A la memòria d’Eduard Moreno

De debò? Tourist Go Home? Fa anys que no miro les pintades, però trobar-me-la a la persiana del local de la meva biblioteca em va fer enrabiar, invocar la sentència «Ira i foc» de les legions romanes en combat, que pronuncia l’emeritenc protagonista del film ‘Gladiator’, Russell Crow, abans d’entrar en batalla. Sense la tortuga romana ni les torres d’assalt, la meva reacció va ser trucar la urbana, que no em va fer ni cas, com gairebé sempre que intentes demanar-los un servei. Davant les ruqueries del jovent de la CUP vaig desitjar qualsevol pintor de hip-hop, ni que fos per pintar la seva firma, però res, tenia una pintada política absurda. M’agradaria saber on van tots aquests marrecs de vacances i perquè eviten considerar-se turistes. En fi… Lenin? Mao? Castro? No, uns tontets bruts de barris benestants.

Com un babau entro a la biblioteca i m’espera el llibre ‘Per què llegir els clàssics’ del vell amic Italo Calvino. Hi ha un paràgraf revelador: «És a partir d’aquí que podríem imaginar un diàleg entre Stendhal i Leopardi, un diàleg leopardià en què Leopardi exhortés Stendhal a obtenir de les experiències viscudes les conclusions més amargues sobre la naturalesa. No hi faltaria el pretext històric, perquè tots dos es van trobar certament a Florència el 1832. Però també ens podem imaginar les reaccions de Stendhal, partint, per exemple, de la base de les pàgines de ‘Rome, Naples et Florence’ sobre les converses intel·lectuals milaneses de quinze anys abans (1816), en què manifesta l’escèptic distanciament de l’home de mon i conclou que en la relació social amb els filòsofs sempre aconsegueix caure antipàtic, cosa que no li passava amb les senyores guapes.» Calvino, que tenia mal caràcter i poca paciència, em reconforta de nou, sobretot quan clou el paràgraf escrivint que Stendhal s’hauria alliberat ràpidament del diàleg leopardià i hauria seguit el camí de qui no es vol perdre res que tingui a veure amb els plaers i els dolors, perquè amb la varietat inexhaurible de situacions que se’n deriven n’hi ha prou per convertir la vida en interessant.

Penso que sí, que la meva vida ha estat interessant tot i la persiana i la ciutat de marres, que és una tortura dins la seva mateixa estretor. Busco l’assaig dels amics Francesc Martí Jusmet i Eduard Moreno, aquest últim mort fa un parell de mesos, però que encara em sembla veure’l per l’Ateneu amb el seu somriure i simpatia permanents. Segur que s’ha quedat per aquelles sales, segur. El 1974, tots dos van signar un text fonamental de l’antifranquisme, ‘Barcelona, ¿a dónde vas?’, on s’interrogaven sobre el futur de la ciutat assetjada per la cobdícia i l’especulació. Duia una faixa extraordinària: «Lea usted la situación actual de Barcelona, como resultado de 120 años de especulación del suelo y expoliación de su futuro urbanístico.» La que ha estat la joia de Catalunya, lloada per Verdaguer i tots els grans poetes, ha caigut en mans d’uns líders que, sense aigua ni gaires recursos, han aprofitat fins a l’últim metre de les seves barriades per col·locar treballadors, turistes, visitants i els mateixos veïns històrics, alguns dels quals mantenim la queixa com a principal font d’inspiració: després de Colau podríem tenir un alcalde encara pitjor i més obres encara, des de la Barceloneta fins a la frontera amb Esplugues?

Martí Jusmet i Moreno afirmaven que Barcelona estava malalta i que la malaltia no podia quedar oculta. A partir d’aquí traçaven un recorregut històric i geogràfic, des del Pla Cerdà la Gran Barcelona, atrevint-se a especular sobre l’àrea metropolitana de l’any 2000. Tot ha donat tants tombs que produeix vertigen, malgrat que els diagnòstics són encertats. Em ve al cap la guaracha ‘Súbete a Colón’, que cantava Sisa a començament dels vuitanta i que era un tema del 1960 del mateix autor, Manzo, que va signar ‘Moliendo café’. L’inici de la cançó obre els ulls: «Súbete a Colón, súbete a Colón desde allí verás la gran Barcelona». No es podien ni imaginar en què s’acabaria convertint la capital catalana.