Com cada matí i com si tot anés bé, els mitjans ens desperten anunciant “La cultura es lleva amb un munt de propostes… “ Efectivament si hi ha alguna cosa que la majoria de nosaltres estem fent fet més durant aquest confinament és passar hores davant d’una pantalla consumint cultura. A Barcelona les institucions culturals han trigat molt poc a reinventar-se, i la oferta cultural gratuïta que podem trobar a través de les pantalles és monumental. Teatre, concerts, conferències, llibres, sèries, museus virtuals… I si hi ha alguna cosa en comú en els continguts culturals que mirem per les pantalles, és que totes estan protegits per drets d’autor. O no?

Els drets d’autor van sorgir fa més de tres segles per fomentar la innovació i el progrés de les ciències i de les arts. A canvi d’un monopoli de la seva obra durant un temps determinat, la llei ofereix un incentiu als creadors per continuar creant, i a canvi, la societat es continua enriquint amb les seves creacions. Aleshores, totes les obres artístiques tenen drets d’autor? Doncs no. La propietat intel·lectual no protegeix les idees sinó l’expressió de les idees, i aquesta expressió ha de ser original.

Una obra és original si el seu autor ha pogut expressar la seva capacitat creativa prenent decisions lliures i creatives. Però, en “jurídic” original no és el mateix que original en “normal”. Vaso de agua medio lleno de Wilfredo Prieto (el famós vas d’aigua d’ARCO 2015)- no és original perquè omplir un vas d’aigua a tothom li surt igual. Afrodita, de Núria Güell (una obra que consisteix en una clàusula que reflecteix la precarietat de les artistes autònomes) no és original perquè és una clàusula jurídica. “Who wants to be an impatient gardener” de Pep Vidal (una botiga de flors sencera que aquest artista-guanyador del premi GAC per artista emergent del 2019- va portar a casa seva per analitzar-ne els sistemes) tampoc és original perquè les flors no tenen autor. Gran Error d’Ignasi Aballi, (una superfície quadrada de paret meticulosament coberta amb tipp-ex) no és original perquè la seva formalització no té perquè dependre de l’artista. Totes elles son obres genials carregades de significat però amb una formalització que no compleix les expectatives del que la llei espera de les “obres artístiques”. Si fem un salt enrere de més de cent tres anys veurem que aquests tipus d’obres fetes amb materials no tradicionals ja fa estona que estan als llibres d’història de l’art, com la famosa “Fountain” de Duchamp, i fent un salt lateral cap a la música, tampoc l’icònic 4´33´´ de John Cage composat el 1952 compleix els requisits d’originalitat.

Com més ens allunyem dels “formats tradicionals”, més gran és distància entre les obres artístiques i les obres protegides per la llei de propietat intel·lectual. I això que aquesta llei servia per fomentar la innovació i el progrés de les ciències i de les arts.

I ara, l’altra cara de la moneda: Un brillant professor d’una universitat de Barcelona que ja no pot fer les seves classes de manera presencial es compra un “micro” de qualitat, es grava ell mateix explicant la lliçó, edita el vídeo afegint música i imatges i el penja al un canal de Youtube perquè els seus alumnes no es perdin ni un dia les seves classes magistrals. Immediatament Youtube despenja el vídeo anunciant que hi ha un fragment d’un concert del Beatles (que el professor comenta a la lliçó) i que el seu ús no està autoritzat. Aquest fragment del concert dels Beatles es podria incloure almenys en una de les excepcions que preveu la llei per l’ús d’obres de tercers sense demanar permís però, ai, l’algorritme no hi entén de lleis. I el nostre professor no es complicarà la vida demanant assessorament legal i donant explicacions Youtube. Despenjarà el vídeo i avall.

Si us plau: Si és temps de reinventar-nos, reinventem també els drets d’autor. Si els models de negoci passen per l’àmbit digital, empoderem als artistes perquè els puguin fer servir aquests drets que la llei els confereix al seu favor, i no per evitar l’ús de tercers que no els fan cap mal. Deixem-nos d’exercicis d’orfebreria jurídica per definir el concepte d”obra” objecte de protecció de la llei. Si és obra artística, ha de tenir drets d’autor. Repensem els límits i no permetem als algoritmes prendre decisions. El confinament passarà, però el mercat digital continuarà sent una oportunitat brutal de negoci: No deixem les decisions només en mans de les entitats de gestió i de grups de pressió de les grans indústries culturals. Els drets d’autor existeixen pels artistes i per fomentar la innovació i el progrés de les ciències i de les arts i son claus en la difusió cultural. Tornem a pensar en l’esperit de la Llei de Propietat Intel·lectual perquè entre tots ens hem fet un embolic.

*

Eva Sòria Puig és coordinadora d’Arts Visuals de l’Institut Ramon Llull i jurista investigadora en Propietat Intel·lectual i Creació Contemporània.