«Sense passejar seria mort», així inicia la poeta Menchu Gutiérrez el pròleg de l’edició de Siruela d’El paseo de Robert Walser. Escriptor de referència de la literatura alemanya, és un autor que trobo a faltar perquè el meu malaguanyat amic i traductor italià Giovanni Nadiani n’havia fet versions per a les belles edicions de Tratti, també desaparegudes després de la mort de dos dels seus promotors. En català vam tenir la sort que Ramon Monton fes Els germans Tanner per a Proa, una novel·la també de vagabundeig que connecta amb una literatura nacional que des de Goethe fins a Peter Handke ha convertit la passejada en un art, en una forma de subsistència.

Els rodamons urbans ho tenim malament a Barcelona. L’horrible Colau va convertir la ciutat en una perillosa gimcana, i ara el tal Collboni l’ha obert de punta a punta i no hi ha dia que passi que no ens trobem anuncis de nous col·lapses per a les obres més inversemblants, incloses les del maleït tramvia contra el que ens vam manifestar i vam votar en contra la majoria dels ciutadans. Tant se val, és una política de fets consumats, orquestrada per un tecnòcrata de cara de pal, asentimental, que està disposat a tornar-nos bojos a tots plegats, un fidel continuador de l’estil Porcioles, que tan contestat va ser pels crítics de l’època. Des de la Barceloneta fins a la sortida de Pedralbes, tot està potes enlaire, tot fracturat, el trànsit en caos perpetu. No abandonaré, no obstant la ciutat, passi el que passi. Ho han fet la majoria dels amics i els que queden ho tenen al cap, però jo em resistiré com vam resistir davant els fatxes, els moderats, els nacionalistes, els indepes i la santíssima socialdemocràcia amb regust de no-res. En unes confidències que li va fer a Carl Seelig, a Paseos con Robert Walser, quan de nit tornava a dormir al manicomi, Walser li deia que «sense amor l’home està perdut». O una altra de ben lúcida, «la naturalesa l’hem de portar ben endins, com la poesia.» Quan li van preguntar si no perdia el temps i els diners passejant a tothora, ell va respondre de manera categòrica: «Qui gosaria posar-li preu a la poesia?» I sobre la poesia versa tota la seva obra de plenitud, una obra en minúscules, plena de joies, de petits aforismes enmig de la caminada.

Fa anys, cada cop que Cabrera Infante presentava un llibre a Barcelona, ens preguntava de quina guerra sortíem perquè tot estava en obres. Un dels meus mestres periodistes, li contestava amb sorna que era el preu a pagar per als nostres polítics, perquè es fessin la caseta en hortet. I nosaltres estàvem disposats a fer-los una vida més còmoda. Qui no passaria nits i dies a casa seva tancat amb les obres de reforma del bany, de la cuina, el canvi de les finestres del pati per aluminosi. Vaig néixer al Poblenou en una casa de l’arquitecte Oriol Bohigas, que la meva mare va enyorar tota la vida per la claror que deia tenir. L’edifici, però, va acabar sent víctima de l’aluminosi i no el van enderrocar perquè déu no ho va voler. «Arquitectes de renom –deia Joan Margarit–, quina por!» Als llibres de Walser, un poeta surt de passeig per contemplar la vida davant l’absurd de les convencions de la societat, el so de les veus de l’espectacle del gran teatre del món.  Quan tinc ganes de sentir la fúria dels cotxes, m’enfilo a la Muntanya Pelada on els soroll queda esmorteït pel vent i l’altitud, i al mirador del poeta Joan Sales puc veure una panoràmica de tot, fins i tot dels helicòpters i els avions que surten de l’aeroport. Amb això ja en tinc prou, no em cal descendir fins a la plaça Lesseps per assumir que la bogeria inunda d’histèria les nostres vides, una histèria lletja, consumista, de combustió.

Camino per les muntanyes. A la del costat tinc cita. El meu estimat llibreter Francesc Castel, des del seu nou refugi del Guinardó, em regala una vella edició de la revista Papeles de Son Armadans, datada el 1961. Conté uns bonics poemes de Miquel Martí i Pol i una antologia de poetes britànics a càrrec de l’amic F.M. Lorda Alaiz. Al poema de Martí Pol Romanço trobo la solució: «Si ens besem pel carrer / trontollaran les cases, / les dones del Raval / ho contaran al batlle, / vindran guàrdies civils / empunyant simitarres, / dos frares del Remei / i el sometent amb arma.» No es que pretengui entrar de nou a la il·lusòria sensació de l’amor, però tot el moviment coreogràfic del poema m’anima. Som-hi, la ciutat ens espera, malgrat tot…