Dedicat a la Kika Riera

Camino per la rodalia del meu barri natal i trobo deu botigues seguides que tenen la retolació en anglès, sovint per dir bajanades  que es podrien resumir amb un dibuix, com aquells que abans hi havia als vidres i als aparadors dels bars. Per què no tradueixen la paraula ‘calamar’ a la llengua dels gringos? Misteri. Quan era professor de la universitat sovint explicava la decadència cultural que va implicar la substitució de l’anglès pel francès com a segona llengua. Tot l’univers cultural dels francesos, els seus intel·lectuals, cantautors, actors, bohemis i, fins i tot, la manera de fumar o de fer l’amor tenien una manera de fer que t’elevava, que feia important un gest, una mirada o l’exhalació del fum. En l’intent de construir un mon homogeni i uniforme, que els Estats Units mai no aconseguiran, tots els matisos s’han anat en orris davant la vulgaritat del país dels cow-boys i el marlboro.

Avui parlarem d’un altre país, que sempre ens ha aportat qualitat, el Japó. L’imperi espanyol va lluitar contra els seus samurais en defensa de les Filipines, prostituïdes precisament pels americans i el seu univers de soldadets. Després de la bomba atòmica, el Japó s’ha sabut defensar de la histèria dels nord-americans entrant pels laterals. A la seva manera, poc a poc i amb bona lletra. El cert és que Barcelona i altres ciutats catalanes ja s’havien transformat lleument dins el moviment no moviment anomenat ‘japonisme’. Recordo l’exposició que fa una dècada va organitzar la Caixa. Sintetitzaven que nascut a partir de l’obertura dels ports del Japó durant la dècada del 1860, el japonisme va esdevenir un dels ingredients més importants i essencials de la modernitat artística de l’Europa de la segona meitat del vuit-cents. El japonisme va aportar temes, motius, composicions, tècniques, formats i, en definitiva, una imaginació poètica i una visió de l’art que van fer canviar els gustos i van desvetllar tot un món de noves idees, formes i colors, d’on l’art occidental de la segona meitat del segle XIX i del començament del XX va beure i a partir del qual es va renovar. També he de fer esment a ‘Ressò de japonisme’, un recorregut per la col·lecció de literatura artística japonesa del Centre de Lectura de Reus, a partir de la descoberta de vint-i-nou llibres del centre. A càrrec de Rebeca Pujals i feliçment editat per Arola, el volum rescatava les diferents formes de la cultura japonesa, sobretot la pintura a través de les estampes.

Però el Japó no és exclusivament la pintura, la literatura de Kawabata, Mishima, Ōe i els Murakami, els directors de cinema com ara Kurosawa, Ozu, Naruse i Oshima, sinó moltes altres coses, fins i tot una manera d’observar la natura, lluny de les empreses depredadores que ho arrasen tot. El Japó és també l’extraordinària contribució i revolució del manga, que tant èxit té cada any a Barcelona o la gastronomia. Aquí hauríem de recordar a Rufo Batalla, protagonista i alter ego de la divertida trilogia d’Eduardo Mendoza quan recorda que ningú al Japó podia considerar que la seva excèntrica cuina pogués tenir més sortida que una piruleta. Ara a Barcelona tenim més restaurants d’inspiració japonesa que de cuina catalana!

La meva imatge del Japó té a veure, però, amb altres sensacions: la poesia, la visió del mar o fins i tot les olors. Les condensen una botiga supervivent dels vuitanta, dedicada als futons japonesos. La va fundar la meva amiga Kika Riera, que al cel sia, i que sovint ens reunia per recitar als seus locals amb Palau i Fabre, Margarit, la Núria Martínez Vernis i molts altres. Va morir el mateix dia que els Roxy Music van tornar a Barcelona junts. Des de la històrica botiga de la Travessera de Gràcia, el seu fill Guille de Juan –atenció al bar musical Curtis que ha inaugurat al carrer Mallorca–, ha lluitat, amb la seva companya Irina Cabasés, per mantenir la marca viva, i ho han aconseguit. Després de diferents trasllats i ampliacions, al Born, però també per Gràcia, han instal·lat una interessant mostra a la Rambla del Prat, on els visito i he comprat un grapat de mobles i llums. El Japó a Barcelona sense haver de viatjar en avió durant més de deu hores! El Japó en una pel·lícula de Wim Wenders. El Japó, en definitiva, a tot arreu.

Mai oblidaré la primera lectura, a punt de l’alba, gràcies al meu amic, el matemàtic Enrique Bendito, de ‘Sendas de Oku’ de Matsuo Basho, en una edició que Octavio Paz i Eikichi Hayashiya van fer per a Barral Editores. La llegiré ara amb la magnífica versió de Jordi Mas per a Edicions de 1984, amb el títol ‘L’estret camí de l’interior’: «Els dies i els mesos són passatgers de les eres; els anys que vénen i se’n van són viatgers: els qui passen la vida surant en un viatger o envelleixen sostenint la brida d’un cavall converteixen els seus dies en un viatge i el viatge, en la seva llar. Són incomptables els personatges de l’antiguitat que han mort al camí.» Reciteu-les i els donarem energia per tornar a viure. Entre ells a la Kika.