«Nos queda la voz. Nos queda la decisión de seguir escribiendo incluso cuando nadie nos busca.»

— Ángel L. Fernández Recuero

Durant anys, una part important del treball cultural —també des de l’àmbit públic— ha consistit a fer-se visible: arribar a nous públics, generar impacte, fer créixer les audiències, guanyar presència digital, sumar seguidors. Ens vam acostumar a pensar que el valor del que fèiem es podia mesurar en clics, reproduccions i interaccions. I potser, en part, era cert. Però el context ha canviat.

Una editorial recent de Jot Down ho expressa amb una claredat punyent: el trànsit als mitjans digitals cau de manera sostinguda, les xarxes socials perden força com a canals de difusió i els motors de cerca cada cop retenen més informació sense derivar visites a les fonts originals. Ara que els sistemes d’intel·ligència artificial generen respostes completes sense gairebé citar ningú, molts mitjans senten que han deixat de ser punts de pas per convertir-se en matèria primera invisible. Fan feina, però cada cop són menys visibles.

I potser això no afecta només els mitjans. Aquesta sensació comença a fer-se familiar també a molts serveis culturals locals. A les biblioteques, als centres cívics, als museus, a les àrees de cultura dels ajuntaments… Sovint costa més que mai fer arribar una proposta, generar una conversa, sortir del soroll. Podem obrir canals, optimitzar butlletins, millorar el SEO i penjar reels. I, tot i això, tenim la impressió que som menys visibles que abans.

Davant d’aquest escenari, potser la pregunta no és com recuperar visibilitat, sinó quin paper volem tenir. L’editorial de Jot Down aposta per una idea que pot ser inspiradora també per al món cultural local: si ja no podem competir per atenció, potser podem competir per rellevància. Si el soroll no ens dona espai, potser podem dir coses que el soroll no pot replicar.

Aquest canvi de perspectiva ens convida a tornar a parlar de sentit. Potser no cal ser a tot arreu, sinó ser-hi amb una veu pròpia. Potser no cal buscar viralitat, sinó afinar el criteri. Potser no cal arribar a tothom, sinó a aquells que realment poden connectar amb el que oferim. Això no vol dir deixar de comunicar, sinó fer-ho amb un altre ritme, amb una altra lògica, amb unes altres expectatives. I segurament, també, amb una altra idea d’èxit.

A més, aquest enfocament pot reforçar una idea que sovint defensem però que costa molt practicar: posar les persones al centre. L’aliança entre Jot Down i Menéame, presentada com un intent de crear una comunitat contralgorítmica, recorda que potser les audiències no són tan importants com les complicitats. Que potser no necessitem seguidors, sinó aliats. I que un servei públic de cultura pot ser, també, un espai on recuperar el valor d’allò que no es pot mesurar fàcilment.

La cultura no desapareixerà amb l’enfonsament dels indicadors digitals. Però sí que pot perdre sentit si renunciem a dir el que val la pena dir. I si volem seguir sent útils des de l’àmbit municipal, potser no es tracta només de buscar nous canals, sinó de sostenir veus. No només d’ampliar la difusió, sinó de defensar criteris. No només de fer més, sinó de fer amb més claredat.

En un temps que premia les respostes ràpides, potser la cultura ha de ser, precisament, aquell lloc on encara es poden fer preguntes.

Des d’Interacció, fa temps que intentem fer una cosa que no és fàcil enmig del soroll digital: recollir, pensar, observar i comunicar amb calma, des de la proximitat, el que passa al sector cultural. I fer-ho amb una mirada que, tot i arrelada al món local, aspira a tenir rellevància. No sabem si ho aconseguirem, però ho intentem. I potser ara, més que mai, cal una aproximació des d’allò local que no renunciï a tenir veu pròpia.
Referència  

Fernández Recuero, Á. L. (2025, maig). Qué hacer cuando nadie nos busca. Jot Down. https://www.jotdown.es/2025/05/que-hacer-cuando-nadie-nos-busca/