Llegeix aquí la primera part de l’article.

 

Bellesa dels cossos en acció

En el procés de reconstrucció i posterior construcció de Barcelona, hi ha uns subjectes que la fan possible. Paletes, “peones” , enquitranadors, picapedrers, fusters, guixaires, maquinistes de tota mena….. i un llarg etcètera. Leopoldo Plasencia desvela i fa visible els seus cossos, les seves activitats i treballs. Leopoldo Plasencia, els disposa com si formessin part d’un cos de ball, una coreografia dels cossos en acció com si d’una performance es tractés, una disposició que fins a cert punt remet a la disposició dels balladors dels grups folklòrics mallorquins que havia retrat amb anterioritat. Sent fascinació pels cossos en acció –una mena d’humanisme fotogràfic- en un sector, els treballadors de la construcció, sense representació.

Els capta en el moment precís de llençar la “gravilla” que donarà fermesa a la futura plaça. Els retrata en bells i clàssics contrallums màquina i home.

 

 

 

 

 

 

 

 

No està lluny, la seva consideració d’art, d’art de la “paleteria”, de la consideració de la construcció com a art. Leopoldo Plasencia, s’avança a la màxima de John Berger: veure comporta comprensió i coneixement. Pel fotògraf, el seu treball –que no sabem si considerava artístic-, lluny de ser concebut com a creació, és caracteritzava per un treball de recepció, de donar forma al que rebia.

Leopoldo Plasencia desvela, fa emergir, el treball coral, el treball comunitari que hi ha en la construcció, en la rehabilitació d’un edifici, en l’aprenentatge d’un ofici, en el treball industrial. Els conflictes són absents, les condicions de treball, també. No ens deixa veure cap rastre de conflicte, de dissidència.

Durant la dècada dels quaranta i gran part dels anys cinquanta, el fotògraf exigeix identificació, empatia i compassió corporal i mental, en paraules de Juhani Pallasmaa amb els subjectes, amb els artífexs de la reconstrucció de Barcelona.

És aquest situar els subjectes en el centre de la narrativa fotogràfica de la reconstrucció de Barcelona -els subjectes que la fan possible de manera física, corporal, visceral-, el que fa excepcional l’obra de Leopoldo Plasencia. És però, una narrativa sense observadors. Les empreses que el contracten per fer els reportatges, no tenen cap interès en el procés, tan sols volen exhibir el producte final. Per a Leopoldo Plasència, de moment, encara sí.

 

Visió perifèrica, ciutat perifèrica

Lluny dels enclavaments de la centralitat urbana que la narrativa visual construeix durant els anys cinquanta i seixanta, Leopoldo Plasencia circula per territoris perifèrics. Més enllà de l’encàrrec, fa una lenta aproximació a uns paisatges poc explotats, visualment parlant. Els veu, i els fotografia.

 

 

 

 

El Morrot, és un dels escenaris de Leopoldo Plasencia. Aquesta banda de la muntanya de Montjuïc, la que dóna a mar, no ha estat en l’objectiu del quefer fotogràfic, parlant en termes generals, ni apareix massa sovint en la iconografia urbana –excepte remarcables excepcions contemporànies Manolo Laguillo a la dècada dels setanta-vuitanta i Jorge Ribalta, recentment- malgrat formar part de la mateixa muntanya que acollí l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i que tanta i tanta iconografia ha produït i tanta i tanta historiografia l’ha destacat com a fita per entendre el desenvolupament de la ciutat.

Els darreres de Montjuïc, els darreres de la ciutat, són sovint el batec per allà on transita el passat i l’esdevenir urbà. Allà on es concentra una certa forma de vida i de repòs, de plaer, de producció, d’infraestructures. Arquitectura informal, és a dir, barraques, canteres, far, ferrocarril, dipòsits de combustible, sitges, port, cementiri. I, al capdamunt, el castell.

En un altre extrem de Barcelona, Leopoldo Plasencia s’atansa a les Cases Barates d’Horta, construïdes abans de la guerra. La vida transcorre pels marges de la fotografia, una dona camina decidida, bossa en mà, una persona gran, apareix a l’altra banda, i intercanvia mirades amb la criatura recolzada al dintell de la porta. L’únic que observa al fotògraf, és el gos, que mira directament a càmera. La resta, van a la seva. Leopoldo Plasencia trenca, surt de la perspectiva cartesiana, per a constatar què és en els marges on hi ha la vida, on hi ha història.

Durant dos anys, Leopoldo Plasencia farà un seguiment exhaustiu de la construcció del nou barri de la Verneda. Les primeres fotografies mostren els primers símptomes que denoten l’inici de transformació d’un paisatge rural, agrícola, situat en un extrem del Barcelona. Centenars de fotografies, donen compte del procés de de construcció dels habitatges i resseguirà la història fins que els nous estadants arribin al nou barri. Novament, el procés, tot el procés i tota la història que configura el procés. Memòria visual de la transformació del paisatge, de la creació d’un barri.

El recorreguts fotogràfics de Leopoldo Plasencia, professionalment parlant, queden lluny de la Barcelona acollida en les guies i fotollibres que, a la dècada dels cinquanta es posen en circulació, amb una gran difusió popular i que, en paraules de Jorge Ribalta “han tingut probablement l’impacte més gran sobre l’imaginari modern d’aquesta ciutat i les seves representacions visuals”. Uns recorreguts que no deixen de donar voltes al centre i que només s’hi allunyen a la recerca de la monumentalitat romànica, gòtica, eclèctica o modernista.

En cap cas, els marges, la perifèria urbana, existeix en la representació iconogràfica de la ciutat, de l’imaginari col·lectiu, excepte per aquells que hi viuen.

Quan la disposició de sol urbà a Barcelona estigui pràcticament esgotada, els polígons habitacionals es bastiran en comarques properes. Constituiran les noves perifèries, reals i simbòliques. Ens referim al barri de San Cosme, al Prat del Llobregat, a barris de Viladecans i a Ciutat Badia, previst per acollir 25.000 persones. Blocs i blocs d’habitatges enlairats i destinats a les classes populars.

Fotografies en blanc i negre, perspectives que accentuen la buidor i el caràcter fantasmagòric de l’aparició sobtada de milers i milers d’habitatges en el que fins feia poc eren paisatges erms o agrícoles.

Som a principis dels anys setanta. És l’eclosió del suburbi més enllà de la ciutat. Un canvi radical del paisatge, que afectà Europa i Amèrica.

Les fotografies de Leopoldo Plasencia posades en relació, ens remeten a les d’altres fotògrafs que van aproximar-se als desenvolupaments residencials a Amèrica, entre d’altres, Lewis Baltz, Robert Adams i Stephen Shore i a l’exposició New Topographics: Photographs of a Man-Altered Landscape, exposició que es va fer a la George Eastman House, a Rochester, Nova York.

El d’aquí, Leopoldo Plasencia, i el d’allà, van més enllà de la pura documentació, creen una tensió deliberada entre la bellesa formal de les imatges i l’entorn econòmic i social.

*

Isabel Segura Soriano és historiadora i investigadora. Autora del llibre Barcelona en construcció (1940-1970) Fotografies de Leopoldo Plasencia, publicat per l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya