Periòdicament i com si fos un mantra, els mitjans de comunicació es fan ressò del desastre de l’educació a Catalunya, el nivell més baix en el conjunt d’Espanya i el drama que comporta per a la institució i les famílies. De tant repetir la història, amb les sigles dels organismes que ho analitzen i les demostracions fefaents del fracàs escolar, la història s’ha convertit en una repetitiva emulsió de lletjor enmig de la transformació de la societat. Ningú assumeix, però, responsabilitats i sigui quin sigui el color polític dels polítics a la poltrona, tothom salta la maroma intentant no perdre-hi les dents. Camino per la ciutat histèrica mentre intento distingir les errades pedagògiques en una societat infantilitzada, on els nois semblen no pintar res en la decoració general.

Els primers mesos de l’any, durant els últims set, recalem en desenes d’escoles amb el poeta Josep Pedrals dins del cicle ‘Poetitza’t’, instaurat per la Fundació Jesús Serra. El cicle es convoca per donar suport a un premi de la fundació per a diferents categories de nois i adults, tres modalitats i dos idiomes. Entrem a escoles i instituts de tota la geografia. Sovint ens trobem aules amb cinquanta o seixanta nois amb cap –o poquíssims–   d’ascendència espanyola, catalana o peninsular. No és estrany perquè la població d’aquí s’ha instal·lat definitivament en el confort. La majoria dels joves no volen treballar i les seves famílies els permeten el lleure permanent mentre milers d’estrangers busquen les seves oportunitats dins la nostra societat opulenta i gandula. Hi ha molts joves d’aquí que estan abonats a tota mena de postgraus, Erasmus i segones o terceres carreres fins que arriben a la tercera edat, on comencen a valorar la possibilitat de treballar, o jubilar-se definitivament. És una exageració, però la realitat –Perón repetia que «la veritat és l’única realitat»–  imposa aquesta cultura heretada del pitjor malson de la contracultura i altres misèries del no fotre ni brot.

On hem arribat? Entre les grans innovacions pedagògiques dels nostres docents actuals hi ha la incorporació dels projectes per estimular l’alumnat. Perquè ho entenguin, recollirem una mica de literatura de XTEC i similars, un exemple per il·lustrar la tendència: «L’aprenentatge basat en projectes és un mètode de treball globalitzador que pretén tornar el protagonisme a l’alumnat, fent-lo responsable del seu propi aprenentatge. Treballant en projectes els nois i noies aprenen a pensar per ells i elles mateixes, a investigar i a aprendre dels seus errors i dels seus encerts. Aquesta metodologia dóna l’oportunitat als infants d’escollir alguns aspectes que volen treballar i què els interessa i això fa que tot el que aprenen tingui un significat per a ells i elles molt més elevat. El treball per projectes és una manera d’abordar els continguts de forma globalitzada; és a dir, no fragmentada. Sota aquest paraigua, s’hi acullen diferents termes i variacions metodològics: projectes de treball, aprenentatge basat en projectes, treball globalitzat, treball per reptes, projectes de recerca… Sigui quin sigui el nom que hi donem, aquesta manera de treballar es basa en uns “imprescindibles”».

Costa molt d’entendre que algú que pràcticament no sap res del món, pugui autogestionar el seu espai educacional. Entenc que hi ha una necessitat actual d’incorporar noves estratègies i activitats que permetin potenciar la motivació, però en una època tan narcisista i buida de material intel·lectual, improvisar més fullola per als nens em sembla una barbaritat, una temeritat. Més crispetes i menys proteïna. Una escola de Mallorca, sospito que progre reconcentrada, ens diu que «l’educació ambiental, ara ja fa més d’una dècada podem conèixer el cultiu ecològic a través de l’hort. La possibilitat de poder tenir espais de cultiu al centre i que a més es pugui donar sortida als productes conreats a través de la cuina, fa prendre consciència de la importància de conèixer i protegir diferents ecosistemes i valorar l’esforç i responsabilitat que es requereixen per a poder-ho fer. Ho duem a terme des de totes les etapes, en diferents àrees i aleshores fem un treball pedagògic en relació als hàbits d’alimentació i salut. L’hort és un context idoni per treballar el marc pràctic, vivencial i manipulatiu que tant valoram.» La veritat és que al·lucino en aquest retorn a la natura, més encara quan els nois han penetrat tant en la tecnologia digital i tots van armat amb bons aparells per confeccionar els seus entreteniments i coneixements a la carta.

Trobo en una llibreria ‘Aprendizaje basado en proyectos. Un aprendizaje basura para el proletariado’, publicat per Akal i signat per Olga García Fernández y Enrique Galindo. Són prou contundents i expliquen a la perfecció el que passa, i potser responen les meves preguntes inicials sobre el fracàs d’un model: «L’enèsima revolució educativa té com a fi la producció del ciutadà emprenedor que, voluntàriament, se sotmeti a les exigències del mercat neoliberal; aquest home del segle XXI que entén la seva vida com a projecte d’inversió que reformula i precaritza a demanda de l’economia. Aniquilada la ciutadania a favor de l’emprenedoria, l’escola ha de ser reconvertida en un mer mecanisme d’inserció laboral on el saber com a fi en si mateix no té sentit. Però la reconversió de la institució escolar en una fàbrica de formació escombraries no es pot fer a la llum del dia.

Aquesta destrucció cultural requereix la introducció de discursos i metodologies que, amb un llenguatge ben sonant, es presenten com a necessaris i urgents. Aquest és el motiu de la implantació massiva de l’aprenentatge basat en projectes i la seva promoció com la panacea definitiva per als mals ancestrals de l’escola. És el cavall de Troia que fa possible la rendició definitiva de l’escola al capital sota el camuflatge d’una pràctica democràtica i modernitzadora. És la gran mentida de la nostra realitat educativa.» Discrepo de l’anàlisi sobre el capitalisme i la inserció laboral o del terme tòpic neoliberal –empíricament es demostra que ningú vol fotre res–, però sí en la implantació de l’educació escombraries, dissenyada per uns pedagogs (?), que ja no llegeixen ni el diari.