Del ciclo : CONSTRUCCIÓN Y CANSANCIO EN LA BARCELONA CULTURAL

(lee aquí la primera parte del artículo)

La proximitat, concepte de tradició llatina i fins i tot podríem dir francòfona, ha esdevingut no només un valor positiu inqüestionable, sinó que s’ha convertit gairebé en un tòtem o en un mantra en aquest món altament globalitzat. Tot allò que és bo ha de ser de proximitat. Tanmateix, cal recordar que la proximitat no sempre ha estat envoltada de connotacions positives. El filòsof Daniel Innerarity explica com a la il·lustració la modernitat incorpora una certa distància en la relació entre la societat i l’estat, justament com a antídot a la conxorxa, l’arbitrarietat i el clientelisme. La proximitat en cultura incorpora una certa tensió amb nocions com les de visibilitat o d’excel·lència. La cultura anomenada de proximitat no només seria, en aquest sentit, aquella cultura propera en origen a la ciutadania, que es produeix i es consumeix als barris i llocs propers, sinó que a més estaria escassament dotada d’excel·lència i seria poc visible, és a dir, que romandria absent de les grans operacions de projecció exterior dels territoris i de captació tant de talent com de recursos.

Antanas Mockus, cèlebre alcalde metropolità a la Bogotà dels anys noranta i de principis d’aquest segle, el qual va aconseguir rebaixar significativament la violència en una de les ciutats aleshores més conflictives del món amb una política municipal en bona mesura inspirada en un innovador programa de cultura ciutadana, deia sovint que la funció fonamental de la cultura a la ciutat consisteix a transformar en quotidià allò que és extraordinari i fer extraordinari allò que és quotidià. Una consigna que, en certa mesura, introdueix dimensions universalitzadores a la complexa tasca de fer política cultural en un territori.

Sovint, allò que esdevé universal –i que, en definitiva, acaba sent clàssic– són relats intensament locals passats per un poderosíssim filtre estètic. Què és sinó un drama lorquià com Bodas de Sangre o una tragèdia shakespeariana com Romeu i Julieta? Pensar des de les polítiques per a la cultura en aquestes coses constitueix, sens dubte, una assignatura pendent.

Fer que Joan Manel Serrat assagi a barris poc o gens cèntrics i aprofitar la presència del seu grup de músics per treballar amb creadors del territori, presentar en primícia una de les darreres exposicions del pintor Antoni Tàpies mentre encara era viu en un institut de batxillerat del barri del Besòs, estrenar una òpera feta per escolars al Mercat de les Flors, posar investigadors d’elit a treballar en tallers per tal d’abordar temes i resoldre problemes a escala de barri o de districte… constitueixen exemples de bones pràctiques al respecte que s’han dut a terme al llarg dels darrers anys a la ciutat sense un programa específic que les posi en valor i les capitalitzi i davant del risc d’un oblit inevitable fruit del pas del temps.

Acabo reblant el clau amb una metàfora vagament castellera, que sovint hem utilitzat per parlar del tema estant fora del país i en llocs diversos. Tot bon casteller sap que la norma d’or per tal que una torre humana s’enlairi correctament és una sàvia proporció entre base i alçada. Sense una pinya sòlida i ben estructurada no hi ha castell que pugi. Una pinya tan necessària com uns segons, terços, etcètera, decidits i competents i un pom de dalt (dosos, aixecadors i enxaneta) equilibrat i resolt. Els castellers de la cultura sembla que encara estiguin lluny d’assolir aquest aprenentatge amb profit i diligència. En altres paraules –costailloberianes– és allò de la soca que més s’enfila com més endins pot arrelar.

A hores d’ara, en temps de nous horitzons, noves polítiques i nous governs, potser val la pena endegar una reflexió en profunditat al respecte.

*

Eduard Miralles es el presidente del Patronat de la Fundació Interarts, un observatorio de polítiques culturales, especializado en cooperación cultural internacional.