Aquest estiu, The New York Times obria una de les seves seccions amb un revelador titular: «El problema de desitjar els homes». Amb un subtítol també esclaridor: «Estan tan tipes de sortir amb ells que el fenomen té fins i tot un nom: heterofatalisme. Llavors, què fer amb el desig?» La veritat és que, enmig de l’absència del desig, que alguns atribueixen al feminisme més agressiu –sempre han de buscar algun culpable!– i la dràstica caiguda de la natalitat en els països desenvolupats, més d’un s’entesta en cercar les raons dels canvis de tendències. Al nostre país, havien destacat els famosos pecholobo –amb les seves arrogants camises obertes que ensenyaven el pelatge pectoral– o el xulopiscines, superat per la fòbia dels gimnasos a cada cantonada que han substituït l’imaginari tradicional del bar per les màquines d’entrenament, el múscul desbocat i els culs de les noies per lluir-los millor a la platja i a l’instagram mentre el pits lliures minven. Intento trobar per internet el nombre de gimnasos de la trista Barcelona i les seves ciutats perifèriques,  encara més tristes, i només em surten alcaldes convergents –o com es diguin ara– i els tecnòcrates socialistes, amb el suport dels ecologistes i excomunistes i colauistes, avalats per les banderes de la causa palestina i del políticament correcte, que ha disparat l’odi dels joves i el suport a les organitzacions d’extrema dreta, que bé podríem relacionar a la cabra ibèrica, la cabra espanyola, o «la cabra legionària», com subratllava el gran Rufián. Tot ens condueix a l’heterofatalisme, no només a les dones sinó a l’extingit mascle, més perdut que a la pel·lícula Adéu al mascle, de Marco Ferreri, del 1978, on un grup de feministes agressives violaven un Gérard Depardieu, que ha acabat paradoxalment atrapat a les urpes del Me Too.

Per sortir de l’entrellat convoco al meu nucli d’especialistes, que dissortadament es va reduint per les seves aficions nefastes, no al gimnàs sinó a l’art del mamar, del beure i les altres devocions que seleccionava Eugeni d’Ors a l’implacable Oceonografia del tedi, llibre que si tinguéssim un xic de seny hauria de ser lectura obligatòria per a tots els musculets i totes les exhibidores de cul. Com sempre últimament, apareix el gran Josep Roca –provinent de la camarilla del desaparegut Joan de Sagarra, que va tenir una actuació pòstuma espectacular amb l’aparició de les seves cendres, entre altres pertinences al mercat dels Encants– amb una novel·leta exemplar, que hauria de ser un best-seller, Pierre Louÿs en la mansión Playboy, publicat per Laertes. Què farien vostès a la mansió Playboy? Caure en la conversa de Hugh Hefner amb les seves desfasades bates satinades, contemplar les conilletes de marres o seguir l’insigne Pierre Louïs atiat per la prosa de Roca? Oh Les chansons de Bilitis, quin plaer! Josep Roca, que, com la majoria dels meus amics, és un paio destraler, ens dóna nombroses solucions. Per exemple tornar la mirada extasiada a una una parella de mones esquirol de dors vermell escapades del zoològic de la mansió. Roca aplica la seva prosa delirant dins una història eròtica surrealista, precisament en aquests temps de Me Too. No recomanaré la lectura perquè cadascú dels lectors és major d’edat, però sí diré que ha estat un bon antídot per l’estiu corrosiu que hem patit els habitants del manicomi. Com escrivia Marc Aureli «hem de buscar coses bones, que no siguin només d’aparença sinó sòlides i estables». Què més estable que els pits turgents de les conilletes reforçats per la silicona!

Per sort o per desgràcia ja no m’interessen les noies bufones, ni el caos de la silicona i encara menys les heterofatalistes, que s’han passat deu dècades parlant de sexe per acabar deprimides perquè el sexe, en realitat, no les motiva i només poden aspirar a l’orgasme clitorial del succionador satisfyer. Per altra banda, el mascle despistat i assetjat corre el perill d’esdevenir espècie protegida i acabar en una reserva o al zoològic. Estaria bé que el depriment zoològic barceloní exhibís uns quants exemplars del vell pecholobo, avui condemnat a l’imperi vintage o a les saletes d’espera de la seguretat social, si ha sobreviscut, esclar. Les pèssimes experiències de les webs de contactes i, sobretot, la manca de cultura i formació deprimeixen tothom, no només cansen. Per què no fer les cites sense conversar, directament al llit o als serveis? Ja en parlarem, després…