –amb un singular protodisseny modernista– que arrenca amb el GATCPAC i s’esmicola abruptament durant la Guerra Civil per revifar a finals dels anys 50 al FAD i encetar el seu arrelament.

Tot i ser un dels trets diferencials de la creativitat barcelonina, fruit de la industrialització amb sensibilitat, el disseny encara arrossega mala premsa. Certa intel·lectualitat el considera massa frívol o esteticista i li nega el rang major cultural que demanava Cirici.

No està considerat dintre de les caselles culturals convencionals: música, pintura, teatre,  literatura, fotografia… la seva ambivalència com a producte de consum alhora que creació, l’allunya dels cànons més estrictes. Però, ¿no es mercadeja també amb els quadres, les cançons, les performances, els llibres i l’arquitectura? Efectivament tot producte cultural està sotmès al mercat de forma inexorable. Cal destriar el valuós de la palla.

Ara el bon disseny ha de validar la seva pertinença al tronc principal de les arts. Els països més civilitzats ja no en tenen cap dubte, conscients de la seva rellevància social. Aquí ens permetem dubtar-ne per ignorància. Cal una mica més de rauxa!

Juli Capella

*

Juli Capella (Barcelona, 1960) es arquitecto.