El tema de la Intel·ligència Artificial s’està convertint en més avorrit que el de la crisis climàtica i tot el que comporta. Aquesta primavera plou cada dia i la meva preocupació és triar les sabatilles que no rellisquin com quan vas al Pirineu i has de triar les cadenes per anar entre les nevades. Un altre problema és seure per llegir perquè tots el bancs estan mullats i als bars has de suportar les converses vàcues i estridents dels veïns. Per què hi ha tanta gent que crida, escup i fa rots per la ciutat. Pregunta sense resposta. La resposta milloraria la nostra qualitat de vida. Per què escupen si ja no hi és en Messi?

Aquests dies remeno llibres d’amics, tot i que jo considero tan amics gent com el poeta Francesc Cornadó i les narradores Eugènia Tusquets i Marga Iriarte que William Faulkner i Walter Abish, per no parlar del poeta Horaci o de Leopardi. Cornadó m’envia un altra dels seus assajos, ‘Arte deteriorado’, ple d’observacions pertinents sobre la incidència de l’art en la natura, sobre «el temps voraç que tot ho destrueix», en paraules d’Ovidi, mestre i guia, amic també. Cornadó uneix la seva condició de poeta  a la d’arquitecta, si és que es poden diferenciar les dues categories. Té moments epifànics com quan ens diu, «l’autor confon entre les cendres i els enderrocs de l’imaginat». En alguns d’aquests comentaris m’ha recordat les memòries de Jorge de Cominges quan qüestionava els comentaris negatius a la pintura moderna mentre reflexionava sobre la decoració de les cases de la burgesia barcelonina. Cornadó està en forma quan recorda que Leonardo da Vinci deia que una obra mai no s’acabava, «és l’artista qui l’abandona i el temps la continua». Conclou que «la mirada sobre l’art deteriorat va des d’una observació sensible a una aprehensió mental.»

Tampoc entraria dins les especulacions sobre Intel·ligència Artificial la novel·la assagística d’Eugenia Tusquets i Marga Iriarte. Fa dos anys, Tusquets i Iriarte publicaven una novel·la epistolar, Cartas olvidadas de Jane Eyre y Anna Karenina, on s’especulava sobre les afinitats entre els dos personatges de Brontë i Tolstoi. Era gairebé una novel·la d’idees sobre diferents aspectes del pensament i el caràcter de les dues dones, en un relat adaptat, en molts aspectes, pels seus textos. La cosa va fructificar, i com tantes parelles literàries, Iriarte i Tusquets han repetit la fórmula amb una novel·la, així mateix epistolar però policíaca, La novia del obispo (Libros de seda, 288 pàgines), en què una comissària de policia vídua i una periodista, amigues des dels anys de l’institut –voregen els quaranta– intercanvien informació en una simbiosi de suport mutu per descobrir l’assassinat d’un bisbe català, que pretenia penjar els hàbits per casar-se amb una psiquiatra i parapsicòloga, que es converteix, entrada la narració, en la tercera protagonista i interlocutora de la història. Cerimònies satàniques, sectes d’adoració al maligne, pederàstia, robatori de nens, prostitució infantil, drogues, cinema snuff, implicacions vaticanes i compra i segrest de nois immigrants als campaments de Grècia i Turquia desfilen per un text que vibra des de la seva senzillesa. Tusquets i Iriarte escriuen aquesta vegada de manera summament nítida, com ho feia Corín Tellado, reivindicada pòstumament per Cabrera Infante.

El tema és actual de la mateixa manera que Tusquets havia utilitzat els nadons robats per construir la trama de la seva novel·la Ladrones de vidas. Per la seva banda Iriarte, amb un bon currículum literari al darrere, aporta versemblança per la seva experiència durant dècades com a advocat i jutge. Juntes fan carburar el text entre mèdiums, assassins i la casta eclesiàstica: “¿Por qué tienen los curas aún tanto poder en nuestro siglo XXI? Es grave, demasiado grave, que casi la totalidad de abusos de estas últimas décadas se podría haber prevenido si la jerarquía católica hubiera denunciado a los pederastas en serie, en lugar de trasladarlos de parroquia en parroquia. Las cifras confirman el coste humano de esta política criminal de encubrimiento.”

L’assassinat del bisbe –partícip de les sessions fins que, superat per les violacions, decideix denunciar el grup– posa en funcionament una trama de novel·la policíaca vibrant. L’intercanvi de correus electrònics entre les amigues reforça l’omnisciència, però debilita altres aspectes de la narració i la descripció. Diríem que el diàleg venç amb escreix altres aspectes. Resulta pecata minuta perquè La novia del obispo manté àvid l’interès del lector mentre es veu superat per la gravetat dels fets entre indagacions i esbrinaments. També cal agrair l’edició de Libros de Seda pel cos de lletra i les caixes en pàgina. Els lectors miops aplaudim aquest tipus de suports. Més en una novel·la que t’omple perquè és també una història de superació, amistat i moral, eixos que la novel·la negra sempre ha mantingut com a estendard.

Abans del nihilisme i de qualsevol intent de manipulació editorial, els autors improvisen les seves fórmules vitals per superar el tedi, també el d’una societat que pretén clonar-se a partir dels errors anteriors. Temps al temps.