El fons fotogràfic de Leopoldo Plasencia(1), constitueix un relat de la reconstrucció física de Barcelona, una crònica que abasta des dels primers anys quaranta del segle XX, fins a mitjans dels anys setanta. Els seus reportatges fotogràfics, depassen els estrictes marges de la ciutat i s’endinsa en ciutats properes, Mollet del Vallès, Terrassa, Badia del Vallès, Mongat, Sant Joan Despí, Viladecans….

El gruix del fons fotogràfic de Leopoldo Plasencia, amb més de divuit mil imatges, es conserva a l’Arxiu Històric Fotogràfic de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Tot ell, conforma una mena de crònica, un making off (2) de la reconstrucció de Barcelona, després d’haver estat bombardejada, de manera sistemàtica a partir de 1937 i, molt intensament el 1938.

Leopoldo Plasencia subsistí a la guerra civil però no el va deixar indemne. Hi ha un abans, un durant i un després de la Guerra Civil en la biografia del fotògraf. La guerra, com totes les guerres, trastocà la vida quotidiana i les expectatives vitals i professionals. La de Leopoldo Plasencia també. La guerra, com totes les guerres, trastocà la fotografia, la manera de mirar i de representar.

La Barcelona versallesca

En la immediata postguerra apareix el portfoli Parques y jardines de Barcelona, 1944 un bell àlbum amb reproduccions fotogràfiques de Leopoldo Plasencia. La realització de l’obra, corre a càrrec del mateix autor, segons consta al dors de les imatges. L’àlbum, és un recull d’una cinquantena de còpies fotogràfiques de parcs i de jardins –el Turó Parc, el parc de la Ciutadella, els jardins de la plaça de Gal·la Placídia i del passeig de Sant Joan…- parcs i jardins d’una geometria perfecta accentuada per la ma destra i l’acció dels jardiners, invisibles, absents de les imatges però que intuïm, fa poc que han abandonat l’escenari, després d’haver enllestit la seva feina.
El conjunt de fotografies impecables són estàtiques i “estèrils” –en paraules de Philip Ursprung – com ho són les imatges de propaganda política d’orient i d’occident, del passat i del present, una propaganda en aquest cas, de la ciutat franquista que es mostra calmada, ordenada, regulada.
El jardí versallesc com a imatge simbòlica de la ciutat. Tota la ciutat és un immens camp reglat, pautat, podat de tota dissidència. Com les plantes, capades en el seu lliure creixement.

 

Reconstruir Barcelona

Esgotada en si mateixa la imatge versallesca en blanc i negre Barcelona té urgències. Urgència per refer els carrers destrossats, les vies de comunicació interrompudes i restablir els nusos de comunicació.

Leopoldo Plasencia capta el refer físic de Barcelona, com a free-lance que diríem avui en dia, i que en terminologia de l’època, a tant la peça, a tant el reportatge. Treballa per encàrrec, per encàrrec de les empreses constructores que guanyen concursos públics, concursos que només podien guanyar aquelles que havien demostrat la seva fidelitat vinculant amb el règim franquista, aquelles que li havien donat suport durant la guerra. La construcció, no quedava al marge de la ideologia. També era política.

 

Memòria del procés

Hi ha una manera de fer, una seqüència, en el procés de producció del reportatge fotogràfic. Leopoldo Plasencia capta el moment precís del paisatge abans de la intervenció urbanística o arquitectònica. Li interessa l’entorn on s’inscriurà la intervenció que canviarà la fesomia del lloc. No és un abans i un després, és sobretot, el seguiment del procés de transformació el que li interessa, i en tot el procés en destaca els artífexs, els protagonistes, aquells que intervenen directament en la reconstrucció.

En el particular making off de Leopoldo Plasencia sobre la reconstrucció de Barcelona, la monumentalitat hi és absent. No té cap interès pels monuments, pels edificis monumentals de la ciutat, sí en canvi pels moments, pels episodis del procés. Capta la diversitat de moments del procés de reconstrucció, en una primera etapa de la seva trajectòria professional –que no podem desvincular de la història de la ciutat – i de la construcció de la nova Barcelona, que s’enlaira pels vessants de la serralada i els traspassa, cap a les comarques veïnes, Baix Llobregat, Vallès Occidental,…. , en les dècades posteriors, anys seixanta i setanta.

Està més interessat en la història del procés que en els monuments bé siguin florals, urbanístics o arquitectònics.

*

Isabel Segura Soriano és historiadora i investigadora. Autora del llibre Barcelona en construcción (1940-1970) Fotografies de Leopoldo Plasencia, publicat per l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

1. Aquest article es basa en el text del llibre Barcelona en construcción (1940-1970) Fotografies de Leopoldo Plasencia. Textos i selecció fotogràfica d’Isabel Segura. Barcelona, Institut d’Estudis Fotogràfics de Barcelona-Viena Edicions-Ajuntament de Barcelona, 2017.

2. Li manllevo les paraules a Valentín Roma del seu text “Documento, sensualismo y realidad en la fotografía de Manolo Laguillo”, del catàleg Manolo Laguillo. Razón y Ciudad. Madrid, Museo Ico-La Fabrica-Photoespaña, 2013, pàgs. 81-88.

 
(continua leyendo la segunda parte del artículo)